De finals del segle XVI fins a inicis del segle XX, a Itàlia, el bressol de l’òpera, es castrava alguns nens mascles entre els 6 i els 9 anys, abans de la pubertat. Eren nens que tenien una bona veu i potser mostraven algun interès musical. L’emasculació eliminava de soca-rel la producció d’hormones masculines que es produeixen en gran quantitat durant l’adolescència, tot preservant el to agut d’una veu “blanca” i jove en la persona adulta, amb una major capacitat toràcica i, per tant, major caixa de ressonància. Penseu que els andrògens provoquen l’elongació de les cordes vocals fins a un 67% més, mentre que les hormones femenines ho fan un 24%. Aquesta elongació provoca que la veu tingui tons més greus en els homes quan maduren sexualment. En tot cas, en aquella època, aquells nens ni sabien ni demanaven la castració, els era imposada, la qual cosa implica que aquests cantors, els castrati (en italià), eren considerats mers instruments musicals al servei de qui els pagava la manutenció. Se’ls ensenyava i entrenava a una escola de cant i música perquè aprenguessin a cantar i modular la seva veu. A partir de l’any 1903 es va prohibir aquest costum aberrant, i l’últim castrato va ser Alessandro Moreschi, que va morir el 1922, per la qual cosa encara es van poder enregistrar algunes de les seves obres corals amb medis fonogràfics antics. Tot i això, el més conegut dels castrati, considerat el millor cantant d’òpera del seu temps, va ser Farinelli, que va viure al segle XVIII. La seva veu podia abastar més de tres octaves (quan el rang habitual d’una persona no arriba a les dues octaves). Va viure a la cort espanyola durant molts anys. Ell i un altre castrato, Pachierotti, van ser exhumats fa uns anys, per tal d’estudiar els efectes de la manca d’hormones masculines sobre el seu cos, com per exemple, osteoporosi i problemes de la columna vertebral clarament detectables.

La manca d’hormones masculines, però, té un altre efecte. Els castrati vivien més anys, de mitjana, que els seus congèneres no castrats. Aquest és un efecte conegut i estudiat en altres poblacions i cultures on es podia fer aquesta pràctica en certes condicions, per exemple, els harems de certes cultures tenien eunucs per “vigilar” les dones d’un home poderós. A Corea, durant la Dinastia Chosun (1392-1910), a alguns fills mascles de famílies acomodades se’ls podia donar una carrera professional com a eunucs. Entraven a treballar com a persones de confiança a la cort, tenien un rang social, fins i tot podien casar-se i adoptar fills. Un estudi molt curós, amb dades d’un registre genealògic d’eunucs de la cort coreana (Yang‐Se‐Gye‐Bo), amb dades de prop de 400 eunucs, compara la seva  longevitat respecte la d’homes mascles de famílies similars en rang i estatus. Aquests estudis permeten determinar que els eunucs sobrevivien més temps que els mascles no emasculats, amb una esperança de vida de 70 anys, que era entre 15 i 19 anys superior a la dels seus congèneres. Fins i tot, n’hi ha alguns de centenaris, mentre que l’esperança de vida dels reis i altres homes de la família reial era del voltant de 45-50 anys, tot i no sortir mai de palau.

Actualment, s’ha estudiat si les cantants d’òpera dones viuen més que els cantants homes, i les sopranos mostren una major esperança de vida que els tenors, i segons semblaria, les sopranos també viurien una mica més que les seves companyes contralts, però no he pogut determinar si aquesta major esperança de vida no s’explica independentment del fet que cantin o no, i senzillament les sopranos viuen més perquè són dones i l’esperança de vida de les dones és més alta que la dels homes en totes les poblacions humanes. Us podeu preguntar per què? Hi ha diverses raons, d’inici ja durant la infantesa, hi ha una major supervivència de nenes respecte als nens, probablement a causa que tenim dos cromosomes X i una major homeòstasi genètica per als gens d’aquest cromosoma (ja que les dones en tenim dues còpies). Però a més, a partir de la maduresa sexual, les hormones masculines o andrògens activen certes vies metabòliques que provoquen l’envelliment d’alguns òrgans i teixits més accelerat, per exemple, pel que fa al sistema cardiovascular, mentre que els estrògens són protectors. Cal recordar que les dones tenim quantitats elevades d’estrògens des de la menarquia fins a la menopausa.

Però, em preguntareu, és que això només passa en els humans? No, també passa en molts mamífers. Un estudi demogràfic en més de 101 espècies de mamífers mostra que l’esperança de vida de les femelles de les espècies estudiades és aproximadament un 18,6% més llarga que els mascles de la mateixa espècie. En humans aquesta diferència és d’aproximadament un 7.8% (això són uns quants anys més de mitjana!). Aquest mes s’han publicat estudis demogràfics de longevitat amb dades del Regne Unit de més de 167.000 homes i 194.000 dones, analitzant la correlació entre nivells de testosterona i supervivència, els quals demostren que com més alts són els nivells de testosterona, menys longevitat. També han trobat un efecte tant o més important, els factors ambientals i d’estil de vida. Clarament, fumar correlaciona amb una menor longevitat, com també succeeix amb les dietes que contenen més quantitat de greix animal i amb la ingesta crònica de certs medicaments.

L’últim article, d’aquesta setmana, que m’ha caigut a les mans sobre aquest tema i el que ha donat peu a aquesta explicació, ha estudiat la longevitat de les ovelles mascles castrades respecte a les no castrades. En molts països que tenen ramaderia, hi ha el costum de castrar als mascles. Segur que ja us podeu imaginar que les ovelles castrades sobreviuen més anys, de mitjana, que els mascles no castrats. Però el que és més interessant és que els investigadors han analitzat el DNA d’aquestes ovelles, i el fet de no tenir andrògens causa una disminució en la taxa de senescència cel·lular. Envelleixen més lentament. A més, el marcatge epigenètic (les marques reguladores del DNA) en diferents teixits, com ara la pell, el ronyó i el cervell, són diferents entre mascles castrats, els no castrats i les femelles. Els mascles castrats tenen marques epigenètiques més similars a les femelles que no a les dels mascles no castrats, i aquestes diferències es donen en gens importants per a l’envelliment cel·lular. La pell és el teixit que més reflecteix aquestes diferències epigenètiques. Aquestes investigacions porten als científics a proposar un “rellotge” epigenètic  predictor de l’edat, ja que analitzant l’estat epigenètic del DNA de les ovelles poden predir la seva edat amb un marge d’error de 5 mesos (entre el 5%-7% de la seva vida)

Se celebren ara els 25 anys de la publicació del naixement de l’ovella Dolly, el primer mamífer clonat, però les ovelles encara són objecte d’estudi i ens poden ajudar a comprendre els processos d’envelliment epigenètic en humans i la correlació de l’envelliment amb les hormones sexuals. Ja veieu que les ovelles donen molt de si!