Exactament això és el que passa quan l’administració externalitza els serveis i transfereix els fons públics a fundacions privades perquè es facin càrrec de les seves funcions. I aquest és el cas de la DGAIA, el servei de la Generalitat que vetlla pel benestar dels menors tutelats, i Plataforma Educativa, una entitat que agrupa deu associacions i fundacions benèfiques que pertanyen a l’anomenat tercer sector. Les irregularitats públiques i els negocis filantròpics privats entre ambdues entitats (i estem parlant de, com a mínim, 300 milions d’euros!) finalment han sortit a la llum, gràcies als informes demolidors de la Sindicatura de Comptes i a les acurades investigacions dutes a terme pels periodistes del conegut mitjà digital Octuvre (a octubre.cat/dgaia teniu tota la documentació).

Tanmateix, l’escàndol econòmic del cas ha emergit i alhora ràpidament s’ha diluït en un episodi paral·lel molt lacerant. A principis del mes de maig, ens escandalitzàvem més quan sabíem que una nena de dotze anys, sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, havia estat violada i prostituïda per una xarxa de quinze pederastes el 2020 i durant més de dos anys. Els informes apunten que tot sembla que no serà l’únic cas. Que una menor, separada de la seva família i mentre està sent “protegida” per la Generalitat, sigui víctima d’aquesta crua violència sexual sense que ningú se n’adoni, evidencia el caos a la DGAIA i, el que és més greu, l’absoluta deixadesa en l’exercici de la seva funció, que no és cap altra que vetllar pel bé dels infants i adolescents desvalguts a càrrec seu. L’actuació (o manca absoluta d’actuació) d’aquest organisme públic, sufragat amb els nostres impostos, no només es pot qualificar d’immoral, sinó directament de criminal, i els caps polítics que el dirigien durant tots aquests anys n’haurien d’assumir les responsabilitats.

La nova consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, del PSC, ha trobat una enginyosa manera d’esquivar l’escàndol generat fent un canvi estratègic de nomenclatura, el nominalisme al rescat. Ara el nou servei es dirà Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA, proveu de pronunciar-ho!), però a hores d’ara no està gens clar si l’operació de maquillatge canviarà la realitat.

I la realitat és que el cas de la nena violada i prostituïda, essent tan greu com és, s’està usant de cortina de fum per amagar l’altre escàndol, el de la corrupció econòmica a la DGAIA, que hauria propiciat, precisament, l’extrema violència sobre la menor. En efecte, les investigacions dutes a terme per la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau parlen d’un conjunt de presumptes irregularitats econòmiques (que els responsables qualifiquen de meres “incidències administratives”) mantingudes, com a mínim des del 2016 i que s’allargarien fins al 2023, entre l’administració de la Generalitat i les fundacions de Plataforma Educativa que havien de prestar el servei.

La llista d’irregularitats que se’ls imputa és llarga: existència de “places fantasma” en els plans de treball dels joves tutelats; frau en el sistema de copagament dels pisos tutelats i en la gestió dels ajuts que reben; l’adjudicació poc clara del dret d’ús de 500 pisos d’habitatge social durant un període de 75 anys; adjudicació reiterada dels contractes per la via d’emergència i sense haver signat cap document de pròrroga; absoluta manca de transparència en els diners públics destinats als sous de gerents i directors d’aquestes fundacions, etc. Però els seus treballadors també denuncien la infradotació crònica del servei que han de donar als joves tutelats, que es cobreix amb mans voluntàries o pagant sous precaris als escassos educadors socials contractats, i que treballen sempre amb ràtios de saturació tan elevades que fan difícil la detecció de situacions greus com la de la nena del cas noticiable.

Aquestes fundacions benèfiques han esdevingut socialment intocables perquè gaudeixen d’una àmplia reputació moral, i la consoliden gràcies a la complicitat de tots els poders polítics que en depenen

Posem-hi noms. Aquesta Plataforma és un ens-paraigües que agrupa onze entitats privades sense ànim de lucre que presten serveis socials a la comunitat, especialment al jovent: Fundació Resilis (la més important), Fundació Astres, Fundació Gentis, Fundació Infància i Família, Fundació Utopia, Fundació Sallar, Fundació El 7, Fundació Fasi i la cooperativa Idària, l’empresa Eina Activa i l’associació de voluntariat Acciona’t. Totes elles formen part de la Taula del tercer sector i declaren dedicar-se a la protecció de la infància i la joventut, proporcionar atenció especialitzada a menors tutelats i l’acolliment residencial, oferir-los serveis d’intervenció socioeducativa i vetllar per la seva inclusió social, formativa i ocupacional. Per dur a terme totes aquestes funcions socials no lucratives, la DGAIA les ha subvencionat durant anys amb 300 milions d’euros públics, l’ús dels quals ara la Síndica de Comptes considera quelcom més que simples “incidències administratives”.

