El setge que el Madrid de les togues i els diaris ha posat sobre Pedro Sánchez em recorda cada dia més un article que l’Enric Juliana va publicar a finals del 2006 sobre la meva biografia de Lluís Companys. L’article es deia, si no recordo malament, Flores en la Rabassada i venia a explicar que estava emergint un país nou que veia la guerra civil com un episodi històric i no pas com un trauma. Amb la seva prudència habitual, avesada a projectar-se subtilment en el futur amb insinuacions més o menys retòriques, Juliana venia a preguntar-se com afectaria aquest trencament generacional a l’estructura de la democràcia espanyola.

Catalunya no va trigar gaire a notar els efectes d’aquesta superació sentimental i psicològica. El procés d’independència va ser un resultat directe del canvi de perspectiva que les generacions educades en democràcia van introduir a la política. Per mirar de controlar-lo, els partits van intensificar el feminisme i l’antifeixisme i es van esforçar a donar un significat de caire econòmic a les demandes del país. Però la veritat és que l’èxit fulgurant de l’independentisme —i la sorpresa que l’1 d’Octubre va donar a tanta gent ben situada—, va tenir més a veure amb les conseqüències d’aquest canvi de relació amb el passat, que no pas amb la xerrameca políticament correcta.

La cara d’Adolfo Suárez que Sánchez projecta als diaris alimenta el miratge nostàlgic que el president podria haver estat una simple peça de transició del vell engranatge. Igual que va passar amb Artur Mas i Carles Puigdemont, les velles xarxes d’interessos el pinten com un líder mafiós i narcisista, que s’ha cregut massa el seu paper. Però el problema que el vell Madrid té amb el president és més profund que el que va tenir amb Suárez o els líders processistes. Sánchez pot aguantar pel mateix motiu que Jordi Pujol va resistir després de prendre la cartera als socialistes el 1980. Té una història pròpia i, com Pujol en el seu moment, és vist com un okupa en el sistema de privilegis establert pels vencedors de la guerra.

El país serà el baluard del PSOE, igual que abans ho va ser de la República i l’antifranquisme

Com la majoria dels electors, Sánchez no parla ni respecta el llenguatge de les velles glòries nacionals. No es mou per les mateixes pors, ni les mateixes culpes, ni té la mateixa manera de relacionar-se amb Europa. Sánchez no va pactar els acords de la Transició, ni se sent responsable d’haver perdut o d’haver guanyat cap guerra civil. L’èpica dels vencedors i l’odi a Catalunya que encara mou els propietaris de l’Estat no li fa ni fred ni calor. No dic que no sagni, si el punxen. Però la seva resistència neix d’una base sociològica molt forta que va començar a emergir a Catalunya i que no té res a veure amb res que els senyors del casinet puguin doblegar a través de la propaganda sense empitjorar la situació. 

Una mica com va passar amb Pujol i el cas Banca Catalana, ara tothom es veu amb cor de demonitzar Sánchez, però tothom espera que siguin el rei o l’esperit Sant els que resolguin el problema. Alguns opinadors com López Burniol —que no fa tant parlava amb simpatia de Podemos— alimenten el soroll de sabres, o de togues, amb l’excusa d’evitar una nova guerra civil. Per sort, si el bipartidisme de la Transició està mort és precisament perquè Espanya no té força per tornar a la guerra civil, igual que Europa no té força per tornar al colonialisme. El règim del 78 pot esprémer Catalunya a través del socialisme per anar fent la viu-viu, o pot descompondre's més de pressa amb governs encara més sectaris, més opacs i més corruptes.

A mesura que la guerra civil acabi de perdre pes en la memòria col·lectiva, la democràcia espanyola semblarà cada cop més de cartró pedra. La idea que Sánchez impedeix tornar al bipartidisme d’abans de l’1 d’octubre és tan tramposa com la idea que Pujol s’havia inventat Catalunya. La corrupció surt de la sensació d’impunitat que donen els privilegis, però també de la frustració que escampen les derrotes i els càstigs permanents. La barraqueta que Sánchez ha muntat dins del règim del 78 només la pot tombar la llibertat de Catalunya, que és l’origen de la crisi de legitimitat que té la democràcia espanyola. Mentrestant el país serà el baluard del PSOE, igual que abans ho va ser de la República i l’antifranquisme.