Aquesta, si el meu immediat projecte surt com esperem, serà la meva darrera col·laboració regular amb el diari, una col·laboració a la qual el director, Pepe Antich, em va convidar ja fa set anys llargs. Anys, molts cops, d'anàlisis molt doloroses i, confio, no gaire desencertades.
Marxo per incompatibilitat material amb el que, si guanyo les eleccions, serà el meu quefer en la propera legislatura. Ara, l'oferta d'ERC d'encapçalar la candidatura al Senat per Barcelona ha arribat en el moment just. Ara, pel que es veu, estava en condicions de fer el pas i sortir de la zona de confort. Ara era l'hora ja, potser fins i tot un xic tard, de fer-ho i implicar-me institucionalment en la Política. En la Política hi he estat sempre, ja que tots fem política, vulguem o no. Fem política fent de parella, de pares, de professors, d'escriptors, de ciutadans... Res és aliè a la Política; només són diferents longituds d'ona en funció del rol que es desenvolupa.
Els meus propòsits són treballar sense aturador per la República Catalana plena i democràtica, foragitant d'allà on calgui l'extrema dreta, per nostrada que ens la presentin i blanquegin. Això comporta, d'una banda, aprofundir els drets bàsics de la ciutadania, passant per la igualtat, la no-discriminació i aixecar barreres per aconseguir la igualtat real d'oportunitats. De l'altra banda, treballar per ampliar el catàleg de drets, alguns dels quals semblen avui quimeres com altres ho semblaven ahir; sense anar més lluny, una salut, una educació —a tots els nivells—, una llar i un medi ambient de qualitat sense excuses.
Hi ha un emprenyament generalitzat que duu al desencís i a la crispació
Per dur a terme aquests propòsits, gens innovadors, però sempre a mig camí, ens resulta absolutament necessari un canvi del nostre medi ambient emocional. Hi ha un emprenyament generalitzat que duu al desencís i a la crispació. Tots ingredients dissolvents de l'ànim propositiu per realitzar els canvis i evolucions requerits en clau de progrés i benestar generalitzat.
Aquest ambient, en algunes ocasions i llocs prou irrespirable, diria que és conseqüència del fet que hem entrat, aquí i arreu del món occidental, en una nova etapa on les certeses s'han evaporat gairebé totalment. El món bastit després de la II Guerra Mundial, primer amb el globalisme ultraliberal que va sorgir arran de la caiguda del mur de Berlín —simbòlica i real— i, després, amb els desastres als quals ens va portar, és a dir, a la crisi financera del 2008, que encara no ha fet net, ha fallit. Ens hem trobat quasi una tabula rasa —no podia faltar la llatinada!— sobre la qual no sabem quin projecte escriure, quin esdevenidor esbossar, quin futur esperar. I les forces d'esquerra, les dites forces de progrés, tan dividides com desconcertades.
Aquesta inseguretat no és només política. Ens afecta personalment, psicosomàticament. És, per descomptat, el brou de cultiu de l'extrema dreta, que amb el seu populisme de solucions aparentment fàcils, però gens pensades, pures ocurrències, vol posar solució a problemes endimoniadament difícils de resoldre. Així, per exemple, el retorn a un passat idealitzat, poc importa que totalitari i sense drets, però presentat com a segur i ple de certeses. Es tracta d'un tradicionalisme antimodern i il·liberal en aparença guaridor de tots els nostres mals.
En aquest ambient, fer el salt a l'arena política és un element que m'esperona per procurar ser d'utilitat en aquesta societat tan plena d'arestes i mutant
Aquest malestar social afecta molt principalment els joves i les classes mitjanes, que veuen retallades les seves opcions de progrés, en el fons, tots aquells que creuen que perden el tren dels guanyadors. És el moment de l'entrada en joc dels oportunistes, dels que no han fet ni brot en sa vida, però hi veuen una possibilitat de grimpar amb el turbo dels fets alternatius i de les mentides més grolleres.
En aquest ambient, fer el salt a l'arena política, cosa que algú podria titllar d'agosarat o fins i tot de suïcida, és un element que m'esperona per procurar ser d'utilitat en aquesta societat tan plena d'arestes i mutant. Només amb la certesa, que no hem de perdre mai, que la Democràcia tan sols es basteix amb més Democràcia, m'animo a fer el pas.
Amb la voluntat de no equivocar-me massa, si supero el veredicte de les urnes —amb el potentíssim equip que tinc—, agraeixo el ple suport de tota la redacció d'ElNacional.cat. Agraeixo molt especialment als lectors la seva atenció, que és el motor d'aquesta feina d'anàlisi i d'opinió. Gràcies, gràcies, gràcies.
Així doncs, no és un adeu, sinó un fins sempre.