Totes aquestes pràctiques detectades exemplifiquen força bé com funciona la maquinària filantrocapitalista al nostre país i des de fa anys. Un ecosistema avesat a lucrar-se amb les donacions i la caritat, i a xuclar diners i habitatge públics per a fer negocis privats. Sempre amb la necessària connivència dels poders polítics que els atorguen subvencions, hi signen convenis i “concerts” (quin nom tan musical!) i estableixen partenariats publicoprivats-filantròpics (les 4 PPPP marcant tendència!) que engreixen la teranyina que formen les fundacions benèfiques del país. I això proporciona guanys a tothom: a l’administració perquè externalitza i es treu de sobre la gestió dels serveis de l’estat del benestar; a les fundacions sense ànim de lucre perquè s’enriqueixen i agafen múscul polític, i a totes perquè els favors mutus i les “portes giratòries” de gerents i directors generals els asseguren feina de per vida (Ricard Calvo, sotsdirector general de la Plataforma Educativa i també exdirector de la DGAIA, n’és un exemple molt clar). I tots satisfets. Tots menys els receptors dels serveis, que en aquest cas són els infants i joves tutelats, que no només estan mal atesos, sinó directament abandonats a la seva sort per una administració que no s’ocupa d’ells perquè cedeix la gestió del seu benestar a fundacions opaques, que duen a terme males praxis socioeducatives i gestions econòmiques irregulars que els seus responsables anomenen directament fer “feina bruta”.

Amb la relació d’aquestes actuacions, sobren arguments per posar en qüestió el mite de l’eficàcia en la gestió dels serveis socials (en sanitat, educació, dependència, suport als menors, etc.) per part de les empreses i fundacions privades del tercer sector, el “mantra” predilecte dels trumpistes i els Elon Musk de tot el món. El mite del caràcter suposadament filantròpic de totes aquestes entitats privades, que diuen treballar només per a la consecució del bé comú. I també ens ajuden a perdre la innocència i a sospitar de la bona imatge que tenen aquestes fundacions benèfiques, que tants diners han invertit en això del filantrowashing. Tants esforços, que ni la nova consellera de Drets Socials socialista s’atreveix a criticar-les, perquè, com diu el president de la Taula del Tercer Sector Social, Xavier Trabado, “són part del sistema” i el sistema filantròpic capitalista sembla que funciona a gust de tothom, menys dels usuaris, i no es pensa revisar. En efecte, qui s’atreveix a qüestionar públicament el prestigi d’aquestes fundacions? Han esdevingut socialment intocables perquè gaudeixen d’una àmplia reputació moral, i la consoliden gràcies a la complicitat de tots els poders polítics que en depenen. Una complicitat a prova d’informes: quan el novembre del 2024 la Síndica de Comptes, M. Àngels Cabasés, va destapar al Parlament aquesta trama de presumpta corrupció, PSC, Comuns i ERC —que ha dirigit la DGAIA els últims deu anys— van provar de desviar l’atenció desprestigiant-la, tot acusant-la de fer el joc a l’extrema dreta (potser perquè alguns joves tutelats són migrants?). Així van torpedinar una comissió d’investigació que els comprometia a tots i que ara —amb l’escàndol ocupant primeres planes en els mitjans de comunicació— ja han hagut d’acceptar a contracor.

D’aquí neix la contundència pagesívola amb què el president Illa va afirmar que el seu govern es proposava refundar la DGAIA “peti qui peti”, això sí, sense cap voluntat de mirar enrere ni de remenar gaire, no fos que tots, administració pública i fundacions benèfiques privades, en surtin massa esquitxades. Oblidem-nos, per tant, de retre comptes a la ciutadania o de demanar lletges responsabilitats polítiques; mirem cap al futur, canviem nomenclatures (que sovint el maquillatge funciona) i avancem tots junts en aquesta nova Catalunya del reencuentro també amb els concerts amb les seves fundacions filantròpiques que ho fan tan bé.