Ahir dos de cada tres francesos van votar per Emmanuel Macron i, com el valent D’Artagnan, va derrotar dos rivals alhora, Marine Le Pen i el fantasma de François Mitterrand. Fins ahir l’antic ministre d’Economia Macron només era el nen de la mama, al que no sabíem què dar-li que li sabés bo, ens el tenien massa consentit la tieta Angela Merkel portant-li l’or, Jean-Claude Juncker l’encens i François Bayrou la mirra, però ja després, i tenint en compte la polarització d’una elecció a dues voltes, amb dos terços dels vots amb el seu nom, això és tenir molts vots. D’Artagnan també va començar essent el nen de la mare, petit i francès. I Astèrix. I Napoleó. Un cop es va saber victoriós, Emmanuel Macron va pronunciar un discurs a la nació que contrastava amb el de fa quinze dies, quan va superar tots els altres candidats. Un discurs emotiu, creïble, greu, sense concedir-se un sol somriure ni tampoc la més lleu ombra de la legítima satisfacció. Si va mentir, que no ho sé, si va fer comèdia, que ho ignoro, hauria mentit de manera molt sincera i convincent. Va saber mostrar-se aclaparat per la responsabilitat i no com algú que acaba treure un premi a la Loto. Era el discurs d’un jove que ha entès que haurà de fer-se gran ben de pressa perquè ser el president de França no està a l’abast de tothom i ha de passar immediatament de les promeses d’amor a lluitar amb el floret en els camps de la batalla de la política nostra de cada dia. 

Macron ofereix joventut i esperança, una manera d’enraonar que recorda les paraules d’amor senzilles i tendres del Serrat d’antany però encara no sabem realment qui és. Llàstima que la nostra societat ja no és verge, ni casta, ni enamoradissa i ha conegut abans molts altres amors i moltes altres paraules. La nostra societat recorda perfectament com aquests mateixos sentiments altruistes, com aquestes ganes de canvi i de millora, com aquestes mateixes divines paraules van sortir de la boca del jove Kennedy, del salat Felipe González o del rumbós Obama. Quan ens trobem desenganyats ens cal alguna cosa més que la flonjor tèbia i verda de l’esperança. L’opció de Marine Le Pen, l’opció de la ultradreta francesa, per la seva banda, té més diferències que similituds amb el projecte d’Adolf Hitler, però tampoc no es pot negar que més que una opció política constitueix un recurs a la desesperació, a la ràbia, a fer saltar el món en mil bocins perquè ens sentim estafats. És com quan el públic inunda el camp de futbol, una opció extraordinària que no es pot repetir cada dia si volem que continuï la lliga. Un terç dels vots per a Marine Le Pen vol dir un terç de francesos que, ara com ara, estan instal·lats en el ressentiment negre, en l’autocompassió solitària, en la desesperació, en la frustració que provoca l’absència constant de diners i de perspectives. Els votants del Front Nacional són els que creuen que l’Estat ha de vetllar pels seus ciutadans in loco parentis, en el lloc dels pares. Això ens demostra que encara hi ha gent que està disposada en creure per creure, com a darrer recurs. A França hi ha gent que creu que l’Estat és com els pares de la mateixa manera que hi ha gent de Mallorca que creu que cada matí els ovnis els visiten.

La Cinquena República francesa és una mena de Santa Transició que van fer els francesos de la mà de De Gaulle l’any 1958 per passar del parlamentarisme força inoperant a la resolució d’un executiu fort i gairebé monàrquic. Encara que molts diuen que ahir Macron va enterrar aquest sistema polític el que sembla, més aviat, és que el nou president de França va acabar amb el Partit Socialista Francès, fent veure als electors que el liberalisme progressista és factible, que el centrisme polític és alguna cosa més que un compromís equidistant. Això van votar ahir els francesos. Ja que l’herència de Mitterrand, encarnada en François Hollande i en el català Manuel Valls, s’ha mostrat més amiga que ningú dels banquers i de les caixes fortes, més pendent de la climatologia de les Illes Caiman que no pas de la de l’extraradi de París, potser que escollim directament un banquer però que no sigui gaire amic de Nicolas Sarkozy. A França ja han vist que Sarkozy és amic d’Aznar el qual, com tothom sap, és a la dreta d’Atila.