La paraula arsenal, igual que les paraules dàrsena i drassana, deriva del mateix terme d’origen àrab, daras-sina’ah, que vol dir “casa de construcció”, com normalment s’anomenava l’espai dins dels ports on es construïen i reparaven barques. Als segles XIV-XVI els venecians van derivar aquest terme original de l’àrab fins a arsenale, i aquesta nova paraula incloïa, a més de l’espai de reparació i construcció dels vaixells, els magatzems de canons, munició i altres armes amb les quals armarien el vaixell. Avui dia, quan parlem d’arsenal, l’hem deslligat d’aquest context naval i ens referim a un lloc (edifici, habitació) on hi ha una gran diversitat d’armes diferents. De forma figurativa, també utilitzem arsenal quan ens referim a tenir a la nostra disposició una elevada quantitat d’elements. Si parlem d’una malaltia, com ara la Covid-19, el que desitjaríem és tenir un arsenal de vacunes i medicaments per a fer-li front, però el tenim a punt?

L’editorial de la revista Nature d’aquesta setmana proclama que ja és hora d’invertir de veritat en medicaments anti-Covid. Certament, el desenvolupament de les vacunes en un any ha sigut un avenç espectacular, però la farmaciola anti-Covid no està ben proveïda. La vacuna intenta entrenar al nostre sistema immunitari perquè fabriqui anticossos neutralitzants, que un cop tinguem la infecció n’impedeixi la replicació virulenta (perdoneu la redundància) del virus. S’han desenvolupat vacunes a diferents companyies de molts països del món, emprant diferents estratègies (com tots bé sabem), però totes les vacunes van dirigides contra les proteïnes de l’espícula del SARS-Cov-2. Les espícules són aquestes proteïnes protuberants que sobresurten de la coberta del virió i que li confereixen la capacitat infectiva. El que això vol dir és que la proteïna de l’espícula actua com una clau que ha de trobar un pany. El pany del virus és una proteïna receptora que es troba a la membrana (és a dir, a la superfície) de les cèl·lules hoste que poden ser infectades. Quan la proteïna de l’espícula troba el seu receptor, fa com una clau quan troba el seu pany, i li permet entrar dins la cèl·lula que, a partir de ser infectada i que el virus introdueixi el seu material genètic (en aquest cas, l’RNA), fabricarà més virus. És a dir, es replicarà el genoma del virus i se’n traduiran les seves proteïnes. Per tant, si fabriquem anticossos que reconeixen les espícules del virus, estem impedint que el virus pugui infectar moltes cèl·lules una vegada entra dins del nostre cos. D’aquí que les vacunes que s’han desenvolupat fins al moment, no puguin impedir la infecció, però sí la gravetat de la malaltia.

Tot i que estan sent molt efectives, les vacunes no han de ser ni poden ser les úniques armes del nostre arsenal de defensa contra el SARS-Cov-2. Les vacunes solen ser molt específiques de soca vírica, i cal trobar tractaments que siguin efectius no només contra el SARS-Cov-2 sinó, òptimament, contra altres virus similars. Perquè ja fa molt temps que s’estava anunciant que tard o d’hora sorgiria un virus prou infectiu i transmissible com per a causar una pandèmia, però és que ens ha enxampat sense medicines efectives a la farmaciola. Cal omplir les lleixes d’altres medicaments. Fins ara, les empreses farmacèutiques no havien desenvolupat medicaments eficients contra altres infeccions de coronavirus, i cal reconèixer que és difícil convèncer-les de dedicar molts esforços a una amenaça quan aquesta encara no existeix. Ja hi ha empreses i institucions públiques de recerca que han fet una aliança per identificar components químics que serveixin com un medicament panvíric, que pugui ser efectiu contra més tipus de virus, amb els quals comparteixin mecanismes moleculars. Actualment, n’hi ha al voltant d’uns 25 que s’estan provant, i alguns ja estan en fase clínica per comprovar la seva possible seguretat i eficàcia, i potser d’aquí a un any o dos, ja estiguin disponibles per tractar la Covid-19 o altres infeccions víriques. En el cas que les vacunes no ens immunitzin per molt temps i s’hagin de repetir els recordatoris, o fins i tot, tenint en compte que estan sortint noves variants, més infectives, contra les quals les vacunes no sabem si seran tan efectives, cal tenir un arsenal de medicaments que ens ajudin contra aquesta malaltia infecciosa.

Ens hem de posar les piles, i a més de vacunar-nos com més aviat i com més persones millor, també cal desenvolupar medicaments efectius i tenir un arsenal més complet per lluitar contra aquesta pandèmia

Tots hem sentit a parlar de noves variants del SARS-Cov-2: la variant identificada com a britànica, la que ha sorgit a Sud-àfrica o la brasilera. Realment són variants del virus més infectives? Com expliquem la seva disseminació? La revista Nature ha creat un magnífic vídeo explicatiu de com són aquestes noves variants víriques. En primer lloc, totes aquestes variants presenten mutacions a la proteïna de l’espícula. No hi ha una única mutació per cada variant, sinó que cada variant conté diferents mutacions, que poden afectar la infectivitat del virus diferencialment. Els virus, com hem dit, han d’infectar una cèl·lula hoste per poder replicar el seu genoma, i en fan milers i milers de còpies. És normal que si se’n fan milions de còpies, hi hagi errors, i com que els virus no tenen mecanismes de reparació, aquests errors s’incorporen com a mutacions. En general, les mutacions en el genoma del virus solen ser deletèries, és a dir, fan que el virus no sigui tan eficient, però, és clar, si alguna mutació afavoreix que es pugui transmetre amb més facilitat, incrementant-ne la infectivitat o fent que es puguin escapar millor del sistema immunitari del pacient, llavors, s’incrementa el potencial infecciós. I això empitjora com més deixem replicar un virus sense control.

Les mutacions surten a l’atzar, però és més fàcil que es generin mutacions com més cicles de replicació i més còpies es facin. Penseu que només que en surti una que faci el virus més infecciós, aquesta variant es multiplicarà molt més ràpidament a la població i serà molt més prominent. Però cal esbrinar exactament per què una variant esdevé més freqüent a la població. Pot ser, senzillament, perquè una persona portadora d’una variant viatgi molt i escampi a molta gent el virus. En aquest cas, no és que el virus sigui molt més eficient, sinó que el seu portador l’ha disseminat arreu, en un efecte fundador. Per tant, cal esbrinar bé quines són les conseqüències moleculars de les variants. En el vídeo veureu que els científics anomenen algunes mutacions fent un joc de pronunciació (un truc mnemotècnic, molt anglosaxó, per recordar noms), per exemple, la mutació N501Y (en què l’aminoàcid asparagina de la posició 501 de la proteïna de l’espícula ha sigut substituït per una tirosina) s’anomena Nelly. Aquesta mutació incrementa la transmissibilitat del virus i la trobem en les tres variants, la britànica, la sudafricana i la brasilera. La mutació E484K (substitució d’un glutàmic per una lisina a la posició 484), anomenada Eek (una expressió anglesa de sorpresa negativa), li permet al virus d’escapar-se del sistema immunitari dels infectats. Així que ja veieu, com més temps li deixem al virus per reproduir-se i expandir-se, més mutacions i més variants poden aparèixer.

Ens hem de posar les piles, i a més de vacunar-nos com més aviat i com més persones millor, també cal desenvolupar medicaments efectius i tenir un arsenal més complet per lluitar contra aquesta pandèmia.