La Costa de la Mort. La costa europea de la qual consta que ha tingut més naufragis, està envoltada de llegenda. Tempestuosa a l'hivern i envoltada de boira, la costa retallada pel mar al granit consta d'algunes de les platges de sorra blanca més espectaculars que he vist. Agafar el cotxe i recórrer a poc a poc una ruta que posa rumb cap a tots els fars té un encant quasi oníric. La paraula far s'origina en un topònim, el de l'illa de Pharos, el nom grec de la illeta davant de la ciutat clàssica egípcia d'Alexandria. En aquesta illa s'hi va construir la torre lluminosa per a guiar els navegants a l'antiguitat. El far d'Alexandria, construït per Ptolemeu II al segle III abans de la nostra era, va ser una de les 7 meravelles de l'antiguitat; una de les més longeves també, ja que va ser enderrocada per dos terratrèmols al segle XIV, per la qual cosa coneixem bé la seva estructura. D'aquest far mític, moltes llengües n'han agafat el nom per anomenar les torres de llum a les nostres costes.

La Costa da Morte té molts fars, situats als caps, damunt de penya-segats imponents. En el far de cap Vilán, hi trobem el primer far que va ser electrificat a Espanya, el 1896. Dins de les seves estances hi ha un museu que explica de forma molt senzilla però didàctica com es va produir aquest canvi, fins i tot hi ha una de les dues dinamos que generaven electricitat, que eren mogudes per una màquina de vapor. Ben al costat hi ha el cementeri dels anglesos, que com us podeu imaginar, és on descansen les restes de 142 mariners morts en una terrible tempesta prop de Camariñas, membres del torpeder de la marina anglesa HSM Serpent, el 1890. Es van unir tres forces poderoses de la natura: una tempesta de pluja i vent molt forta, les roques punxegudes submergides a pocs metres sota l'aigua (només a 6 metres en la marea baixa) de la punta de Boi, i onades immenses de mar brau trencant contra el casc del vaixell atrapat. Sense escapatòria, entre les roques i el mar, el vaixell es va partir en canal. Dels 176 tripulants només se'n van salvar els tres que es van cordar les armilles de salvament de cautxú. Ells tres van ser els encarregats de reconèixer els cossos dels seus companys ofegats, que van anar arribant a la costa fins a 45 dies després. Només 142 van ser recuperats, i els altres 28 els va engolir el mar. Aquesta és una història relativament recent i sagnant des del punt de vista de les vides humanes que se'n va endur, però tots recordem un altre naufragi tràgic, pels seus efectes mediambientals, el causat per l'enfonsament del petrolier Prestige el 2002, que va passar de deixar anar petroli  "como unos hilillos de plastilina" (famosa i desafortunada frase pronunciada per Mariano Rajoy, aleshores vicepresident del Govern espanyol) a comprometre tota la vida marina d'aquestes costes de Galícia (estenent-se fins a Portugal i França). Milers de persones es van unir en un gest solidari per ajudar a les persones que viuen i estimen aquestes contrades a anar recollint "chapapote". Un desastre ecològic monumental.

Un dels caps propers, molt més conegut, és el cap Fisterra (Finisterre), on la cultura clàssica pensava que el món acabava. Els mapes de l'època romana s'acabaven a la costa europea, i el més enllà era una incògnita, el món irreal, fantàstic i misteriós. Es va arribar a dir que d'aquesta costa partia Caront per a portar les ànimes cap a l'altre món. Aquests mites eren, fins a cert punt, propagats per certs interessos de protecció mercantil. Per exemple, els fenicis van arribar fins a les costes atlàntiques i els interessava mantenir-les envoltades de misteri per generar por en altres navegants i així evitar que hi establissin vincles comercials que competissin amb ells. Un d'aquests mites són les illes Casitèrides, de les que els fenicis n'extreien estany i plom a canvi de ceràmica, sal i eines de bronze. Aquestes illes estaven situades en algun lloc del litoral atlàntic. A l'època medieval, amb els peregrins arribant des de diversos llocs d'Europa, fent el camí de Sant Jaume, veure aquesta costa en un dia de boira, en què els límits entre mar i l'horitzó es difuminen amb el cel gris, els ulls només abasten columnes borroses de boira fumosa, i és fàcil caure en la temptació de creure que no hi ha res més enllà i allí acaba el món.

Els fars han sigut necessaris per a guiar als mariners. Inicialment, i durant segles, els fars s'il·luminaven per fogueres de foc, fusta, carbó o brea, que permetia proporcionar una llum que podia ser dirigit fins a certa distància. A la costa gallega i abans dels fars, els vilatans feien servir fogueres, fachos en gallec, que no només veien els navegants sinó que servien per a comunicar-se entre pobles veïns. Fachos és un nom que, en alguns casos, ha passat a ser toponímic. En aquestes zones costeres, la vida era molt dura, i com passa a altres llocs similars, una manera de viure que complementava l'agricultura i la pesca era recollir les restes de naufragis. Molta gent resava perquè hi haguessin naufragis i les restes que arribessin a la costa ajudessin a sobreviure a la gent més humil. Fins i tot, hi ha històries que expliquen que els vilatans posaven teies a les banyes de les vaques, per enganyar els vaixells els dies de boira, pensant-se que era el far, i així, s'estavellessin contra les roques.

 

costadamorte

Cap Vilán, Costa da Morte, Galícia

Als fars, una de les grans millores va ser la lent de Fresnel, un cimbori amb l'òptica del far que, gràcies al seu tall en forma de prisma, permet enfocar el feix de llum amb gran estalvi de material i de pes. A cap Vilán, el naufragi del HSM Serpent va accelerar la construcció del far. Va ser el més gran i modern d'Espanya i dels més grans d'Europa. Era l'època del regnat d'Isabel II, que devia tenir un govern especialment sensible a aquesta necessitat, ja que va promoure la construcció i modernització de més d'un centenar de fars de la costa espanyola. És molt probable que si teniu un far a prop, tingui una placa que recordi que la seva construcció o millora es va fer sota el regnat d'aquesta reina, com ara el far al cap Salou.

Molts fars van incorporar una ràdio als inicis del segle XX. A cap Vilán, es va instal·lar una ràdio per reforçar per via auditiva, el missatge visual. Emetia un senyal en codi Morse de dues notes d'un segon, separades set segons cadascuna, que produïa en l'oïda el mateix efecte que els rajos de llum que feia pampallugues als ulls. Mentre la projecció de llum arribava fins a 40 milles de la costa, l'emissió en Morse d'aquesta ràdio far creuava tot l'Atlàntic i arribava fins a 15-20 milles del port de Nova York. Aquestes emissions tan potents creaven interferències i van generar queixes internacionals fins que es va canviar l'emissor, el 1936.

Darrere de cada far hi queden les vides dels faroners o "torrers de far", persones a qui no les importava la vida solitària, enmig de paratges espectaculars d'una bellesa feréstega. Tot i que avui dia existeixen els GPS, encara molts fars funcionen de forma automatitzada. L'ofici de faroner, amb aquell halo romàntic, s'ha extingit. Però a Costa da Morte continuarà exercint el seu encant. Si la sabem conservar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
L'ànsia de Scorsese
opinió L'ànsia de Scorsese Míriam Díez