Ja sé que en aquesta columna no hi sovintegen cròniques musicals i, en canvi, sí que, normalment, procuro parlar de coses importants per al país i per al seu futur. I la publicació de Pel barri es comenta (2026), de La Ludwig Band, ho és. Diversos amics i coneguts que saben dels meus gustos musicals però també de la meva edat m’havien advertit, alguns a tall d’amenaça, que no em podia perdre el quart disc de llarga durada del grup barceloní-empordanès. Ja tenia previst fer-ho (perquè ja fa temps que els segueixo des d’aquella prudència que no et situa ni a primera fila ni al fons de la sala), però a més d’importància, aquests amics i coneguts van aconseguir traslladar-me la sensació d’urgència. I ho era, d’urgent.

Pel barri es comenta és un disc majúscul condemnat a marcar una fita a la història contemporània de la música catalana i per descomptat en la història particular de la Ludwig Band. I en aquest cas el mèrit del grup és que els altres discos ja eren —són— molt i molt bons, de manera que el repte de superar-se també era gran. Però s’han superat gràcies a una cosa tan senzilla com poc habitual: la coherència, l'honestedat i molt treball. Pel barri es comenta podria semblar una mena de conseqüència lògica de tot allò que havien anat sembrant amb Al límit de la tonalitat, La mateixa sort i, sobretot, Gràcies per venir, així com totes les altres cançons que havien anat publicant aïlladament. Però precisament per això, perquè la fase de consolidació —aquell punt temporal equidistant entre les primeres maquetes i l’Olimp— és el punt més crític de tots, el mèrit d’haver assolit aquest disc és encara major. Major del que s’imaginen.

Es fa difícil escollir quina és la millor cançó de Pel barri es comenta, un disc en què no en sobra ni una

Deixo per als experts de debò la deconstrucció, cançó a cançó, de Pel barri es comenta. Jo només puc dir que si fins ara La Ludwig Band havia fet discos de rock amb balades, ara ha fet una balada monumental de rock. L’inici elèctric de El teu amor és el preludi de tretze cançons que no baixen de l’excel·lent en cap moment. No hi ha una sola peça prescindible, no hi sobra res, cosa que demostra l’estat de gràcia pel qual passen. Ben al contrari, es fa difícil escollir quines són les millors de totes elles, i —a risc de cometre el pecat de semblar que menystinc la resta— la tríada Tal dia farà un any, Enganyar-te i Dos fills del destí són del millor que he escoltat en molt de temps. I en escriure això ja em sap greu no posar a la mateixa llista l’obra mestra Creure, la prosa manelesca D’un concert de la Mushka, o la divertida —però no menor— Xavier, el tècnic de so.

De fet, aquesta darrera, amb vents, cors, piano, guitarres i altres, explica per si sola quin és el so de La Ludwig Band. Pot sonar a obvi, però de vegades cal subratllar l’evidència: La Ludwig Band és, abans que res, una majestuosa banda que sona com a banda, que actua com a banda, que té actitud i germandat de banda i en què cada part és imprescindible per barrejar-se en un tot indivisible, pròxima a una orquestra simfònica però de rock. I que ningú no s’enganyi: darrere d’aquest aspecte desmanegat, d’aquestes samarretes mal girbades i d’aquests caps despentinats, s’hi amaguen hores i hores de treball, tant de composició i d’execució com de producció. Poden simular que es fan els desmenjats, però un disc així no es fa si darrere no hi ha formació, mètode, horaris i professionalitat.

La millor reivindicació de la llengua és la militància de la normalitat: si et deixen en català, és lògic que ho cantis en català

I pel que fa a les lletres, doncs francament, a cadascú —depenent de les seves experiències personals— li ressonaran unes més que d’altres, però imagino que al bo del Quim Carandell li deuen haver trencat el cor en mil bocins i de cadascun d’aquests trossos n’han sortit joies musicals que connecten amb tothom que hagi patit l’amor, el desamor, l’engany o l’enyorança mal portada. És a dir, connecta amb tothom perquè qui més qui menys ha tingut trenta anys. Tot plegat, en català. I aquest és un altre aspecte a destacar perquè la millor reivindicació de la llengua és fer-la des de l'única militància de la normalitat. Si ens han deixat en català, si ella ara està amb un altre en català, i si —malgrat tot— encara la trobem a faltar en català, és bastant lògic que ho cantem en català. Perquè ‘para llegar a más gente’ no fa falta trair la llengua en la qual sents: tot el que guanyes en seguidors ho perdràs en autenticitat.

Ara el repte és saber com defensen aquest elefant damunt dels escenaris. Però no tinc cap dubte que ho aconseguiran perquè el directe és l’altre gran atractiu de La Ludwig Band. I, de fet, he tingut la sort de veure (pagant l’entrada, malpensats) com sonen tres cançons: On t’has ficat aquesta nit, Millor amb ell i Ha plogut des de llavors. I no només no perden ni un gram de qualitat, sinó que veure en directe com es greixa la maquinària d’una quinzena de músics és un espectacle fascinant. L’any 1974, un crític musical nord-americà anomenat Jon Landau va escriure: “Ahir vaig veure el futur del rock and roll i el seu nom és Bruce Springsteen”. La resta és història, i Jon Landau en va ser —des d’aleshores— el seu productor. Evidentment, no he escrit tot això per esdevenir productor de La Ludwig Band. Ni en sé, ni ho vull, ni tinc diners i encara menys paciència. Però, a la meva edat sí que sé detectar que en un present i un país ple d’incerteses, foscor i desànim el futur només l’il·luminarem amb rigor, creativitat i alegria. I La Ludwig Band és exactament això: llum, esperança i oxigen per al futur. El futur serà com La Ludwig Band o no serà.