Es parla de l’absència de Déu i de la pèrdua del sentit de la transcendència. La teòloga Ann Loades, que acaba de morir, ho atribuïa a la idea d’un Déu desfigurat, poc interessant. Loades, professora emèrita de Teologia a la Universitat britànica de Durhmam i a Saint Andrews a Escòcia, adduïa que potser les pràctiques religioses fins i tot allunyaven les dones del sagrat. Algunes dones, cansades i ignorades, han decidit històricament abandonar la religió. Altres han creat grups alternatius, com a inicis de l’any mil les beguines, localitzades a Bèlgica, on bàsicament tenien cura de malalts i es nodrien d’una espiritualitat comunitària, però al marge de la institució. Una mena de religioses sense ser-ho. Hi ha una munió de grups feministes que consideren que la dona té poc marge dins les estructures religioses.

Les teòlogues feministes (Schüssler Fiorenza, Mary Daly, Rosemary Radford Ruether, Ursula King, Letty M. Russell...) no són totes del mateix patró. Molts són optimistes i es veuen capaces d’alterar els sistemes simbòlics, morals, teològics, litúrgics... i sostenen que per fer-ho cal reformular com es verbalitza a Déu i a l’experiència religiosa. També defensen que s’ha d’assumir la igualtat i no alimentar contínuament narratives en què la dona és la generadora de consensos ideal, la consellera fidel, l’assistent màgica, l’àngel de la llar i de qualsevol organització. Algunes consideren que es pot renovar l’Església des de dins. Aquí hi inclouríem la Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines (que no Feministes).

Altres proposen renovar des dels marges. Algunes creuen que fins que no es llegeixin els textos fundacionals de manera diferent, no canviarà res. A part de les teòriques, hi ha grups que des de l’experiència volen intentar viure sense contradiccions el fet de ser dones i ser creients. Un dels més potents es va formar entorn del Consell Mundial de les Esglésies a Ginebra. Sovint es tracta de grups cristians però no d’una sola denominació. Si són catòlics, són d’esperit ecumènic i inclouen persones cristianes com ara evangèliques, ortodoxes, etc. Mujeres para el diálogo va néixer el 1977 a Mèxic, a Puebla, i van ser pioneres. Molts altres grups les han precedides. El més recent i català,  Alcem la Veu. El problema d’aquests grups és que sovint són percebuts com un tema de dones.

No s’entén que és una nova manera de viure l’Evangeli, que precisament és la recerca de l’autenticitat la que du a aquestes dones —i homes que hi combreguen— a insistir en aquesta qüestió, que si es segueix tractant de marginal, no avança. Loades tenia la convicció que era el feminisme cristià el foc que renovaria l’Església, i no un foc que cremaria.

El feminisme busca un canvi a millor, que faci justícia a les dones. A tantes institucions, no només religioses, el feminisme ha entrat com enemic i ha acabat com aliat reformador útil.

En una Església on alguns senten que fa fred, el que cal és engegar la calefacció. I el foc que purifica provinent de l’experiència de les dones, foc que escalfa sense destruir, pot ser un bon aliat.