Els proisraelians sionistes solen titllar de desinformada qualsevol persona que opina sobre el conflicte de Gaza des d’un punt de vista propalestí. Un qualificatiu que sol anar engreixat amb dos atributs més, el d’antisemita i el de projihadista, perquè només està qualificat per parlar del tema de Gaza aquell que dona suport profusament o tímidament al govern de Netanyahu. La resta hem de continuar callant, ja que la humanitat només té un sol poble màrtir. Jo, que no dubto del profund coneixement que tenen els proisraelians de la causa jueva, no puc donar lliçons de res, excepte del que significa un fill mort. Darrere de cada infant desenterrat de sota les runes, veig el rostre del meu fill. Darrere de cada infant desenterrat de sota les runes, veig el futur truncat del meu fill. Darrere de cada infant desenterrat de sota les runes, veig el llarg i tortuós camí del dol d’una família devastada.

No cal ser gaire expert en la matèria per saber que la publicació per part de Hamàs de la fotografia dels 47 captius —vius o morts— que encara tenen a les seves cel·les després del criminal acte del 7 d’octubre del 2023, no ha ajudat a parar la voluntat anihiladora del govern de Netanyahu. Sembla que Hamàs necessita màrtirs involuntaris, com els palestins desarmats, per justificar el seu fanatisme davant d’un sionisme desencadenat.

Si els sionistes consideren un insult jutjar com a genocidi el que està succeint a Gaza és perquè es creuen els propietaris del vocable. De raons no els en manquen, però, lamentablement, després de la Segona Guerra Mundial, el món continua sent l’escenari d’episodis d’horror que també es podrien qualificar, amb permís d’Israel, de genocidi. I no dic holocaust per no irritar sensibilitats, però si ens adscrivim a la definició del terme que va sorgir del Conveni per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, aprovat el 9 de desembre del 1949 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, David s’ha convertit en Goliat. El genocidi és la destrucció intencionada, total o parcial, d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós, amb cinc actes principals: matar membres del grup, causar-los danys corporals o psíquics greus, imposar condicions de vida destinades a destruir el grup, mesures per impedir naixements i, finalment, trasllat forçat de nens. Explicat així, reconec que es fa difícil jugar al joc de les diferències. Les paraules solen perdre la partida davant els fets. 

Sempre queden supervivents per explicar un genocidi. I l’odi és tan difícil d’esborrar com el record d’un fill mort 

En altres circumstàncies geopolítiques, Israel hauria afrontat els fets del 7 d’octubre d’una manera distinta. De palestins, n’haurien matat a milers, com han fet regularment des de la fundació d’Israel, però sense la prepotència amb què ara exerceixen el seu control sobre un territori anhelat durant decennis. Si Jahvè els ho va ordenar, qui són ells per contradir-lo.

Les paraules estel·lars clamades pel ministre de Finances israelià, el fanàtic Bezalel Smotrich, van elucidar el futur que li espera a una Gaza sense palestins: una quadrícula sotmesa a un gran pla immobiliari acordat amb el govern de Donald Trump, perquè, com va justificar Smotrich, “hem pagat molt per la guerra, així que haurem d’obtenir un percentatge de la comercialització dels terrenys”. S’agraeix que Smotrich, aprofitant que tots els vents ideològics li van a favor, fos tan clar. Sobre les runes de Gaza, els sionistes volen captar fons d’inversió que transformin els terrenys en un bosc d’empreses, d’hotels i de pisos ecofriendly. I en pocs anys, quan la sang dels palestins assassinats ja formi part del magma de l’infern, perquè Jahvè així ho ordena, convertir algunes zones en un gran resort per convidar-hi VIP planetaris. Si Beirut va ser considerada la Suïssa d’Orient, Gaza pot agafar-li el relleu. En aquesta Gaza edificada sobre milers de vides sepultades, també hi haurà casinos, centres de convencions, grans restaurants, una fashion week de primavera i de tardor i, amb sort, un Disney World o un teatre on encabir un Festival d’Eurovisió. I, per descomptat, un barri exclusiu, del tipus Fisher Island de Miami, reservat als prohoms del sionisme internacional. Els serveis prestats es pagaran amb una casa, encara que sigui adossada. Si una merda com Marina d’Or va ser designada com la ciutat de les vacances, la nova Gaza pot ser el paradís del turisme de la depauperada societat del benestar. Si és per la pela, la visió medievalista de Smotrich i els fanàtics del Partit Nacional Religiós ho podran suportar.

És clar que hom pot pensar —jo tant naïf— que el món girarà l’esquena a una Gaza edificada sobre l’assassinat de milers d’infants. Com una pandèmia, les xarxes socials han emmetzinat les venes per on flueix la raó teòrica, abocant-hi milions de missatges irracionals. I des de fa un temps, gairebé tot el que semblava impossible s’està fent possible.

I dels morts en vida, els gazians supervivents, què en farem? La nova Ciutat de Gaza projectada per Bezalel Smotrich necessitarà mà d’obra barata, o potser esclava, per acontentar els desitjos occidentalitzats d’una civilització corrompuda. Com ja he dit, tot el que semblava impossible s’està fent possible. La contrarietat per Smotrich i companyia és la memòria incorrupta dels esclaus i serfs de la gleva gazians que sobreviuran, perquè, com els sionistes coneixen de primera mà, sempre queden supervivents per explicar un genocidi. I l’odi és tan difícil d’esborrar com el record d’un fill mort.