Un ictus amb 93 anys és sempre de gravetat. I aquesta circumstància només accelera l'inevitable. El pas del temps és inexorable. La mort ens espera a tots. És morbós parlar de la mort d'una persona que encara batega. Però com que el president Pujol n'ha parlat repetidament, de la seva mort, no em sembla improcedent. De fet —i en rigor— el president Pujol ha estat a un pas de ser un mort en vida. A voltes, pitjor. Un pària de qui gairebé tothom renegava.

Només una exigua part dels pujolistes han seguit al seu costat. I es van morint, com Espar Ticó. La majoria se n'han apartat com d'un gos amb puces. I d’altres, no pas pocs, s’han sumat al linxament. Pujol ha estat, en bona mesura, l’ase dels cops. El boc expiatori. Més recentment, el món més antipujolista ha pretès comparar el president Pujol amb el Rei Joan Carles. I si bé determinades comparacions poden ser odioses, aquesta ho és per un motiu molt obvi i que no es pot ignorar. Hi ha una diferència substancial entre l’un i l’altre. Ras i curt. L’Emèrit ha estat objecte secular de la protecció dels aparells de l’Estat que han tractat sempre d’exonerar-lo. Mentre a Pujol els aparells de l’Estat l’han tractat d’incriminar i hi han conspirat en contra. Si més no, des de 2012. El nyap andorrà és una evidència tan bèstia —i tan xusquera— que fa basarda.

Que a tocar del president Pujol es van perpetrar malifetes de les grosses i brutes queda dit quan ell mateix ha dit que posaria la mà al foc per gairebé tota la seva família. El gairebé és demolidor. Altra cosa és què representa Jordi Pujol, que no és pas poc. Tota la seva trajectòria i el seu paper de Pare de la Generalitat autonòmica.

En aquest país nostre hi va haver un temps que es feien uns funerals massius tan sentits i transversals que permetien assistir de cor a homenatjar Durruti un dia i quatre dies abans Francesc Macià. Catalunya era Macià. Però també Durruti i tots els crims que es van emparar sota la bandera llibertària. O què dir del Doctor Robert. El seu funeral va ser en aquell moment el més concorregut que es recorda a la ciutat de Barcelona.

Un dia, cada cop més proper, haurem d’afrontar quin funeral se li fa a Jordi Pujol. Abans de 2014, no hauríem tingut dubtes. El de Pujol hauria estat un funeral d’Estat. I massiu. I si Ayuso va declarar tres dies de dol per la mort d’Elisabet II, Catalunya —en justa correspondència— què ha de fer pel president més icònic si deixem de banda Macià i Companys?

Si el decés passés mentre Aragonès presideix, la decisió correspondria als republicans. Diria que de ser així, Pujol tindrà un funeral que no serà d’Estat perquè no ho som. Però gairebé que va dir ell. Si és amb Aragonès al capdavant de la Generalitat la resposta governamental serà infinitament més desacomplexada. No només compassiva. Si quedés en mans de Junts, tot seria més complicat. Alguns convergents s’han desmarcat fins de la seva ombra per fugir del llegat més corrupte de CiU. Ningú no vol el sanbenitu del 3 %. En canvi, Aragonès no ha estat mai convergent. I no només no ha conviscut amb la corrupció sinó que l’ha denunciat i combatut. No sent la necessitat angoixant de marcar distàncies perquè no l’esquitxin les ombres d’un passat prou tèrbol per enterrar la marca CDC.

En aquest sentit, Jordi Pujol es podria morir sense ser jutjat. Encara que avui el més interessat a ser jutjat és ell mateix. Podria defensar-se, sabedor —a més— que ni el jutge instructor ni la Fiscalia podran aportar una sola prova concloent contra ell que no sigui la presumpció d’haver mirat cap a una altra banda, una hipòtesi difícil de rebatre. Però tant o més difícil de demostrar fefaentment.

Sobre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, pesaria avui la responsabilitat d’enterrar Pujol. Ben segur que ja li ha passat pel cap i que deu barrinar com afrontar-ho. La capella ardent seria en un espai públic amb tots els honors? La capella Sant Jordi és menuda. Allí no sembla aconsellable. Encara que el lloc no és pas la qüestió.

Les banderes aniran a mitja asta evidenciant el dol nacional a plaça Sant Jaume? La guàrdia d’honor dels Mossos d’Esquadra vetllarà el fèretre amb els seus millors vestits de gala i arma llarga que voldria en Miquel Sellarès, un dels republicans que de ben segur hi seran? O serà com el funeral de Durruti o Macià. Els temps han canviat? Però gairebé? A Pujol se l’enterrarà amb la dignitat que presumim es mereix un president de la Generalitat? O pesarà més la condemna preventiva encara que no se l’hagi jutjat?

El president Aragonès té aquí un dilema que afortunadament podrà resoldre amb la serenitat d'una trajectòria que no pateix ni pel 3 % ni per canvi o mutació de sigles.