El dia 11 de febrer és el dia internacional de les dones i les noies en ciència. Mala cosa és quan hem de marcar un dia al calendari per retre homenatge a totes les dones científiques, perquè vol dir que considerem que la resta de l'any no som suficientment visibles. L'objectiu d'aquesta data, proposada per l'ONU el 2015 i impulsada per la Unesco, és promoure l'accés de les dones a la ciència, la tecnologia i àmbits propers i que la seva presència sigui igualitària. Objectius molt nobles.

No sé si se n'ha fet prou propaganda en mitjans de comunicació generalistes, perquè porto la setmana atrafegada participant en diferents activitats per promoure la presència femenina en l'àmbit científic. De fet, totes les universitats i institucions de recerca fan activitats per donar a conèixer al públic el treball científic desenvolupat per dones. El problema que li veig a tot plegat és que, tot i els esforços, alguns molt ben coordinats i amb accions divulgatives excel·lents, l'impacte sobre la societat és encara minso. Anem a pams i fem una reflexió. Si ara anéssiu a un d'aquests concursos televisius i us demanessin noms de dones científiques il·lustres, és probable que només recordeu Marie Curie. Els que ens dediquem a diferents disciplines científiques en podem esmentar unes quantes més, perquè tots som conscients de les moltes aportacions rellevants que les dones han fet a la ciència dins del nostre camp, però mai no les visibilitzem prou. D'aquí que tan poques dones tinguin un Premi Nobel en una disciplina científica. De fet, les dones constitueixen una excepció en la concessió dels Premis Nobel.

Què hem de fer perquè les dones siguin visibles en ciència? A priori, sembla que hi ha una qüestió òbvia: s'ha d'incrementar el nombre de dones que estudien una carrera científica. Però això només ens diu el nombre inicial de dones que pensen dedicar-se a una professió relacionada amb la ciència, i no ens diu el nombre final de dones que acaben sent científiques (una qüestió són el període d'estudis i formació inicials, i l'altra és la dedicació i professionalització). Això haurien de ser faves comptades. Sabem quantes alumnes estudien batxillerat científic o tecnològic, sabem quantes s'apunten i cursen graus i màsters de l'àmbit científic. També sabem quantes científiques hi ha en l'acadèmia, en centres de recerca i centres hospitalaris, fins i tot, en altres àmbits relacionats amb la ciència. Però també hi ha altres punts importants, que no són numèrics i més difícils d'avaluar, que reflecteixen la visió social que es té de les dones professionals (en genèric) i de les dones dins la ciència (en concret).

Les carreres científiques i tecnològiques han de ser tan accessibles per a una noia com ho són per a un noi, sense limitacions ni invisibilitat

Doncs bé, essent aquesta setmana tan assenyalada per a les dones que ens dediquem a la ciència, moltes dones ens hem apuntat a participar en diferents activitats i programes, per tal de donar visibilitat a la nostra feina i apropar-la a tothom. Jo he assistit a una sessió com a oient, organitzada per les facultats de ciències i diversos instituts de recerca de la UB, i a una altra, com a ponent, en un centre cívic, juntament amb diverses científiques del món de la divulgació i comunicació (gràcies a totes!). De totes dues activitats n'he tret conclusions que he de compartir amb tots vosaltres, si més no, per donar-vos material per reflexionar.

Començaré per la part més visible i amable, la visió social de les científiques. Als Estats Units s'ha realitzat un experiment social relativament senzill, que consisteix a demanar a nens de diferents edats que dibuixin una persona científica (en anglès, els substantius i adjectius no tenen gènere, per tant, "a scientist" pot indicar tant un home com una dona). S'ha fet aquest experiment des dels anys seixanta, durant cinc dècades, i s'analitza si el dibuix representa a un home o a una dona. Fins als anys setanta, menys d'1% de criatures dibuixava una dona com a científica, però l'any 2016 ja representava el 34% dels dibuixos, i encara més, si mirem els dibuixos fets per nenes, el percentatge ha incrementat des de l'1% a més del 50%! Evidentment, aquest increment reflecteix que el nombre de dones científiques ha incrementat. Podríem dir que hem millorat clarament en la percepció social, al menys a edats inicials, perquè la tendència no és tan positiva quan s'analitzen els dibuixos en estudiants de secundària.

