Aquesta setmana de juny, se celebra la Biennal Ciutat i Ciència a Barcelona. Més enllà de sol, platja i gastronomia, Barcelona aposta per ser una ciutat de cultura i, també, de ciència oberta a la ciutadania. Moltes universitats i centres de recerca, grups grans i altres més petits i joves, obrim les portes per mostrar un tastet de la recerca que es fa a casa nostra, com fa poc ho vam fer a la Festa de la Ciència de la UB.

Aquesta setmana he tingut el privilegi de participar com a moderadora en un diàleg sobre la ciència de la desigualtat, amb dos grans científics que, cadascun des de la seva àrea científica, tenen visions complementàries: l’economista Sam Bowles (amb participació virtual des de Califòrnia) i un reconegut paleogenetista, en Carles Lalueza-Fox (Institut de Biologia Evolutiva). De què vam parlar? De les desigualtats socials i el seu origen (aquí podeu reproduir aquest interessant diàleg). La ciència de la desigualtat intenta estudiar-ne les causes, identificar i mesurar els símptomes, categoritzant-ne les diferències.

Si ho mirem com a col·lectiu, la nostra societat és producte del nostre passat històric. Els humans moderns han passat de viure en petits grups de caçadors recol·lectors fa desenes de milers d’anys a viure en assentaments i poblacions cada cop més grans. Hem passat de pobles a ciutats, de nacions a imperis i, després de diverses revolucions, com ara la neolítica, la industrial, la sanitària… ens sembla que la nostra societat és cada vegada més desigual. Podem mesurar científicament aquesta desigualtat? Una visió convencional indicaria que l’evolució social ens portaria indefectiblement a ser insolidaris i a societats desiguals perquè els humans necessitem incentius per ser cada cop més productius, i a ser més poderosos mitjançant l’acumulació de riqueses. Però és això realment així? En aquest debat, Sam Bowles va discutir aquesta visió, ja que ell no creu que els humans siguem naturalment insolidaris. Segons la seva investigació sobre l’economia de les societats antigues, les societats humanes eren inicialment molt dependents de la feina manual i hi havia grans extensions de terra per la mida de la població que en depenia, per tant, no podia haver-hi molta desigualtat entre persones pel que feia a riqueses acumulades. Això va canviar quan l’humà va començar a desenvolupar eines més precises i més eficients, i domesticar animals per a fer la feina del camp o per tenir ramats. A partir d’aquell moment, van existir possessions —ja fossin bous, carros, terra, cases, armes, atuells, joies— que es podien deixar com a herència i passar de pares a fills. Els rics necessitaven la feina manual d’altres humans, criats o esclaus, que també eren possessions i podien ser “heretats”. A partir que els humans van acumular riqueses i les podien traspassar, com a herència, fent més rics els seus descendents, la societat va començar a ser més desigual.

Hem passat de pobles a ciutats, de nacions a imperis i, després de diverses revolucions, com ara la neolítica, la industrial, la sanitària… ens sembla que la nostra societat és cada vegada més desigual. Podem mesurar científicament aquesta desigualtat?

Actualment, les societats que depenen i valoren més el coneixement són una mica més igualitàries, perquè el coneixement no s’hereta igual que la riquesa. Es pot calcular un coeficient de desigualtat de les societats, ja que no totes són iguals en la seva desigualtat. Ens podem preguntar si hem après alguna cosa de les societats desiguals del nostre passat i present. Com serà el nostre futur, ara que s’albira la intel·ligència artificial i l’ús de robots per simplificar i accelerar moltes tasques? Usarem els robots com a possessions que poden ser heretables? O els usarem en benefici de tots perquè hi hagi una redistribució més gran de la riquesa? Depenent de com encarem el futur, si no utilitzem l’aprenentatge del nostre passat, la nostra societat pot arribar a ser més desigual encara. Segons Bowles, ara estem en un punt d’inflexió, i els que tenen més riquesa i ostenten el poder a l’ombra no voldran perdre el seu estatus econòmic preferent i preponderant. Tanmateix, com a societat podem intentar canviar cap a un futur que no es basi en una desigualtat cada cop més omnipresent i asfixiant.

