Aquesta és una d’aquelles preguntes que ens podem fer de bon matí. Esmorzem dolç o esmorzem salat? Ens ve més de gust menjar cereals, melmelada i fruita, o bé esmorzem unes torrades amb formatge i pernil? Aquesta pregunta, aparentment tan innòcua, resulta que és més important del que ens sembla i ens pot fer canviar subtilment la manera de reaccionar davant de certes situacions que requereixen una capacitat de reacció i decisió. Això és el que diu un estudi fet a Alemanya, en què participen metges, fisiòlegs, neuròlegs i publicat l’estiu de l’any passat a PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences, dels Estats Units). En aquest estudi i a partir de dades prèvies, s’hipotetitza que el que mengem té una conseqüència a curt termini en la composició bioquímica dels nutrients en sang, que a la vegada impacta en la formació de neurotransmissors, els quals activen diferents zones del cervell, modulant la resposta davant una mateixa situació. És a dir, que creiem que som capaços de donar respostes no condicionades i independents, però que podria ser que segons el que hàgim menjat, la nostra resposta pot ser lleugerament diferent. D’alguna manera, som el que mengem? No, no és cap idea estrambòtica o agafada pels pèls. Anem a pams.

És conegut que fabriquem neurotransmissors mitjançant reaccions químiques a partir d’aminoàcids. Se sap també que si mengem molta proteïna, s’incrementa en sang la concentració de l’aminoàcid tirosina, que és el precursor per a fabricar dopamina; en canvi, si prenem glúcids (carbohidrats), s’incrementa en sang la quantitat de triptòfan, que és precursor de serotonina. També se sap que l’increment en sang d’aquests aminoàcids genera una major síntesi dels corresponents neurotransmissors. D’altra banda, decisions en la nostra interacció social, com ara col·laborar, confiar, desconfiar o castigar, impliquen l’activació de certes zones del cervell mitjançant l’acció de neurotransmissors. S’han fet estudis previs de conducta humana mitjançant manipulació externa, per tal d’incrementar o disminuir la concentració de neurotransmissors mitjançant medicaments, o forçar la concentració de glucosa en sang, però mai s’havia estudiat la resposta en persones després de fer un esmorzar “normal”, dels que fem a casa habitualment, sense medicaments ni ingestió de quantitats ingents de glucosa. Doncs bé, els autors parteixen de la idea que la concentració en sang de tirosina i triptòfan no serà igual si esmorzem dolç o salat, i com que aquests aminoàcids són essencials en la síntesi de neurotransmissors, tampoc serà igual la nostra resposta a un Joc d’Ultimàtum, un problema típic de Teoria de Jocs, on hem de prendre una decisió ràpida.

Aquí, he d’admetre que jo no sabia gaire bé res de Teoria de Jocs, una branca de les matemàtiques que explora quina és la millor decisió possible quan hi ha situacions en què es pot guanyar i perdre, i has de decidir si prefereixes ser egoista o cooperar. Tot i que aquest tipus de situacions es donen contínuament a la nostra vida i hem d’anar prenent una decisió o altra, fins que el meu fill no va decidir fer el treball de recerca de batxillerat en aquest camp de les matemàtiques, que li semblava apassionant, no vaig ser conscient que hi ha solucions racionals que optimitzen un guany raonable per a tots (l’anomenat equilibri de Nash, proposat pel matemàtic guanyador del Premi Nobel d’Economia l’any 1994 i que va inspirar la pel·lícula Una ment meravellosa).

