Ningú no vota en clau de passat. Votar algú pel que ha fet, o per les coses que han passat, només té algun sentit si aquestes coses apunten a una garantia de futur. Per això l’amnistia o els indults no poden ser un programa electoral, per això Puigdemont no pot ser un programa electoral per si sol, i per això la seva conferència a Elna provava de resoldre alguns dubtes sobre el futur o sobre com afrontar-lo. En faltaran més, de missatges d’aquest tipus. Es pot no prometre una DUI immediata, es pot apel·lar a la paciència i a la perseverança i a la perspectiva, especialment quan fins ara han estat fructíferes en més d’un sentit: però no es pot provar de guanyar amb un programa electoral autonomista, o de simple gestió del mentrestant, com s’ha fet en la darrera legislatura. Ni els indults ni l’amnistia no tindran premi, perquè la gent vol respostes de futur i no medalles del passat. Per això és important que tothom expliqui ja no què farà, que depèn de moltes variables que no depenen sempre d’un mateix, sinó que expliqui la seva actitud. L’èxit de les paraules del president a Elna no és la llista de qüestions a gestionar que va esmentar, sinó l’actitud davant d’aquestes qüestions. Com et presentes, com penses fer les coses, per què ho fas, i sobretot per a què ho fas. I si fins ara has demostrat que la teva actitud és la correcta, i que a més ha obtingut resultats favorables, tens punts per guanyar molta credibilitat.

En un marc de confrontació, la intel·ligència funciona. Però, en un marc de negociació, també. No tenir la raó, sinó actuar amb intel·ligència. Suposo que els dies que vindran veurem algunes coses més sobre això que diré, però hi ha actituds davant la taula de Ginebra que no tenen res a veure amb parcials transferències de Rodalies o amb estèrils acords de claredat. Tampoc no tenen a veure amb conformar-se amb un nou estatut, ni amb un nou finançament, com crec que es va voler aclarir a Elna (però que crec que encara caldria aclarir molt més). Des del meu punt de vista, no s’ha arribat fins aquí per obtenir cap amnistia però sí almenys per obtenir una taula de negociació seriosa sobre el conflicte i per parlar-ne sense desigualtat de condicions, i sense renunciar a res del que es va fer l’octubre del 2017: com ja s’ha dit, no està en mans ni de Puigdemont ni de ningú renunciar-hi, perquè l’autodeterminació ens pertany a tots. I aquest és el tema que més em preocupa: si s’ha instal·lat al país una atmosfera de renúncia col·lectiva, o no.

La qüestió catalana encara existeix i, malgrat les moltes coses que se li vulguin criticar, Puigdemont encara suposa la seva encarnació més gràfica i més potent. Si encara existeix amb força, hi haurà una nova majoria independentista al Parliament

La manera de fer dels polítics durant els últims anys pot haver contribuït al cansament i a la decepció crònica, però jo diria que es poden diferenciar diverses actituds entre els polítics i, sobretot, entre els ciutadans. La por i la mandra poden haver penetrat en certa manera, i aquest és el factor més preocupant (molt més la mandra que la por), però ni de lluny han aconseguit desactivar res perquè tothom sap que la bomba Espanya no està desactivada. Estefanía Molina escrivia fa poc un article a El País on afirmava que la por a la presó convertia la independència en una simple utopia en l’horitzó, però temo que aquesta vegada a la periodista, que havia estat una bona analista política, l’han traïda els desitjos. O, més aviat, la por. En primer lloc, des del punt de vista legal la por dels independentistes a la presó hauria de començar a quedar molt reduïda: no a zero, és clar, perquè un jutge espanyol és un espanyol vestit de jutge, però pel que fa al gran judici del Procés podem concloure que ja mai no es podran jutjar fets semblants amb les mateixes eines “legals”.  Dit d’una altra manera, fer un referèndum unilateral no és (ni era) delicte i tota la resta és lluitar pels reconeixements. En segon lloc, si alguna cosa han deixat clar les resolucions del Consell d’Europa emeses fins ara sobre el tema és que Espanya ha abusat de la seva autoritat i que ha de revertir aquesta tendència. També ha dit que cal provar de resoldre la qüestió per la via “constitucional”, cert, però això posa més deures a Espanya que no pas a Catalunya. Perquè, i aquí ve el tercer punt, ja hem vist que un poble perd la por quan no li queda una altra alternativa. Simplement, paga la factura. Catalunya la va pagar, i encara la paga, però quan pagues una factura tan alta és que realment aquella cosa la vols. La por, en tot cas i com demostra el to de l’article de Molina, encara és en l’altra banda.

Sílvia Orriols pot tenir una cantarella teatral que faci semblar que en qualsevol moment hagi de recitar “No sents, Jeremies meu, quins cants més bonics?”, però ha aguantat la seva posició i això li comportarà un premi electoral. Si ha pogut pagar la seva factura és perquè el problema real existeix (al marge de les seves solucions, a parer meu del tot equivocades). La qüestió catalana encara existeix i, malgrat les moltes coses que se li vulguin criticar, Puigdemont encara suposa la seva encarnació més gràfica i més potent. Si encara existeix amb força, hi haurà una nova majoria independentista al Parlament. I sincerament jo, si fos un observador internacional, em preguntaria abans de res si aquesta majoria (aquesta demanda) aguanta en un territori durant més de deu anys o no.