Nervis, molts nervis. Cansament, molt cansament. Em sento dispersa. Aquesta ha sigut una setmana increïblement atapeïda, mil activitats sobreposades, sense respir, corrents amunt i avall, arrencant temps de les hores de dormir. Amb la sensació que arribes tard a tot arreu, tres conferències diferents en una setmana, sol·licitar un projecte amb el temps limitat, classes, reunions, continuar dirigint un grup de recerca que necessita que li dediqui més temps del que ara tinc, trucades telefòniques, enviar mig centenar de missatges de correu cada dia, amb un familiar a l’hospital… una tempesta perfecta per sentir la síndrome de la impostora. Tots els dies fent malabars, amb la por que acabaré entrepussant… i cauran tots al terra.

A hores d’ara, en el primer moment de pausa en què he d’escriure la meva columna setmanal, me n’adono que no em queda gaire més energia. De vegades, em pregunto si la meva feina em compensa o m’esgota. Segurament, m’ho pregunto com us ho pregunteu moltes altres persones que ara m’esteu llegint. Però aquest divendres, en acabar l’última classe de la tarda, amb la nit a les portes, una alumna m’ha vingut a buscar per preguntar-me sobre malalties hereditàries, la meva recerca. Ens hem quedat una estona parlant d’una malaltia genètica que afecta a la seva família. Escoltant, explicant els orígens de les mutacions, donant context, compartint coneixement de forma inesperada, rebent un gràcies, tímid però molt sincer, el dia m’ha donat la volta. Abans d’ahir, uns alumnes em van preguntar just quan s’havia acabat la classe del migdia. Havíem de sortir perquè entrava el següent grup. Era ja passada l’hora de dinar, però ens vam quedar al mig del passadís, fent servir la paret de maons com una pissarra improvisada, dibuixant amb el dit com si fos un guix, pintant amb la ment i imaginant com el DNA salta i canvia de posició, com el DNA és dinàmic i versàtil. Amb la mascareta només ens quedava la mirada i el to de veu, però aquesta lluentor en els seus ulls, entre la sorpresa i l’emoció, quan el món s’atura uns instants perquè tot quadra en el nostre marc de coneixement, aquesta comunió de ments, tan fugaç i passatgera, però tan vibrant i única… això no té preu. Encara que només sigui per aquests instants diaris indefinibles, sento que tot s’ho val, que ser professor és la millor professió del món. Compensa? Sí, compensa.