Ha mort Robe Iniesta i els diaris i les xarxes s’han omplert de textos sentits. Sincers molts d’ells, és clar. D’altres una mica sorprenents perquè, no ho sabíem, però es veu que tothom era fan d’Extremoduro. El cas és que el cantant ha mort als 63 anys. Fa un any ja va suspendre de manera indefinida els seus últims concerts a Madrid després de ser diagnosticat amb un tromboembolisme pulmonar. Ell mateix explicava que pels seus excessos havia viscut anys “de gos” i que, per tant, en tenia uns quants més dels oficials.

Un dels vídeos que es van recuperar ahir és un discurs on demana “locals d’assaig, locals per fer tallers d’escriptura, de pintura, d’escultura, per als creadors, per als xavals, perquè hi vagin a parlar o a fer el que els doni la gana”.  Canalla fent el que els doni la gana. La petició la feia als polítics, els mateixos que ara el recorden com si se sabessin totes les seves lletres, quan li van donar la medalla d’Extremadura el 2014, al teatre romà de Mèrida. Canalla que faci el que li dona la gana. Al rock —amb el sexe i les drogues o sense— no li han calgut mai gaires discursos per ser sinònim de llibertat. Cosa que, en aquest moment de la història en què les democràcies liberals estan amenaçades d’involució, no és poca cosa. I més a Espanya, on hi ha una campanya que cada cop s’assembla més a la de finals del 1935 i 1936 que va anar erosionant la democràcia. I és per això, perquè els rockers que no han perdut l’essència són sinònim de llibertat, que hem de lamentar aquestes pèrdues.

Extremoduro és música en vers de Nietzsche

A la Txecoslovàquia comunista es feien cada 5 anys les Espartaquiades. Eren exhibicions gimnàstiques multitudinàries per demostrar les bondats i el poder del règim. I es deien així, per cert, en honor d’Espàrtac, l’esclau que va liderar una revolta contra Roma. En fi, perversions del llenguatge. El cas és que la cosa va anar des del 1955 fins al 1985. I se celebrava a l'Estadi Strahov, que al seu dia va ser el de més capacitat del món, amb 220.000 espectadors. Ara ja no hi juga ningú. Només hi entrena l’Sparta de Praga. No confondre amb l’Slavia, futur rival del Barça i gran enemic de l’Sparta.  El cas és que l'Spartakiad de 1990 va tenir lloc uns mesos després de la Revolució de Vellut, que va posar fi al règim comunista el 1989. De manera que es va celebrar per últim cop i en un estadi molt més petit, l’Evžena Rošického. En canvi, a l'Estadi Strahov, Vàclav Havel va aconseguir portar-hi gratis Ses Satàniques Majestats els Rolling Stones, aleshores uns quarantins que feien la gira Urban Jungle. I allà on hi havia hagut un retrat de Stalin, ara hi havia una gran llengua. És una mica semblant al que va passar a Espanya amb Franco criant malves i els Stones espantant els grisos a la Monumental set mesos després.

En una entrevista, Roben Iniesta deia que els Stones li feien “una mica de pena”. Per l’edat. La mateixa entrevista on també deia que “el problema de la democràcia és que tothom pot votar”. És veritat que la reflexió li provocaven els votants de Donald Trump. “Aquesta gent que només pensa a menjar dònuts i a fer-se més grossa del que és, aquesta gent votarà?”, deia.  Però es remetia a la democràcia primitiva. No en va els crítics expliquen que Nietzsche sobrevolava tota la seva obra. Que Extremoduro és música en vers de Nietzsche. Rebels cridant contra normes. Rebuig del ramat. Un debat profund i antic. Però, aleshores, qui decideix qui és apte per votar? Tothom ha de poder votar. És en la informació que ens hi juguem la qualitat. I, per tant, la llibertat.