Si mirem el nombre de noies que decideix estudiar una carrera científica, tot i que en enginyeries és encara minoritari i força millorable, hi ha molts graus de l'àmbit de les ciències, particularment medicina, ciències biomèdiques i biologia, en què el nombre de noies supera de llarg el de nois. És evident que podem incrementar les "vocacions científiques" en la gent jove, incidint més en la visió que les noies tenen de les ciències, i de forma molt rellevant (tot i que avui no hi insistiré) en la qualitat de la docència que es fa en ciències, però, honestament, no sé si aquest és el punt més crític. Us adjunto la gràfica del gènere dels estudiants que inicien una carrera científica acadèmica (des del grau, continuant amb estudis de màster, doctorat, postgrau, i posició fixa, fins a catedràtic) a Europa. També podem cercar les dades proporcionades pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, per la Xarxa Vives d'Universitats, o per la Unesco. Tots els estudis són idèntics. Hi ha un biaix clamorós i veureu que hi ha unes "tisores" enormes que acaben retallant la projecció professional de les dones en ciència. Moltes comencen i molt poques hi arriben.

 

Extret de l'informe 'implicit bias in academia', league of european research universities LERU 2018

Extret de l'informe "Implicit bias in academia", League of European Research Universities, LERU, 2018

Això són xifres reals, però, per què? Hi ha unes "mans negres" que limiten l'accés de la dona científica a posicions fixes? Hi ha un sostre de vidre invisible, un coll d'ampolla, que no ens permet avançar? És que les dones científiques són més emocionals i menys vàlides per al treball racional (com, fins no fa pas gaire, deixaven entendre els comentaris despectius d'alguns científics)?

Les respostes a aquestes preguntes poden ser analitzades de forma científica, i hi ha científiques i científics que s'han posat a analitzar grans dades. El big data no ens pot obrir una finestra a les raons personals d'aquest abandonament (dropout) de la carrera científica per part de les dones, però ens permet comprovar altres dades que, sense aquesta anàlisi metodològicament exhaustiva, passen desapercebudes. La Dra. Sinatra ens va explicar resultats (que just acaben de ser acceptats per a publicació) que conclouen que les dones són igual de productives que els homes, i que l'impacte mitjà de cada treball és el mateix. La diferència principal rau en el nombre d'anys de la nostra carrera científica. La durada de la carrera científica de moltes dones és de només 5 a 10 anys, és a dir, abandonen poc després d'acabar el doctorat o la primera feina postdoctoral. De fet, el que ens diu aquest treball és que les tisores en la gràfica que observem entre homes i dones científiques no es deuen a diferent capacitat o productivitat, sinó a factors personals, interns i externs. Quins factors? Aquí l'argumentació pot variar. Potser perquè l'edat de màxima producció científica coincideix amb l'època reproductiva i les dones poden prioritzar tenir família. Potser perquè, com s'ha demostrat, els mateixos mèrits (en el mateix currículum!) es reconeixen més si ets un home i t'anomenes John que si ets una dona anomenada Jennifer. Potser perquè per trencar el "sostre de vidre" que limita el creixement i projecció científica de les dones es requereixen molts esforços i determinació. L'explicació de per què les dones abandonem o no arribem tan amunt és, de fet, complexa. Però hem de posar fil a l'agulla, o el nombre de dones que es dediquen a la ciència a partir dels 40 anys no incrementarà. Hi ha accions valentes que intenten ensenyar una imatge propera de les dones científiques, una imatge apoderada que mostra que pots ser dona i dedicar-te a una professió científica o tecnològica sense renunciar a ser tu mateixa. Hi ha associacions per promoure la visibilització de les dones científiques i tecnòlogues (AMIT), i accions per fer pinya i facilitar la "sororitat" (una paraula derivada del llatí soror, germana).

Potser també podríem incidir canviant el llenguatge que usem cada dia, de forma que sigui molt més inclusiu i no generalitzi el gènere masculí com a terme comú a homes i dones. D'idees n'hi ha moltes i totes suposen una petita acció cercant l'objectiu comú, que noies i nois es puguin dedicar a la professió que els interessi: les carreres científiques i tecnològiques han de ser tan accessibles per a una noia com ho són per a un noi, sense limitacions ni invisibilitat. Els que em llegiu i esteu en àmbits científics o educatius, o viviu prop de dones científiques, en sereu prou conscients, però encara em pregunto si aquesta setmana ha tingut prou reflex mediàtic, i si als programes de ràdio i televisió de gran consum hi esmerçaran més d'uns segons o fins i tot, si ho esmentaran. Recordeu-ho, encara ens cal celebrar el dia 11 de febrer per recordar totes les dones i noies que s'han dedicat, ens dediquem i es dedicaran a la ciència.