Aquesta aliança verbal entre Moscou i Pequín ha creat molt neguit, no només en mitjans polítics i militars. Amb les seves tropes concentrades en Ucraïna, Rússia ha revelat una veritat incòmoda sobre la debilitat dels líders occidentals.

Vladímir Putin va assistir als Jocs Olímpics d'hivern en un moment molt particular: les tensions internacionals s'han reforçat considerablement, incitant en el seu cas els dirigents a fer pinya davant l'adversari comú: Occident i, en primer lloc, Estats Units.

El context està molt degradat: la guerra amenaça Ucraïna mentre a Àsia i al Pacífic les amenaces d'una conflagració per Taiwan i el Mar Meridional es mantenen latents i persistents.

Així, els dos presidents espectadors dels Jocs van decidir firmar el 4 de febrer una declaració conjunta disposada a canviar-ho tot. La van resumir de forma rotunda: va contra "la ideologia de guerra de l'OTAN". Segons ells —i a més anuncia ni més ni menys que "una nova era"—, acusant el paper "desestabilitzador" dels EUA respecte a una "estabilitat i una pau equitativa" al món. Per tant, les dues capitals es declaren de partida "oposades a tota ampliació de l'OTAN".

Però, al seu torn, això en el cas de la Xina no suposa un alineament cec de Pequín sota el soroll de les botes a Ucraïna. Ni donar suport a una invasió militar. Ucraïna ni tan sols és present en el seu programa comú. La Xina prefereix una solució diplomàtica. Pequín mai no donarà suport a un atac des de les estepes russes que pogués fer malbé l'economia mundial, frenar el creixement xinès i debilitar la posició de Xi Jinping davant el Congrés del Partit Comunista que se celebra a la tardor, on espera un tercer mandat.

Pequín mai no donarà suport a un atac des de les estepes russes que pogués fer malbé l'economia mundial, frenar el creixement xinès i debilitar la posició de Xi Jinping. El que la Xina vol és que la deixin comerciar i innovar tranquil·la sense immiscir-se en assumptes de drets humans.

A curt termini, en un esglaó menor, han anunciat que reforçarien la cooperació energètica oferint una empenta a les exportacions russes de Gazprom i Rosfnet quan Washington amenaça d'aplicar noves sancions. Però la Xina, el PIB de la qual és deu vegades més gran que el de Rússia, s'ha guardat d'oferir un paraigua en cas de represàlies, eludint a més el projecte de construcció d'una eventual arquitectura financera fora de la zona dòlar.

La Xina no té una tradició expansionista. Va poder ser potència marítima i dominar el món abans de 1492 i deliberadament no ho va voler fer. A Pequín li importa un rave el tema ideològic. El que la Xina vol és que la deixin comerciar i innovar tranquil·la sense immiscir-se en assumptes de drets humans.

Però, certament, vol una mica més: Pequín vol posar fi a la guerra civil iniciada —i guanyada— per Mao en 1927-1949. Acabar-la vol dir, segons ells, recuperar la sobirania de Taiwan, prendre el control polític de Hong Kong i apropiar-se del que anomena "el mar de la Xina" al Sud-est Asiàtic. Tot això es va tractar en la reunió del divendres 4 de febrer a Pequín. La Xina vol convertir-se en la principal economia del món, però una guerra amb els EUA (que s'està reforçant) no és convenient per a cap dels dos.

Però deixant fora extremismes, l'acostament entre Pequín i Moscou, al marge de la pretensió de Putin de restaurar la Unió Soviètica, a la qual veu com la prolongació de la Rússia eterna, és mútuament avantatjosa.

Moscou milloraria la capacitat militar de la Xina i la seva immensa gana d'hidrocarburs. Al seu torn, Pequín ajudaria Rússia esmorteint les sancions econòmiques occidentals. Les seves armades fan maniobres conjuntes i el comerç bilateral és elevat. Però la desconfiança entre ambdós també regna. Rússia és el primer deutor, amb un deute de 125.000 milions de dòlars. A més, la Xina podria solucionar l'habitual baix perfil internacional rus. Hi ha qui pensa que Rússia no serà vassalla però sí una seguidora de la Xina. Això li permetria conservar les seves influències en el seu entorn històric. Però la Xina no farà un pas cap a una aliança (Putin és vist com a algú impredictible) a curt termini.

Per l'altre costat del front, Joe Biden, el president estatunidenc, observa que els seus índexs d'aprovació es desplomen pocs mesos abans de les crucials eleccions intermèdies als EUA. A més, la inflació serà difícil de dominar per a la Reserva Federal perquè els bancs centrals estan retirant els seus estímuls.

I sense gaires estímuls ningú no vol ni pot canviar tot de dalt a baix. L'únic que pot beneficiar Rússia és donar suport a un món multipolar on els excessos semblen normals encara que siguin sorollosos, al qual es podrien afegir l'Iran i Corea del Nord, que espera que la reconeguin com a Estat nuclear. En fi, fins i tot per allà es pot arribar per aquests barris.