Era el 2014 i el Barça de l'irrellevant Tata Martino perdia la lliga a casa contra l'Atlètic de Madrid, en l'última jornada. Lo Camp Nou, malgrat la pena i la resignació de la derrota, va aplaudir el campió amb elegància considerable. Fins i tot, desenes de milers d'ànimes van corejar el nom del rival: Atleeeeti, Atleeeeti! L'equip de Simeone va poder celebrar el títol a la gespa blaugrana amb la lògica alegria que corresponia a la fita. A peu de camp, los jugadors locals, ensopits, van felicitar esportivament los jugadors matalassers, que no van provocar la grada, però que tampoc van contindre els salts i crits d'alegria perquè sí: totes dues coses són compatibles. Una lliga bé mereix poder ser celebrada. On siga i contra qui siga.

Lo calendari, capritxós ell, ha volgut que en dues de les tres últimes temporades, lo Barça haja guanyat la lliga a Cornellà-el Prat. Lo 2023, després de fer un cercle de celebració al mig del camp perico, la plantilla blaugrana va haver de fugir cames ajudeu-me per una impresentable invasió de camp de l'afició més violenta. Escarmentats, lo passat dijous, no hi va haver sardana màgica però sí —només faltaria— abraçades, salts i punys enlaire. Tot i la contenció, les crítiques han plogut igualment, titllant la celebració de fanfarronada o burla. A vore: provocar seria encarar-se explícitament amb la grada, insultar l'afició contrària des de la gespa, fer gestos irreverents directes o plantar-se a una porteria a esperonar la ira del públic rival. Accions i gestos que no vam vore a la gespa de Cornellà i que, en canvi, sí que van exhibir recentment los jugadors del Madrid al Metropolitano en aquella polèmica eliminatòria de Champions.

A la roda de premsa posterior al partit, l'entrenador de l'Espanyol, Manolo González, es va vestir de Mourinho i va parlar de teatre a l'altra banda de la Diagonal (recurrent eufemisme per no esmentar l'etern enemic), en lloc de recriminar-li l'agressió al seu jugador que, sent lo capità de l'equip —mal exemple—, a la segona part va etzibar un cop de puny a la boca de l'estómac de Lamine Yamal, com aquell qui no vol la cosa. No va ser per a tindre possessió, ni per a protegir la pilota, ni fou una càrrega legal. L'agressió va ser castigada per l'àrbitre amb targeta roja. És d'estos comportaments que hauria d'estar pendent l'Espanyol i no pas d'una lògica celebració.

Desitgem que salven la categoria i que puguen celebrar-ho a la gespa de casa seua, com haurien de poder celebrar-ho a qualsevol estadi, perquè es mereixen ser a primera, perquè així ens retrobarem la temporada que ve i perquè l'alegria no es pot embotellar

Que s'havia de fer la festa al vestidor, deien. Mos hem d'amagar per a estar contents? És menys irrespectuós saltar i cantar al vestidor que al mig del camp? Continua sent casa d'un altre si és Catalunya? No esperàvem, ni calia, que els jugadors blanc-i-blaus felicitessen els del Barça —tot i que seria lo raonable— però entre això i mirar de fer-los fora del camp mentre s'abraçaven... Celebrar un títol amb educació mai no és una falta de respecte i em sembla que massa sovint estem comprant este discurs. Si l'Espanyol se salvés al Camp Nou, no ho celebraria? I al Nuevo Zorrilla, al Sánchez Pizjuan o a Montilivi? És més, lo Barça, guanyant la final de la Copa del Rei, va fer un passadís al derrotat Madrid, quan pujava a recollir el subcampionat.

Alguns parlen de manca de respecte del Barça per haver celebrat mínimament la lliga a la gespa de Cornellà, quan sembla més irrespectuós no permetre celebrar el títol amb normalitat, fins i tot engegant los aspersors per fer marxar la gent del camp. L'equip perico va fer un partit seriós contra el Barça, plantant cara amb les seues armes i no els va posar les coses gens fàcils als de Hansi Flick. Ara, però, amb la combinació de resultats d'ahir, l'Espanyol s'ha complicat molt la vida: només ha sumat 1 punts dels últims 18 possibles i es jugarà la permanència en l'última jornada, a casa contra un descendit Las Palmas. I com que si un no vol, dos no es barallen: desitgem que salven la categoria i que puguen celebrar-ho a la gespa de casa seua, com haurien de poder celebrar-ho a qualsevol estadi, perquè es mereixen ser a primera, perquè així ens retrobarem la temporada que ve i perquè l'alegria no es pot embotellar.