La metàstasi és la causa més important de mortalitat en el càncer. El càncer és la segona causa de mort, després de les cardiopaties, en el món. De vegades, però, sembla que tinguem por de les paraules, tinguem por de donar veu al nom. Dir les paraules en veu alta sembla que fa realitat els objectes o subjectes que s'anomena, els fa reals, com si els invoquéssim a existir; si no els esmentem, és com si no existissin. No fa pas tant, la gent deia que alguna persona estimada, o coneguda, havia mort “d’un mal dolent”, en lloc de dir que havia mort de càncer. Potser cal que definim bé cada terme, sense por.

Què és un tumor? Un tumor és una escreixença, és a dir, un sobrecreixement d’una regió concreta d’un òrgan o un teixit. De tumors, en podem tenir de benignes i de malignes, i el llenguatge clínic específic permet diferenciar-ho. No és el mateix un adenoma, un tumor benigne que es produeix per sobrecreixement de moltes glàndules amb l’edat o sota certes condicions del pacient (adenoma de la pròstata, adenoma hipofisiari, adenoma suprarenal, adenoma mamari...), que adenocarcinoma, on la mateixa paraula comprèn el terme càncer. Si el cos del pacient fos una ciutat, un tumor benigne seria com si a una casa se li construeixen dos pisos per sobre de l’alçada que tenia, sense demanar permís d’obres a la comunitat de veïns. Aquest “creixement” no és problemàtic en si mateix, però sí que amoïna els veïns. Doncs igualment, el cos funciona més o menys bé amb un tumor benigne, però aquest ocupa espais que no li pertoquen i això ens preocupa; cal observar-lo per a veure cap on va.

La metàstasi és la causa més important de mortalitat en el càncer

En un tumor maligne, però, tot canvia. Les cèl·lules canceroses es tornen cada cop més “autistes” del seu entorn, i no fan cas dels senyals que les cèl·lules sanes del voltant envien perquè no creixin més. A més, com tenen un metabolisme accelerat, amb molta despesa energètica, per tal de rebre més aliment, s’han de nodrir atraient vasos sanguinis (angiogènesi), tot plegat arreplegant l’aliment i oxigen necessari per créixer. A més, les cèl·lules canceroses pateixen canvis (mutacions) en les seves instruccions genètiques, mutacions que són seleccionades a favor si les permeten de créixer més i més ràpid, i seleccionades en contra si les fan davallar el seu ritme de creixement desmesurat. Dins d’aquests canvis, n’hi ha dos que seran cabdals per determinar el pronòstic del pacient. Un d’ells és la immortalitat de les cèl·lules canceroses i, l’altre, és la seva capacitat de migrar i colonitzar. I la malignitat d’un tumor depèn directament d’aquestes dues característiques.

No parlarem avui sobre la “immortalitat” de les cèl·lules canceroses, sinó d’aquesta capacitat de migració i colonització —el que en termes més científics en diríem capacitat de metàstasi—, d’envair i generar nous focus cancerosos en teixits rellevants per a l’organisme, la qual cosa, finalment, li llevarà la vida al pacient. Doncs bé, la metàstasi com a fenomen (el com, quan i per què) continua essent una de les grans preguntes de la biomedicina. Coneixem cada cop més mutacions originàries que són capaces de causar càncer en moltes persones, però el programa biològic que explica el creixement metastàtic tot just comença a ser albirat i, només amb la interdisciplinarietat entre la genètica i la biologia molecular d’una banda, i les emergents ciències dels sistemes complexos, integrant anàlisis de grans dades (big data) i de models, es podrà esbrinar com les cèl·lules canceroses aprenen a migrar i colonitzar nous òrgans i teixits de forma que, finalment, acaben matant el mateix cos del qual en deriven i que les ha mantingut vives.