Ara, els resultats d’aquest article impliquen que el que mengem cada matí pot influenciar com reaccionem, com aprenem i com decidim. Intrigant

Així, ara ja sé que en el Joc de l’Ultimàtum hi ha dos jugadors, en què un rep diners i els ha de repartir amb un altre. Segons les regles del joc, la repartició dels diners la decideix el primer jugador, però el segon jugador pot acceptar o no el que se li ofereix. Si ho accepta, els diners es reparteixen com ha dit el primer jugador. Si no ho accepta, cap dels dos rep res i tots dos perden. Així, si l’oferta és equitativa (prop del 50% per cadascun), el segon jugador acceptarà de seguida. Si, en canvi, el jugador amb els diners decideix repartir-los molt desequilibradament (per exemple, 90% i 10%), és probable que el segon jugador ho percebi com molt injust perquè cap dels dos ha fet més mèrits que l’altre i, per tant, rebutgi el que se li ofereix, empipat o ofès. Si vols quedar-t’ho tot, també corres el risc de perdre-ho tot. Evidentment, que hi ha tota una sèrie de percentatges de repartició intermedis i que la resposta de cada persona és diferent, segons com percebi la justícia o la injustícia del repartiment, i aquesta és la gràcia del joc. Veure com es resol en un conjunt de moltes persones (perquè el que interessa és el comportament global) ens permet inferir dinàmiques de comportament social: si som proclius a pactar o bé a quedar-nos-ho tot (primer jugador), i si els altres ens ho permeten o no (segon jugador). Jugar-s’ho a tot o res, o bé trobar una partició o pacte acceptable per a tots. I concretament aquest estudi volia analitzar si el que mengem, a causa del seu efecte sobre la generació de neurotransmissors, pot influenciar aquesta decisió. Aquesta és la qüestió. Interessant, oi?

Doncs bé, resumint una mica l’estudi, els autors convencen 22 estudiants als quals: 1) els donen d’esmorzar per a controlar les quantitats, la composició i les calories, ja sigui cereals, melmelada i fruita (80% glúcid/10% proteïna), ja sigui entrepà amb pernil, formatge i iogurt (50% glúcid/25% proteïna); 2) seguidament, els van traient sang cada quart d’hora per a controlar els nivells en sang de tirosina, triptòfan i glucosa (i molts altres paràmetres que no van variar) durant quatre hores; 3) a mig matí els feien jugar, una sola vegada, al Joc de l’Ultimàtum; i 4) els analitzen les dades. I quins són els resultats? Doncs que les persones que van esmorzar més glúcids, quan jugaven al Joc rebutjaven més vegades un repartiment injust (mitjana de 69% de rebuig comparat amb el 60%), i els autors ho relacionen amb el clar increment de triptòfan i menor concentració de tirosina en sang, comparat amb els que van menjar menys glúcids i més proteïna. Aquesta resposta diferent era estadísticament significativa i només correlacionava amb el que havien esmorzat els participants aquell dia, sense cap altra variació o correlació amb el seu caràcter. És a dir, que depenent del que havien esmorzat, la resposta que es donava davant la mateixa situació era diferent, molt menys permissiva amb el que es percebia com a un tractament injust o un atac a les normes de convivència. Òbviament, l’article no va passar desapercebut i, per exemple, hi ha correspondència (resposta i contra resposta) en què s’intenta relacionar aquest tipus de comportament amb una resposta cultural seleccionada a favor des de l’època del paleolític (encara que no s’ofereix cap dada demostrable).

Fins ara, hi ha moltes i diferents explicacions (sociopsicològiques, culturals, per diferències neurofisiològiques, per variants genètiques...) per a interpretar les respostes de la gent al Joc de l’Ultimàtum i la diferència en la percepció de justícia/injustícia. Però, ara, els resultats d’aquest article impliquen que el que mengem cada matí pot influenciar com reaccionem, com aprenem i com decidim. Intrigant.

No cal dir que la Teoria de Jocs és importantíssima en economia, i també ho hauria de ser en política, en què cal optimitzar decisions i pactar moltes accions, en lloc d’imposar una solució absoluta que deixa molt contents a uns però extremadament descontents als altres. No puc per menys de preguntar-me si molta gent que pren decisions importants que impacten en la vida de molts altres, directors, governants, polítics, jutges, militars... esmorzen dolç o salat, i si les seves respostes i accions serien diferents depenent del que aquell dia hagin esmorzat.