L'entrevista de diumenge passat a José Barrionuevo a El País, no només transcrita, sinó també gravada, ultrapassa els límits suportables de la indecència. El llenguatge corporal i el to del criminal convicte fan feredat, produeixen basques a penes contenibles. És una jactància només comparable a les brutalitats comeses.

Ara, transcorreguts quasi quaranta anys, Barrionuevo, condemnant a 10 anys per totes aquelles barbaritats, es vanta d’haver ordenat segrestos d’etarres a França. I es proclama ufanós de l’alliberament, per no cometre més desordres (sic!), de l’alliberament de Segundo Marey. L’alternativa, davant l’error en la persona segrestada, era abandonar-lo amb un tret a la nuca a una cuneta. A l’estil pistoler que deien combatre. Barrionuevo, segons ell, va dir que no, que se l’havia d’alliberar.

Com bé ens va explicar al Més 3/24, de TV3, aquest dilluns l’advocada de la víctima, Olga Tubau, Segundo Marey no va ser alliberat per compassió o per haver reconegut la confusió personal. Va ser alliberat perquè era ciutadà francès. El jove govern socialista, intoxicat de la retòrica policial hereva de la Triple A i del Batallón Vasco Español, no podia jugar-se-la amb els seus correligionaris francesos, recelosos —amb més que raó—- de les enormes restes del franquisme als serveis de seguretat espanyols. Així, Marey es va salvar perquè era francès i així ho van requerir les autoritats gal·les.

Barrionuevo és un símbol vivent que l’estat espanyol, quan es veu amenaçat, no dubta a recórrer als mecanismes que calguin

En aquest context, hi ha una anècdota que, per qui me la va traslladar, no crec que sigui apòcrifa. En plena voràgine sanguinària dels assassins d’ETA, que desconcertava una policia espanyola en absolut preparada, malgrat els temps viscuts, per combatre-la, a una reunió de la junta de direcció del Ministeri de l’Interior dels anys vuitanta, presidida pel ministre amb l’assistència de subsecretaris, secretaris d’estat, directors generals i diversos alts comandaments dels cossos i serveis policials, els càrrecs polítics anaven parlant i quan va tocar el torn del ministre, aquest va dir: “Fins ara han parlat els polítics; ara parlarem els policies”.

Tal era, segons consta per diverses fonts, el grau de captura mental de certs polítics per part de certs sectors policíacs, els més reaccionaris i al mateix temps més ineficients i corruptes, com també es va demostrar judicialment, que alguns dels nous polítics, políticament a les beceroles i fascinats pel món de lladres i serenos, els compraven les seves falòrnies per escabellades que fossin. Com la bestiesa de perseguir per col·laboració amb banda armada als familiars dels segrestats per ETA que intentessin pagar el rescat. Aquesta captura del polític és el primer objectiu de la pretesa autonomia policial, que és defugir de retre el més mínim compte. Hi ha polítics, com veiem, que ho compren i s'hi senten còmodes. Barrionuevo n’és una bona mostra.

Traspua en la referida entrevista el seu narcisisme: si no ho diu, rebenta. Havia de palesar de forma inequívoca que des d’Interior, sota la seva direcció, es van orquestrar els GAL o una de les seves branques. Exactament igual que els militars implicats, condemnats o no, en el 23-F, prescrits ja els delictes, van admetre el grau de la seva intervenció en el cop d’estat. Que això produeixi un dolor tant en les víctimes dels GAL com en les d’ETA, és quelcom irrellevant.

Com també és irrellevant que algú amb les mans tacades de sang passi tres mesos a la presó —indultat per l’altre partit alfa— i que els condemnats a gravíssimes penes privatives de llibertat per l’exercici pacífic de drets hagin d’esperar un indult per un delicte quimèric, encara en discussió. Un cop més, i a la vista de la nul·la reacció del PSOE —llevat del PSE basc—, la relació amb aquesta apologia per omissió fa políticament molt difícil acceptar la seva bona voluntat en altres esferes més actuals.

Barrionuevo és un símbol vivent que l’estat espanyol, quan es veu amenaçat, no dubta a recórrer als mecanismes que calguin. No té cap importància si són legals o delictius, siguin els GAL, el lawfare o la policia patriòtica. En el fons, la defensa última, com és habitual, és el recurs al pistolerisme i, si és dut a terme per anomenats servidors de l’Estat, encara més bé.