En el món de la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És una metàfora.

En què consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir: “he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això, perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.

Avui, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda

Esquerra defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar l’oficialització del català a la UE.

Com que a Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre hooligans, el reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen. Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu dret a existir.

Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet

Els escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc, com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur, perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble, electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista” que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té, completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.

Que les crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és. L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les “sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric, sovint cau perjudicat. Vejam què passa.