L’actual onada populista a Occident va néixer el 2016, amb el Brexit al Regne Unit i amb la primera elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units i, tot seguit, es va anar estenent pel conjunt dels Estats Units i per Europa. Ara té el seu pic amb el segon mandat del president Trump, que està transformant els Estats Units en una democràcia il·liberal.

Els Estats Units de Trump s’han alineat amb els règims autoritaris, tant pel que fa a la generalització de la mentida i la por com a armes polítiques, com a una política exterior que ha convertit la Xina en un competidor, Rússia en una mena de soci, els aliats asiàtics en clients i Europa en un adversari menystingut i en una presa.

La nova estratègia de seguretat nacional dels Estats Units, tot just presentada, malgrat el seu caràcter heterogeni, es regeix clarament pel lema trumpista de l’American First, i s’alinea amb la divisió del món en zones d’influència liderades per la Xina i per Rússia, que no poden estar més satisfetes amb aquest nou ordre en política internacional i de defensa. Per la seva banda, els Estats Units pretenen disposar d’un monopoli estratègic a l’hemisferi occidental, proposant una mena de “corol·lari Trump”, que caldria sumar a la doctrina Monroe del 1823 i al corol·lari Roosevelt del 1904. En aquest repartiment, la zona Àsia-Pacífic en general, i Taiwan en particular, queden abandonades en mans de la Xina, i això es fa en nom d’un enfocament purament mercantil.

En aquesta estratègia, Rússia no és presentada ni percebuda com una amenaça, sinó com un soci indispensable al servei de l’estabilitat estratègica. Trump critica durament i constantment Europa pel seu declivi demogràfic i econòmic, per les seves violacions de la llibertat (sobretot econòmica i il·limitada) i per la seva hostilitat envers Rússia. Alhora, es destaca que els principals perills que amenacen Europa són la immigració i l’excés regulatori.

De manera que el futur d’Europa i de la continuïtat de la seva aliança amb els Estats Units dependrien, segons Trump, de la desintegració de la Unió Europea i, alhora, de l’accés als governs dels estats membres dels partits denominats “patriòtics”, que són en realitat l’extrema dreta multisecular.

Europa ha de triar entre retre vassallatge i esperar un nou repartiment en un nou Ialta entre els Estats Units i Rússia, o bé decidir transformar-se en una potència sobirana i en un bloc autònom

La conclusió de tot plegat sembla clara. Trump ha aconseguit allò que Stalin somniava i que Xi Jinping i Vladímir Putin han situat al bell mig dels seus projectes imperials: la desintegració d’Occident, la destrucció de l’ordre mundial establert el 1945, la ruptura dels Estats Units amb Europa i els seus aliats asiàtics, però també la degradació dels mateixos Estats Units de potència indispensable a regional.

Per a Europa, el xoc és tel·lúric. I contrasta amb la feblesa dels nostres dirigents, que no tenen cap voluntat, dignitat ni lucidesa, i que van repetint com zombis que els Estats Units continuen sent el nostre gran aliat, quan ja tothom sap que això és fals.

Però la realitat és que Trump té raó quan denuncia la pèrdua de dinamisme demogràfic i econòmic d’Europa (hem passat del 25% del PIB mundial el 1980 al 14% d'ara), l’excés de burocràcia o la pèrdua del control de la immigració. Però no té cap fonament denunciar les deficiències de les democràcies europees, quan el mateix Trump és autor d’un intent de cop d’estat i ha corromput els Estats Units amb un sistema polític il·liberal.

Europa ha de triar entre retre vassallatge i esperar un nou repartiment en un nou Ialta entre els Estats Units i Rússia, o bé decidir transformar-se en una potència sobirana i en un bloc autònom en un món cada cop més multipolar, volàtil i bel·ligerant. Si volem preservar la nostra llibertat i la nostra civilització, ens cal garantir la nostra seguretat per nosaltres mateixos.

I d’això se’n deriven tres prioritats:

  1. El suport massiu a Ucraïna, preferiblement gràcies a la mobilització d’actius russos congelats a Europa,
  2. L’acceleració del rearmament, dirigit per un directori dels principals estats, àdhuc del Regne Unit, i
  3. Un gran esforç de competitivitat amb l’aplicació efectiva de l’informe de Mario Draghi, que hauria de ser nomenat president de la Comissió Europea en substitució d’Ursula von der Leyen, que representa la feblesa i la capitulació de la Unió.

En un món de depredadors, Europa està en perill. Però té una oportunitat única per a tornar a posicionar-se i convertir-se en un actor principal, a condició que recuperi la seva llibertat i la raó, que estan a la base del seu èxit, i que constitueixen el nucli del seu destí i de la nostra civilització.