Les cèl·lules canceroses malignes han adquirit les propietats de ser immortals i fer metàstasis en altres òrgans

Fa ben poc s’ha publicat un article en què es presenta una tecnologia que permet visualitzar aquest procés de colonització de les cèl·lules tumorals. El que fan els investigadors és agafar un tumor d’un pacient humà, fer-lo transgènic per a una proteïna vermella fluorescent (introduint-li la informació genètica perquè produeixin aquesta proteïna, i així marcar les cèl·lules canceroses que, a partir d’aleshores, seran de color fúcsia sota llum làser) i introduir el tumor així marcat dins un ratolí. Després d’un període de temps en què el tumor haurà tingut l’oportunitat de créixer i colonitzar nous òrgans, s’efectua l’anàlisi d’imatges. L’animal és mort i se’l clarifica (una tècnica que fa que els teixits del cos esdevinguin “transparents” per a la tecnologia d’imatge), s’il·lumina el ratolí amb llum làser, et voilà, totes les cèl·lules tumorals es veuran de color rosa brillant. Si tenim una imatge processada mitjançant un programari específic (anomenat CUBIC) per interpretar-ho, tindrem la imatge tridimensional de la metàstasi d’aquest càncer humà dins del cos del seu hoste, amb resolució de cèl·lula a cèl·lula. Els autors han penjat dos vídeos molt curts: mireu-ne la miríada de punts roses fora dels focus principals i secundaris, dispersos per tot el cos de l’animal o, fins i tot, com la metàstasi també ocorre al cervell. És real, no imaginari. Impressionant, increïble i, també, per què negar-ho, terrorífic.

Es pot obtenir la imatge tridimensional real i estudiar com un tumor creix i genera metàstasis

I podem encara anar més enllà? Podem entendre per què hi ha cèl·lules que “s’escapen” del tumor per colonitzar nous teixits? Hi ha molts investigadors que intenten respondre aquesta pregunta, però esmentaré un grup interdisciplinari que aquest mateix any ha publicat un article que explica com els tumors segresten cèl·lules sanes (fibroblasts) i s’aprofiten de la seva capacitat de moure’s pel teixit sa “fent túnels”, per fugir del tumor principal. Les cèl·lules canceroses capten fibroblasts sans establint contactes membrana a membrana, mitjançant unes proteïnes que es troben de cara a l’exterior cel·lular, anomenades cadherines. Les cadherines de les cèl·lules tumorals serien com “manilles”, que s’agafarien amb força a les “mans” de les cadherines dels fibroblasts. Mitjançant aquestes interaccions moleculars realment s’exerceix una força mecànica, és a dir, els fibroblasts agafen fortament de la mà a les cèl·lules canceroses i les estiren fora del tumor. Llavors, encara ben agafats de la mà, el fibroblast les guia, tot degradant la matriu extracel·lular fins a arribar als vasos sanguinis, l’autopista on les cèl·lules canceroses poden circular, arribar i envair nous territoris. I si s’anul·la la funció d’aquestes manilles? Doncs s’evita la invasió i la metàstasi. I aquí no em digueu que no heu sentit un lleuger calfred. Jo, sí. Apassionant.

Les cèl·lules canceroses recluten cèl·lules sanes per sortir del tumor i així colonitzar nous òrgans

I tot això, per a què serveix? D’una banda hem parlat d’una tecnologia, una eina poderosa que permet visualitzar la progressió dels tumors malignes a nivells mai vistos ni imaginats, cosa que permetrà assajar l’eficàcia de nous medicaments per disminuir la mida i el nombre de metàstasis. D’altra banda, hem remarcat que, si entenem les forces moleculars que permeten migrar i colonitzar a les cèl·lules tumorals, podrem dissenyar alguns d’aquests nous medicaments, més precisos i eficaços. I encara ens queda molt per explicar, ens falta introduir el que sabem de la genètica i epigenètica en el càncer (un altre dia en parlarem...), però queda clar que, pas a pas avancem en el camí del coneixement per vèncer el nostre enemic interior, el càncer.