És veritat que el panorama polític de Pedro Sánchez no hi ha per on agafar-lo. També ho és que els casos de presumpta corrupció cada vegada l’assetgen de més a prop. També ho és que cada cop li queden menys aliats perquè la majoria li demana que avanci les eleccions. I també ho és que les previsions de les enquestes per a quan sigui que es facin aquests comicis —toquen a mitjan 2027— són nefastes per al PSOE. Tot plegat fa que la situació sigui insostenible. Però, tot i així, hi ha coses que sembla que estiguin podrides, i no precisament a Dinamarca, com va immortalitzar William Shakespeare en el seu Hamlet.
Les notícies sorgides sobre els estranys negocis i tripijocs de José Luis Rodríguez Zapatero, el cas de les joies aparegudes com per art de màgia inclòs, o sobre les activitats aparentment poc honorables de l’exmilitant Leire Díez per mirar d’obtenir favors per frenar les investigacions en contra del partit, no fan més que estrènyer el cercle al seu voltant. Tanmateix, hi ha qüestions que no acaben de quadrar. Una de les que més crida l’atenció ha estat l’enèsim informe de la Unidad Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil en relació amb Leire Díez, en què es confirma que les inicials P.S. aparegudes en anotacions fetes per l’exmilitant del PSOE corresponen de manera inequívoca a Pedro Sánchez. Sobta la perspicàcia amb què en aquest cas ha pogut certificar que P.S. és Pedro Sánchez i no, per exemple, Pascual Serrano, Pablo Suárez, Patricio Soto o Plácido Santana i que, en canvi, en el seu moment fos incapaç de determinar qui era M. Rajoy.
Es veu que era molt difícil establir que M. Rajoy era Mariano Rajoy, l’aleshores líder del PP, immers en la guerra bruta, d’una banda, contra el tresorer del seu propi partit i, de l’altra, contra l’independentisme català. En tots dos casos ningú no dubta que els assenyalats siguin, efectivament, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy. No cal que ho digui l’UCO. Tothom sap que, governi l’un o governi l’altre, les clavegueres de l’Estat funcionen sempre a bon ritme, no descansen mai, i aquesta vegada li ha tocat el rebre al líder del PSOE. Perquè, més enllà del desenllaç que acabin tenint en els jutjats les diferents causes de presumpta corrupció que hi ha obertes i fins i tot en el supòsit que no hi hagués hagut cap condemna, el mal ja està fet. Pedro Sánchez pot anar insistint tant com vulgui que esgotarà la legislatura, però al preu de sortir absolutament derrotat des de l’òptica política en un final d’etapa que li resulta especialment agònic.
De fet, per molt que ell s’hi entesti, la legislatura no dona per a més. Els socis decisius —JxCat i PNB— li han girat l’esquena i en aquesta situació l’únic que pot fer és esperar que el temps passi fins que arribi el dia de convocar eleccions, que és una potestat exclusivament seva, i d’aquí que s’hi aferri per poder dir que, malgrat tot, ha acabat el mandat. I és que és una obvietat que el líder del PSOE ha estat objecte d’una campanya sistemàtica i implacable d’assetjament i persecució des que, després de ser descavalcat de la direcció del partit per la vella guàrdia, va aconseguir, contra tot pronòstic, recuperar-la i arribar, també contra tot pronòstic, a la Moncloa. Això no treu, però, que al seu voltant s’hagin produït conductes sospitoses, que és el que pesa sobre l’exministre de Transports José Luis Ábalos i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdán, que havien estat persones de la seva màxima confiança; sobre l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que és un dels seus principals valedors, o sobre l’exmilitant Leire Díez. Per no parlar de l’entorn familiar: amb una causa oberta i judici a la vista contra la seva dona, Begoña Gómez, i una altra que està en marxa contra el seu germà David.
La lleialtat de Salvador Illa envers Pedro Sánchez és incondicional i irreductible
La incògnita és si ell estava al corrent de tot plegat o si, com sosté, només passava per allà i no hi té res a veure. Salvador Illa, l’actual president de la Generalitat, n’està tan convençut, de la seva innocència, que diu que posa la mà al foc per ell. Que vagi amb compte, en tot cas, perquè, per una banda, el PSC surt als papers acusatoris contra el PSOE i, per l’altra, sempre ha cridat l’atenció que qui precisament era el ministre de Sanitat durant la pandèmia de la covid no hagi tingut mai res a veure amb el cas de la compra fraudulenta de mascaretes, que sí que afecta, per exemple, José Luis Ábalos, condemnat justament ahir pel Tribunal Suprem. És, si més no, estrany. A més, podria prendre patró d’Artur Mas, que en relació amb el cas de l’espoli del Palau de la Música havia reiterat tants cops com havia calgut que posava la mà al foc per Daniel Osàcar, extresorer de CDC, i al final se la va cremar perquè, tot i ser cert que va ser-ne el boc expiatori, va acabar condemnat. No es podrà negar, sigui com sigui, que la lleialtat de Salvador Illa envers Pedro Sánchez és incondicional i irreductible.
Deu ser l’únic suport intern que li queda, perquè, al marge dels qui li estan explícitament en contra, encapçalats pel president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, la resta de barons sembla que estiguin esperant fer estelles de l’arbre caigut. És un suport, tot i així, poc consistent, perquè el líder del PSC també es troba en el punt de mira, encara que només sigui de manera indirecta, per les sospites al voltant de tres possibles escàndols: la campanya electoral del partit del 2024, la previsió de cobrament de comissions del 3% si s’hagués construït el macroprojecte del Hard Rock a Tarragona i la contractació, per part del Govern que presideix, de l'empresa xinesa Huawei per al desplegament de xarxes de telecomunicacions a Catalunya. Faria bé el president de la Generalitat, doncs, de preocupar-se pels problemes del seu negociat, que no en són pocs, perquè al descontentament dels mestres i dels metges ara cal afegir-hi el dels bombers. L’ofici de polític no n’hi ha prou de defensar-lo de paraula, com fa ell, calen fets.
Un president de la Generalitat, que, per acabar-ho d’adobar, no es preocupa de la gent del seu país senzillament perquè té una ideologia diferent, pot tenir molt bona sintonia amb Pedro Sánchez, però no és digne del càrrec que ocupa. És el que ha succeït amb els cantaires que van ser expulsats de la Sagrada Família durant la visita del papa Lleó XIV a Barcelona perquè volien cantar l’himne de Catalunya, Els segadors, pels quals no tan sols no ha mogut ni un dit, sinó que ha deixat via lliure al govern espanyol perquè els vilipendiés, els escarnís i els menystingués. Amb tot plegat, l’agonia del líder del PSOE promet ser llarga, perquè en cap cas no donarà la raó als qui li demanen que se’n vagi ni permetrà que se surtin amb la seva, que és el que passaria si optés per avançar les eleccions. Per això sembla que hi ha Pedro Sánchez per a estona, encara que per primer cop comencen a sentir-se veus que, si no pot aprovar el pressupost de l’Estat d’aquest 2026, no li quedarà més remei que posar les urnes abans d’hora. L’excusa perfecta per si finalment li cal fer-ho.
La conclusió és que, en aquesta situació de dirigent polític moribund que es troba a les acaballes de pràcticament tot, el desgast que acumuli serà, a més d’agònic, irreversible. I el que ha de vigilar Salvador Illa és que, amb tan bona entesa com tenen, no se l’emporti a ell també.