A l’armari o al penja-robes, tenim abrics i jaquetes de diferents gruixos i colors. Com decidim quin ens posem cada dia? Pensem en quin color lliga més amb el que portem posat, o donem prioritat a la necessitat de no passar fred? És molt probable que no ens hàgim plantejat mai que alguns animals també decideixen quina pell volen portar. Evidentment que no ho poden fer diàriament, però sí que ho fan coincidint amb el canvi d’estacions. A les nostres contrades mediterrànies no en trobem exemples, però, en països nòrdics i territoris alpins, hi ha animals que muden el color del pelatge segons l’estació de l’any. Llebres o guineus poden ser de color marró una bona part de l’any per mudar i tornar-se totalment blancs als mesos d’hivern en què abunda la neu. Com es produeix aquest canvi de jaqueta estacional any rere any i per què? Els mamífers produïm pigments derivats de l’aminoàcid tirosina, que anomenem melanina. Podem fabricar eumelanina (color marró fosc) o feomelanina (color groguenc o vermellós) i segons la proporció de cada i la quantitat que s’acumula a la queratina del pèl (o del cabell) generen la gran varietat de colors que coneixem. Per a què serveix aquesta coloració? Una resposta òbvia és que serveix per camuflar-se millor, però el color del pèl i la pell també serveix com a protecció de la radiació solar i com a termoregulador, i no es pot obviar que, en alguns casos, el color del pèl i de diverses zones del cos és necessari per a la comunicació dins la mateixa espècie, per exemple, com a reclam en la selecció de parella.

Per a què s’ha fet aquest estudi? Per demostrar que hi ha canvi climàtic i que la distribució d’animals que muden el pèl ha anat desplaçant-se en els últims anys

Doncs bé, coneixem fins a 20 espècies diferents de mamífers que no tenen un color de pell únic, sinó que han après a adaptar-se al seu medi ambient i muden el color de la pell segons l’estació de l’any, amb el fi de camuflar-se millor. Un article publicat fa molt poc a la revista Science analitza la distribució en 60 països diferents de fins a 8 espècies diferents que muden el color estacionalment. Entre les espècies estudiades hi trobem llebres, guineus i musteles. En aquestes espècies, siguin presa o depredador, està demostrat que la muda de color serveix per camuflar-se millor: blanc quan hi ha neu, colors terrosos en les estacions sense neu. Com s’ho fan per mudar? Evidentment, el pèl tarda a créixer i els animals han de començar a canviar de color gradualment abans que arribin les primeres nevades. Se sap que la capacitat per mudar pelatge i color està regulat per un o molt pocs gens, que s’estimularien en respondre a l’escurçament del dia (de les hores de llum solar) a partir de l’equinocci. Però la capacitat de mudar no es dóna en tots els animals, de fet, hi ha subespècies de guineus, llebres i musteles que sempre tenen el mateix color de pèl, perquè sempre viuen enmig de la neu, o a l’inrevés, tot l’any sense neu. D’acord, doncs, i ara us podeu preguntar per a què s’ha fet aquest estudi? Doncs per demostrar que hi ha canvi climàtic (mal que els pesi a alguns negacionistes de l’evidència), i que la distribució d’animals que muden el pèl ha anat desplaçant-se en els últims anys, cada cop es troben desplaçats més cap al Nord o en terrenys de major altitud. Han de migrar per sobreviure millor. D’altra banda, com que el canvi climàtic produït per l’acció dels humans s’ha accelerat relativament en pocs temps, en les zones frontereres on abans feia més fred i ara ja no tant, s’hi troben animals dels dos tipus, dels que muden el color del pèl i canvien de jaqueta, i dels que no ho poden fer i sempre tenen el pèl blanc o el pèl bru. És una zona de barreja on es troben els animals immigrants amb els endèmics. És en aquestes zones on s’està produint un efecte de selecció natural més intens, perquè molts dels animals no es poden camuflar bé, sigui en una època o en una altra, però molt important, aquestes zones s’han convertit en reservoris de diversitat genètica, ja que hi conviuen diferents espècies i subespècies (en aquest cas de guineus, llebres i musteles, però és extensiu a altres animals), i permeten el que s’anomena rescat evolutiu. El que passa és que aquestes zones frontereres no són considerades, ara per ara, reserves naturals, i no estan protegides de l’acció humana, per la qual cosa, caldria preservar-les si no volem que part de la diversitat biològica desaparegui sense possibilitat de rescat.

L’acció dels éssers humans canvia el nostre entorn i provoca, sense saber-ho, canvis en la selecció natural i la supervivència de moltes espècies

Hi ha altres casos de llibre en què l’acció humana està accelerant els processos de selecció natural de la coloració dels organismes. És molt conegut el cas del melanisme industrial que es va produir a les zones d’Anglaterra i Gal·les on va sorgir la Revolució Industrial durant el segle XIX. La papallona dels bedolls (Biston betularia) és una arna que viu als boscos de bedolls. El seu color natural és blanc cendrós, ja que aquest color li permet camuflar-se sobre l’escorça grisosa dels bedolls, i els ocells depredadors no poden veure-les amb facilitat. A causa dels fums plens de carbonissa de les indústries del carbó al Regne Unit, els boscos de bedoll van anar enfosquint-se progressivament, fins a ser de color carbó. A 1848 pels voltants de Manchester es va descriure per primer cop una variant d’aquesta papallona dels bedolls, negra com el carbó (de fet, l’anomenaren carbonaria). El mimetisme de l’arna mutant negra en aquells boscos contaminats de carbonissa li permetia sobreviure millor, i ràpidament va substituir l’arna de color cendrós en totes les zones industrials del Regne Unit. Es van fer diversos experiments per demostrar que el color negre era per una mutació genètica. Van agafar larves d’aquesta papallona de color cendrós, els van donar fulles i branquillons plens de carbó i van veure que no es tornava negra, per tant, el canvi de color no era causat pel menjar. En canvi, si creuaven papallones negres amb blanques, s’heretava la coloració en la descendència seguint les lleis de Mendel (color negre dominant sobre color cendra). Van fer experiments de l’efecte del mimetisme en el color i la supervivència, i els ocells depredaven més les papallones negres que les cendroses en l’hàbitat natural i viceversa, en els boscos ennegrits pel carbó. És a dir, l’acció humana havia provocat un canvi en la coloració de les poblacions d’aquestes arnes. A partir dels anys setanta del segle XX, es van imposar al Regne Unit lleis més restrictives respecte als fums emesos per la indústria, i la qualitat de l’aire ha millorat tant que els bedolls ja presenten l’escorça de color gris. L’extinció de la carbonaria és ara tan ràpida com va ser-ne la colonització. Aviat, no hi haurà més papallones del bedoll negres si no és als laboratoris.

Fa només dos anys que es va trobar la mutació que va donar lloc a aquest color negre de la carbonaria, la inserció totalment atzarosa d’un transposó (d’un element genètic mòbil, és a dir, d’una seqüència d’ADN que pot canviar de posició dins el genoma) en un gen anomenat cortex que controla el cicle cel·lular, va fer que s’acumulés més pigment fosc a les ales i el cos d’aquestes arnes. Si les escorces dels bedolls no haguessin estat ennegrides pel carbó generat per les indústries humanes, aquest mutant atzarós no hauria sobreviscut, perquè els ocells se l’hauria menjat en un tres i no res. Ara que els humans han fet que l’aire torni a ser més net, aquesta subespècie serà depredada i eliminada. L’acció dels éssers humans canvia el nostre entorn i provoca, sense saber-ho, canvis en la selecció natural i la supervivència de moltes espècies.