Espanya és més que el PSOE. Ho és malgrat el reformisme de la classe política catalana i malgrat les ganes que té Junts d’erigir-se en gran negociador. Per això la causa oberta contra Tsunami Democràtic dificulta el pacte per al PSOE, disposat a vendre la imatge d’una altra Espanya, alhora que complica el pacte per a Junts i el seu projecte de peix al cove. La realitat s’imposa a l’estratègia de tots dos partits. En el cas de Junts, fa constar que no n’hi ha prou amb una aritmètica parlamentària favorable perquè l’Estat s’oblidi que són catalans. Que som catalans, vaja, perquè quan es persegueix Tsunami Democràtic i tots els qui s’hi van implicar, se’ls persegueix per alliçonar qualsevol que vulgui anomenar-se independentista, com es va fer amb el Govern del 2017.
La causa oberta contra Tsunami Democràtic dificulta la crítica, indefugible si es vol bastir un independentisme madur, endurit en els seus errors
La causa oberta contra Tsunami Democràtic destorba el procés de sanejament de la política catalana després de la repressió, perquè ens relliga amb els qui en van formar part. No perquè justifiquem l’estratègia que va desmobilitzar la ciutadania, sinó perquè són perseguits per allò que acobla l’electorat —encara que alguns siguin avui abstencionistes— amb els seus representants: una ideologia més o menys compartida. Això dificulta la crítica, indefugible si es vol bastir un independentisme madur, endurit en els seus errors. La repressió política contra Tsunami Democràtic força un pacte de silenci, un marc polític en què, si el votant independentista vol salvar certes incoherències, ha de posar-se de perfil amb el fracàs —la rendició— de Tsunami per no sentir que fa el joc a l’Estat espanyol.
Alguns també volem saber qui hi havia darrere Tsunami, perquè volem saber si els qui ens cridaven al carrer van ser els mateixos que ens van enviar cap a casa
Ho vam veure amb els presos polítics i els exiliats. Ho tornarem a veure si la causa contra els artífexs de Tsunami tira endavant, si bé d’ençà de l’empresonament del Govern que va organitzar l’1-O alguns ja hem après que el xantatge emocional no és cap estratègia política. El vincle sentimental que la repressió política comporta amb els perseguits fa de mur entre la ciutadania i les respostes que necessitem per gaudir d’una vida política amb tanta informació com sigui possible, amb més llibertat per escollir qui ens representa. Alguns també volem saber qui hi havia darrere Tsunami Democràtic, perquè volem saber si els qui ens cridaven al carrer van ser els mateixos que ens van enviar cap a casa.
Espanya no deixarà mai de ser Espanya. Espanya fa de recordatori i, per tant, de garantia, perquè és l’únic que força els partits independentistes a tenir una relació honesta amb la realitat política
En aquesta negociació, Carles Puigdemont s’enfronta a ell mateix. Tot el que va fer per arribar on és li impedeix ara d’aprofitar l’avantatge que la circumstància parlamentària li atorga. El priva de pactar còmodament o, si més no, el força a simular que li queda algun escrúpol. Junts pretén investir un president del govern espanyol que volia empresonar el seu líder i aquesta veritat xoca amb el discurs de la unilateralitat —i el deixa buit. També xoca amb el discurs dels convergents d’antes, els que voldrien que Espanya fos una mica menys espanyola per no haver de ser nacionalistes. L’Estat empeny l’independentisme fora de la política espanyola i amenaça d’escapçar els plans negociadors d’una classe política que, a canvi de fer els ulls grossos amb les clavegueres de l’Estat i comprar una Espanya progressista de cartó-pedra, demana trens i una amnistia que també esborrarà el que l’Estat va fer per aturar el mateix moviment independentista. És una galleda d’aigua freda i alhora és un descans entendre que, malgrat que els catalans es desorientin amb els cants de sirena reformistes, Espanya no deixarà mai de ser Espanya. Espanya fa de recordatori i, per tant, de garantia, perquè és l’únic que força els partits independentistes a tenir una relació honesta amb la realitat política.