Hi ha èpoques en la vida en què coincideix que molta gent del nostre voltant s'acomiada. No em refereixo a la mort, sinó a l'allunyament o al trencament d'un statu quo. Està clar que a la vida passem èpoques en què gent nova entra al nostre entorn immediat i la coneguda se'n va. Quan som joves, ens marca molt l'escola i l'institut; també són importants les circumstàncies familiars, com ara quan els pares canvien de domicili o quan se separen. Amics que ens acompanyen en tots els cursos fins al final, amics que només estan de pas. Segur que tots podem recordar algunes de les cares i noms de companys de classe que van coincidir en el temps, i amb els quals potser vam compartir bons moments, però que s'han fos en una zona nebulosa a la qual només hi tornem amb el record. I així, el nostre panorama d'amistats i coneguts és flexible i canviant, sobretot a les grans ciutats, on l'anonimat de l'elevada població fa que no et trobis si no et busques. Els comiats quan som molt joves solen ser bruscs, perquè molts estan programats i encara que ens sembli que mai no ens oblidarem de ningú, l'empenta de la vida té més força que l'empenta del record.
A mesura que anem creixent, el nostre cercle de coneguts s'amplia i perd límits i constriccions. Segons el nostre tarannà, tenim cercles d'amics que potser ni tan sols es coneixen entre ells. Cercle d'amistat dels qui practiquem un esport o amb els qui compartim una afició, cercle d'amistats a la universitat, cercle d'amistats i coneguts a la feina... Ens diversifiquem en les nostres estimacions i apreciacions. Hi ha amistats per passar-s'ho bé i amistats per treballar. Amistats per tenir-hi una relació profunda, altres que són ocells que creuen el nostre cel sense deixar-hi petjada, i altres que són com ocells migratoris que tornen i se'n van amb una certa periodicitat. Ara hi són i ara no hi són. Si tenim parella, encara ampliem més el nostre cercle de coneguts, i podem trobar-nos amb cercles de coneguts amb els quals mantenim una relació professional i llunyana, i altres amb els quals ho compartim tot. Els comiats solen ser de dos tipus: dramàtics, perquè costa de trencar lligams molt forts, o diluïts, quan el sentiment s'esvaeix deixant el rastre d'un avió en el cel, que acaba fonent-se amb el temps.
Aquest tipus de sentiments, de comiats intensos, i amb sentiment de pèrdua o de guany, poden desestabilitzar. Quan per feina o estudis, canvies de lloc habitual on vius, fas noves amistats, allunyades del teu "jo", la teva família i amics habituals. Els universitaris, quan se'n van a estudiar a una nova ciutat, o els científics postdoctorals que van a un altre país i fan immersió en altres cultures, troben noves amistats impensades, que poden ser molt profundes, perquè es troben ànimes bessones, desarrelades del seu món habitual. Com a persona, tot està per fer i tot per descobrir; deixes el que la gent que t'ha conegut sempre pensa de tu dins d'un armari i apareixes amb un "equipatge" personal lleuger, on et pots reinventar i et poden redescobrir. És un procés d'elació i alliberació, i alhora de repte i compromís. Pots fer amics molt forts perquè compartiu situacions similars de solitud i companyia, però quan arriben els comiats, perquè tota estada en trànsit s'acaba, la inversió emocional intensa passa factura. Tinc una amiga amb qui vam coincidir mentre fèiem l'estada postdoctoral a Oxford; els dos anys que vàrem coincidir, teníem amics comuns i fèiem moltes coses junts. Ella s'hi va quedar més temps, primer només es tractava d'allargar poc temps, i va fer noves amistats, però les amistats que anava fent, se'n tornaven als seus països d'origen al cap d'un any o de dos. Quan ens vam retrobar al cap d'uns anys, em va confessar que la inversió emocional era massa alta cada vegada, i que la pena del comiat i la sensació de solitud, repetides cíclicament, una vegada i una altra i una altra, l'havien fet recloure i cercar amistats amb les quals no calia compartir tanta profunditat de sentiments. Els comiats quan els sentiments són profunds no són fàcils de gestionar.
Quan tenim fills, els cercles d'amistats i coneixences encara s'amplien més, i acabem compartint moltes estones amb els pares dels amics dels nostres fills. Amb una mica de sort, els pares dels seus amics poden ser els teus amics, però també és probable que aquelles persones amb qui comparteixes les esperes i els aplaudiments en els partits de futbol i bàsquet, els jocs florals, les obres de teatre de final de curs i la diada esportiva, apareguin i desapareguin de la teva vida sense deixar gaire petjada. I els comiats, que corren paral·lels amb el creixement dels fills, ens deixen amb un regust agredolç de moltes estones compartides, que acabem guardant dins dels àlbums escolars.
I a poc a poc anem fent camí, i anem acumulant experiències i coneixences. Els professors tenim alumnes diferents cada any, alguns dels quals ens deixen molt bon record, d'altres que queden desapercebuts i difuminats en el grup de la majoria. Recordo que els meus primers anys, memoritzava tots els noms dels alumnes, alguns dels quals encara tinc presents i, fins i tot, han continuat treballant en el meu camp, per la qual cosa podem coincidir. Tots els estudiants que han fet la tesi doctoral amb mi o que han treballat al meu laboratori, de tots us podria dir com són. Vaig exercitar-me durant molts dies, potser anys, en reconèixer en el seu rostre els signes de cansament, de satisfacció quan els experiments sortien, de meravella quan una idea fantàstica quallava. Els he vist torçar la vista, somriure i plorar. La complicitat que sents és molt diferent, perquè hi has compartit moltes estones de gran intensitat. Però també els moments passen, i ara hi són i després obren les ales i volen lluny, allà on els porten els seus desitjos i objectius vitals. I en el comiat et queda un regust melangiós, de tot allò que va ser i ja no és, moments inenarrables de pura felicitat intel·lectual, que ja han passat i potser no tornaran a passar.
Avui, és un dia en què la gent del meu departament celebrem més comiats. Dues professores i científiques que ja han passat la barrera dels 70 anys i els cal jubilar-se definitivament. Jubilació i celebració (com diuen els anglosaxons)! Ara podran perseguir els seus nous objectius i intentar fer tots i cadascun d'aquells propòsits enumerats en una llista molt llarga de "coses a fer quan em jubili"... Qui hi anirem som gent que hem creuat el seu camí uns pocs anys, o uns molts anys. Avui acomiadem unes amigues que han compartit el nostre camí en els bons i mals moments. Que han sigut professores i mentores de molts de nosaltres, que ens han ensenyat a fer ciència amb dignitat, integritat i honestedat. Amb cadascuna d'elles he viscut moments especials que no cal explicar, però em permetreu que les honori com a persones excepcionals en el dia del seu comiat. Segur que tots vosaltres podeu pensar en algú especial que us ha acompanyat en els moments més importants de les vostres vides, personals o professionals. Per sort, en aquest cas, sé que aquest comiat no és definitiu, sinó que l'impacte que han tingut en la meva vida és ja indeleble. El que m'han ensenyat forma part integral del que soc ara, una part de la que no puc ni vull acomiadar. Més que un comiat, serà una benvinguda.