"El vigor, l'agressivitat, la declamació, la manca de contenció, representen la 'ruptura'"
Jacques Vergès

El judici contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, és un judici atípic no només pel fet en si —que la màxima autoritat dels acusadors esdevingui acusat—, sinó per l'actitud amb què s'hi enfronta. Als seus defensors només els falta dir que no reconeixen el tribunal, últim pas dels judicis de ruptura, en què l'acusat s'erigeix en acusador dels representants de la llei en un sistema que considera injust.

La representació és de bojos, perquè si bé Jacques Vergès —anomenat també l'Advocat del Terror, suposo que per haver defensat Klaus Barbie, el terrorista Carlos, Milosevic i gairebé Saddam Hussein— va idear una teoria que ha estat seguida per advocats d'arreu del món i que considerava que els judicis de ruptura eren necessaris perquè "els objectius del debat judicial s'acosten molt als de la revolució"; també va deixar escrit "no es pot esperar una defensa de ruptura d'un magistrat, encara que sigui d'esquerres". Quina pena que morís fa més d'una dècada per haver contemplat això.

García Ortiz no ha dimitit. García Ortiz ha pujat a l'estrada revestit de fiscal general, i considera que tot el que han actuat a la cúspide d'un sistema judicial al qual pertany és una persecució. García Ortiz té al seu costat les seves defenses, inclosos els seus subordinats fiscals, tots amics alhora. No és una dada banal, perquè en aquest esquinçament del sistema al qual assistim en directe, també s'aprecia l'esquinçament d'una associació progressista de fiscals que va néixer per defensar els interessos professionals de la carrera des d'aquesta perspectiva i va esdevenir una mena de comando d'acció pel sosteniment d'un govern d'esquerres. Per això Almudena Lastra, la fiscal superior de Madrid, la que apunta a Álvaro García per haver fet el que ella mai no hauria pensat, va deixar en el seu dia l'associació en què eren companys. Lastra va marxar fa dos anys en una carta en què parlava del "clamorós silenci còmplice" de l'associació, amb decisions de García Ortiz "que no tenen encaix possible en aquests principis democràtics que creia comuns". Amb ella van marxar Javier Zaragoza, Carlos Castresana i altres insignes membres de l'associació de fiscals progressista.

La tensió constitucional entre una Fiscalia que rep instruccions del govern espanyol i una Fiscalia garant de la legalitat que procura ser independent del poder polític s'ha traslladat a una sala de vistes

Així que hi ha un altre eix que és molt rellevant per entendre el judici, atès que al fiscal general se l'acusa de revelació de secrets, és a dir, d'un presumpte delicte comès per tal de beneficiar l'estratègia política del govern de Sánchez davant d'una adversària i que va produir una vulneració clara del secret, de la relació advocat-fiscal i del dret de defensa d'una persona que tant és qui fos. No és una filtració més, com volen fer veure; del que se l'acusa és d'una filtració militant —"perdem el relat"—, d'una acció a favor del sanchisme que, òbviament, tampoc no tindria encaix en aquests principis democràtics comuns. No estic en condicions de dir-vos si dels múltiples indicis se'n podrà derivar prou prova per a la condemna, però sí que puc constatar que fa molt que s'han travessat totes les línies vermelles institucionals. És dolorós veure-ho i encara ho deu ser més per a milers de fiscals, que entenen perfectament el que passa, als quals no es pot confondre amb relats o bombes de fum.

L'anomalia, de tan manifesta, no sé si és captada en tota la seva gravetat. Hi ha un fiscal acusat, el cap de tots ells, i hi ha fiscals com a defensors, fiscals exercint l'acusació popular, fiscals al tribunal i fiscals com a testimonis. És un judici a la manera d'entendre l'exercici del Ministeri Fiscal, és un judici entre els que s'han entregat en cos i ànima a la causa i els dissidents al seu jou, pensin el que pensin i votin el que votin. En el duel ens hi va molt. La tensió constitucional entre una Fiscalia que rep instruccions del govern espanyol i una Fiscalia garant de la legalitat que procura ser independent del poder polític s'ha traslladat a una sala de vistes en què es jutja el model portat a les seves màximes conseqüències. Tothom deu comprendre ara l'abast de la gosadia de Bolaños en intentar lliurar el quasi monopoli de l'acció penal a aquest estil de Fiscalia que avui seu al banc dels acusats. Sant Puigdemont ens en guardi.

Perquè és el model el qüestionat, perquè sense aquest model d'activisme excloent, un fiscal general mai no hauria buscat a la nit, com un desesperat que no pot esperar, una cosa que per a un fiscal general podia perfectament esperar a ser estudiada amb calma. Qui tenia pressa? La resposta la dona el mòbil del secretari general dels socialistes madrilenys, Juan Lobato, i aquesta és una dada que els defensors a ultrança del fiscal gairebé mai no esmenten.

I parlant de defensors, han hagut de trucar a Consuelo Castro, la que va ser advocada general amb Dolores Delgado, perquè, arribat el moment, els deu haver semblat que fiar-ho tot al fet que l'actual cap de l'Advocacia de l'Estat que va portar la instrucció, David Vila, era molt fiar; o això o ell no ha volgut arrossegar la toga per aquesta sala. Castro ha tornat de Galícia, del lloc on va conèixer García Ortiz, per completar l'equip d'amics que es bat en aquest inusitat judici de ruptura. Que ho és també perquè Castro ha carregat contra membres de la Sala II davant d'un tribunal de la Sala II acusant-los de tota mena d'extralimitacions. No sé si és gaire pràctica aquesta agressivitat ni gaire compatible amb la seva posició institucional. Sí que sé que és una actitud de ruptura. Ha dit a companys del tribunal que jutja inquisidors, prevaricadors, mals professionals i, en fi, coses no compatibles amb el seu exercici professional. Si creus tot el que has dit del Tribunal Suprem de la teva nació, què hi fas sent fiscal general o advocada general? Per això Vergès va dir el que va dir. Si opines tot això, el millor que pots fer és penjar la toga.

"La meva llei és estar contra les lleis perquè pretenen aturar la història; la meva moral és estar contra les morals perquè pretenen paralitzar la vida", va dir l'advocat del diable. Entenc que és interessant com a teoria o que serveixi als advocats per intentar salvar judicis insalvables, però uns senyors que formen part de l'Estat no poden comportar-se com si fossin revolucionaris. No poden i no podran.

Espero, almenys, que el dia que hagi de declarar, García Ortiz es tregui el xiclet que diuen que mastegava, que no l'enganxi a sota la taula; que es tregui la toga, la plegui i la deixi sobre la cadira i que baixi com l'acusat individual que és a asseure's a la cadira davant del tribunal que el jutja. Almenys per no visualitzar del tot el menyspreu i la ruptura.