Acabem el mes de juliol i es respira un cert ambient de vacances. L’aire càlid convida a relaxar-se i descansar de la voràgine del dia a dia durant el curs. Dins la llista de llocs que m’agradaria visitar algun dia, estant de vacances, hi ha Yosemite o Yellowstone, espectaculars parcs naturals dels Estats Units. Potser és perquè quan era petita hi havia uns dibuixos animats en què les històries dels ossos Iogui i Bubu passaven a l’imaginari parc natural de Jellystone. Iogui i Bubu sempre tenien gana (certament, els ossos són animals de gran volum i necessiten menjar força quantitat d’aliment, però poden resistir també períodes llargs de dejuni). En tot cas, l’escena típica d’aquests dibuixos era com els ossos se les empescaven per prendre el menjar als turistes del parc quan feien pícnic. Quan els visitants del parc estaven distrets, es veia un braç pelut i bru sortint d’un matoll que enxampava les cistelles amb menjar, posades sobre les típiques estovalles de quadres damunt l'herba. O obrien les neveres i agafaven el que trobaven. El que sortia en dibuixos animats no és res més que un reflex d’una acció que succeeix a la natura. Els ossos són animals molt intel·ligents, tenen memòria i un olfacte molt fi. Detecten les olors de menjar a distància i, si estan afamats, no dubten a emportar-se el menjar que troben.

En aquest cas, som els humans els que envaïm el seu hàbitat natural, però l’acció antropogènica dels humans i els nous hàbitats urbans canvien l’accessibilitat als recursos de menjar de molts animals. En general, destruïm els seus hàbitats naturals, però també podem generar finestres d’oportunitat que diferents espècies poden usar. Per exemple, a la brossa que generem, hi ha molt menjar que és encara aprofitable. Molts de nosaltres separem els residus orgànics compostables, on hi ha restes vegetals, de pa i tot tipus de menjar. Els porcs senglars són alguns d’aquests animals que viuen prop dels ambients urbans i que han après que als contenidors hi ha menjar fàcil d’obtenir. Tots els que anem a passejar per Collserola, o per qualsevol bosc prop d’una urbanització, per exemple, sabem que els senglars han après a tombar els contenidors. No és una fita trivial, però ells saben on han de donar cops per tombar-lo. Un cop al terra, és qüestió d’obrir la tapa i arrossegar les bosses de brossa cap a fora i així dedicar-se tranquil·lament a menjar el que hi hagi de comestible. No tenen gaires miraments.

No són els únics animals del nostre entorn que han après que els humans tirem menjar. Gats de carrer i rates també senten les olors del menjar i miren d’aprofitar el que hi hagi de bo. Doncs bé, com s’acaba de publicar a la revista Science, dins del grup d’animals que aprofiten aquesta oportunitat generada pels mateixos humans i han après a obrir les tapes dels contenidors de brossa, s'hi ha d’afegir les cacatues crestagroga (Cacatua galerita), que viuen a diferents suburbis de la ciutat de Sydney. Fa uns tres anys, cap al 2018, els veïns de tres barris de Sydney van començar a veure aquestes cacatues que, amb molta destresa, eren capaces d’aixecar les tapes dels contenidors per tal de tenir accés a les bosses interiors. L’any 2020 no eren només tres barris, ja n’eren 44. Un grup d’investigadors van pensar que seria interessant estudiar com havien après a obrir els contenidors. Potser ens sembla una qüestió poc rellevant, però penseu-hi, un ocell no té braços, només bec i potes, per tant, aixecar una tapadora que és força més gran que la cacatua no havia de ser pas una fita senzilla i demana molta destresa.

Com s’ho feien? I encara més important, ¿com és que a l’inici hi havia pocs llocs on es veia aquesta acció, però ara el nombre de barris on això passa és cada vegada més gran? La resposta és que les cacatues poden aprendre unes de les altres. N’hi ha prou que una se’n surti perquè ho torni a repetir, ja que el menjar que hi troba és una bona recompensa. Les altres veuen que la que ho aconsegueix té menjar fàcil, per tant, es queden pel voltant i miren com ho fa. Aprenen per imitació, i així s’ha anat estenent pels diferents barris. Aquí us poso un dels vídeos on veureu la traça que tenen i és que se’n surten amb molta gràcia perquè, no us ho perdeu, fins i tot han après que els humans tenim un codi de colors per als contenidors. Per això, saben que el menjar es troba als contenidors de tapa vermella (en els quals, a Austràlia, hi tiren el rebuig que conté restes de tot tipus, també de menjar), i ni es miren els contenidors grocs que hi ha al costat, que són els que contenen el material per a reciclar. No em direu que aquestes cacatues no us recorden l’os Iogui!

Els científics han recorregut a la ciència ciutadana per poder recollir més dades. Més de 1.300 persones del carrer han participat en l’observació d’aquest nou costum d’aquestes aus, recollint prop de 1.400 informes amb dades científiques que es poden analitzar després. Els investigadors han fet 160 vídeos directes i, d’aquesta manera, han aconseguit determinar que l’estil, és a dir, l’estratègia i els moviments que fan les cacatues per fer aquesta acció complexa, obrir la tapa d’un contenidor, és diferent segons el barri. Han dividit les accions necessàries en com aixecar la tapa inicialment, com l’aguanten, com la van obrint amb compte i com acaben obrint la tapa. Han descobert que com a mínim se n’han empescat tres maneres diferents, que s’han ensenyat de forma independent, ja que a cada barri, les cacatues han après entre elles, però entre barris llunyans no hi ha hagut intercanvi. De fet, el 93 % de les vegades que una cacatua obra un contenidor, hi ha més cacatues al voltant, observant-la i aprenent. Estem parlant que les cacatues han fet escola d’aprenentatge, i es transmeten un coneixement que genera un comportament no innat i que els permet, en aquest cas, obtenir menjar. També estem dient que aquest aprenentatge és nou, perquè aquest canvi ecològic ha sigut generat inintencionadament pels humans, que som qui tirem la brossa a contenidors específics. I aquest aprenentatge s’ha estès en menys de tres anys, passant d’uns pocs barris a molts més.

Així, doncs, els humans estem canviant les condicions i hàbitats dels animals que comparteixen el nostre espai, però aquests aprenen a adaptar-se i són capaços de transmetre aquest nou coneixement, determinant un tipus de comportament concret. Per tant, no som els únics animals que aprenem i innovem. No som l’única espècie animal capaç d’ensenyar, aprendre i transmetre cultura.