El curs ha començat a moltes escoles, també a la universitat. A la meva facultat, hem escollit un sistema híbrid, amb una classe presencial a la setmana, i la resta no presencials. Com us podeu ben imaginar, les classes presencials es fan amb distància social, mascareta i ventilació, seguint les directrius sanitàries. Sabó, gel de mans, entrades i sortides per camins diferenciats... Micròfon de pinça cobert de plàstic perquè puguem parlar i se'ns senti a través de la mascareta. Tots ens hem d'acostumar en aquest nou món, on els dits acaben fent olor de l'alcohol rectificat dels gels hidroalcohòlics, que amarguegen tot el que toques. Prefereixo el sabó.

Cada curs esperava amb il·lusió les classes. Trobar-me cara a cara amb els alumnes, poder explicar directament experiments i troballes, aquells conceptes difícils i abstractes, gesticulant com si fes teatre, perquè sigui més fàcil la comprensió... un munt de petites coses intangibles, que ara no tinc. Amb les mascaretes posades ens mirem, els alumnes i jo, però jo només veig fileres d'ulls que em fiten. No sé si somriuen o no, no veig si serren les dents o estan relaxats, només puc intuir si flexionen els ulls, potser... Heu intentat mai interpretar els gestos d'una cara només a través dels ulls? Em manquen referències, no puc saber si arribo a la seva ment, si el meu esforç té receptor. Segurament, els meus estudiants se senten igual. Intento compensar la manca d'expressió de la mascareta amb el to de veu, moc les mans, en un intent d'acolorir el meu discurs, de teixir complicitats... Però és difícil llegir aquelles mirades sense paraules, i penso que he de cercar alguna manera d'afegir caliu a aquella sala esventada, en què les paraules suren i se les emporta el vent fresc de la tardor. Sento les unglades de la frustració. Em falta context. Tanmateix, em sento a prop dels estudiants, perquè em fa la sensació que jo tinc més recursos i ells esperen de mi que puguem trobar la manera de connectar. M'imagino les cares, intento posar noms, però és difícil bastir tot el ventall d'emocions només amb els ulls.

Si una cosa aprendrem els professors en aquesta pandèmia, a part de gestionar la frustració, és a ser més humils i a adonar-nos que sense alumnes no hi ha professors que valguin

No és gaire millor fer la classe per ordinador, perquè amb tants alumnes, les càmeres i els micròfons dels ordinadors estan tancats. Pregunto diverses vegades si m'escolten, perquè parlo a una càmera i no sé on fixar els ulls. "Em sentiu bé?" "Síiiiii....". "Valeeeeee...". Em responen pel xat, i m'animo, perquè escriuen com són, joves i amb expressions d'estar per casa. Pateixo per no fer cap gest inoportú. M'esforço de nou a fer figures amb les mans que voleio i entortolligo davant la càmera perquè puguin imaginar allò que jo imagino... Em falta context, vaig veient els noms dels alumnes que entren i surten de la sessió, es van connectant i desconnectant, però no els puc posar cara. Parlar i escoltar sense rostre, sense faccions. Redoblo els meus esforços per transmetre una mica d'emoció. No sé pas si me'n surto. Arriba l'hora del final de la classe i sento el buit del silenci absolut, ja no em sento parlar pels auriculars. Tanco els ulls i desitjo fortament que aquesta nova normalitat tingui data de caducitat. Si una cosa aprendrem els professors en aquesta pandèmia, a part de gestionar la frustració, és a ser més humils i a adonar-nos que sense alumnes no hi ha professors que valguin. I també que la passió per la feina es transmet a kilòmetre zero, mitjançant les emocions. Tinc ganes que tornem a la normalitat de sempre, a veure cares i somriures, ulls brillants i veus esmolades, cops de colze i cares de dubte. Context, necessito context.