D’altra banda, nosaltres tenim dins nostre el resum abreujat de la història dels nostres avantpassats. La desigualtat es pot detectar en el nostre DNA. Podem detectar migracions, grans epidèmies i diferències del poder econòmic o militar entre diferents poblacions.  El nostre genoma és 50% del nostre pare i 50% de la nostra mare, i ells ho van heretar dels seus pares, i així, successivament. El nostre ADN és un puzzle de fragments dels nostres avantpassats, més enllà de la nebulosa dels temps. Com que les tècniques de seqüenciació massiva han avançat tant i es pot extreure ADN de restes humanes molt antigues, podem comparar l’ADN dels ciutadans actuals d’un país i comparar-ho amb els que hi vivien fan milers d’anys i que trobem en túmuls mortuoris i tombes. Si trobem restes humanes de diferents èpoques històriques en un lloc geogràfic proper, podem comparar si són propers o llunyans genèticament, és a dir, si estan emparentats directament. Si trobem tombes comunes o un cementiri, podem estudiar les seves relacions familiars i quin grau de parentiu compartien. Trobem pares, fills i nets enterrats a la mateixa tomba, amb armes, joies i estris que mostren la seva riquesa personal, al costat d’altres restes humanes sense ornaments. La petjada històrica de la desigualtat econòmica a l’antiguitat es reflecteix en la composició genètica (tant de les restes identificades, com la dels humans actuals), i permet inferir quines poblacions han ostentat el poder social i han conquerit estatus, i quines han sigut eliminades o s’han hagut de barrejar.

Actualment, les societats que depenen i valoren més el coneixement són una mica més igualitàries, perquè el coneixement no s’hereta igual que la riquesa

La paleogenètica, com ens va explicar Lalueza-Fox, complementa l’arqueologia i la història allà on no hi ha empremta escrita. Així, es pot demostrar que l’adveniment del neolític a Europa va ser produït pel moviment de persones, una migració des d'Orient Mitjà entrant per l’Anatòlia, que va anar ocupant Europa i empenyent cap al nord els caçadors recol·lectors que hi vivien. Comparant l’ADN de les restes que trobem d’assentaments de fa uns 6.000 anys, és evident que aquesta migració va envair i substituir genèticament l’ADN dels caçadors-recol·lectors, dels quals només en trobem un percentatge residual en els humans actuals a la zona de Polònia, països escandinaus i bàltics, mentre que al centre d’Europa i al Mediterrani, quasi no en trobem restes. D’igual forma, fa uns 5.000-4.500 anys, els yamnaya, un poble estepari originari de la zona actual de Rússia i Mongòlia que va domesticar els cavalls i era nòmada, va arribar a Europa i va arrasar literalment pobles sencers, ocupant-ne les terres. Segurament, van portar amb ells les llengües indoeuropees, origen de la nostra llengua. Eren homes guerrers, van arribar i es van quedar, però encreuant-se amb les dones locals. Per exemple, a la península Ibèrica, el cromosoma Y dels homes que hi vivien prèviament va ser substituït per aquests nous cromosomes Y dels yamnaya. Segurament eren la casta dominant, tenien més poder i podien tenir més dones. Això s’observa tant en les tombes d’aquesta època, en què el genoma dels homes té un percentatge més gran de DNA d’origen yamnaya mentre que el de les dones és local i similar al d’èpoques anteriors, com en els cromosomes Y que han arribat fins als homes de la població espanyola actual.

Els costums socials de matrimonis també es poden inferir pel DNA de les persones enterrades. En moltes tombes del centre d’Europa, podem trobar restes humanes de diverses generacions de la mateixa família. Curiosament, la relació principal és patrilineal, és a dir, moltes restes corresponen a descendents dels homes de la mateixa família, però les dones enterrades no tenen relació directa, són foranes. Trobem les restes de les mares dels fills mascles, però no hi trobem les restes de les filles i germanes. Com us vaig explicar en un altre article, les dones molt probablement servirien com a “moneda” d’intercanvi, o per a teixir aliances entre poblacions llunyanes. Aquest costum permetia importar nous coneixements de cultures diferents, enriquint la població receptora, però devia deixar sense arrels emocionals i culturals la majoria de dones. Un senyal de desigualtat i discriminació de gènere. També es va parlar del Nou Món, de la colonització d’Amèrica pels colons europeus i l’esclavatge d’africans. La petjada de la desigualtat d’aquests inicis turbulents en la composició genètica de les poblacions actuals d’afroamericans i criolls mostren que un percentatge relativament elevat és europeu. En aquest cas, la composició genètica de la població és un reflex de l’efecte de la discriminació racial i la desigualtat inicial.

No em digueu que tota aquesta temàtica no és fascinant. Crec que tots els que hi érem ens vam quedar amb ganes de més. Jo només us en faig un tastet del molt que tenen a dir les diferents disciplines científiques sobre la desigualtat de les nostres societats i com podem estudiar-la emprant enfocaments tan complementaris, com els de l’economia o la genètica.