La setmana passada, l’encara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va despenjar amb unes declaracions sobre què votaria avui si es convoqués un referèndum per decidir la independència o no de Catalunya. A diferència de quan es va manifestar rotunda davant la consulta del 9-N de 2014, que es va decantar per votar “sí” a les dues preguntes, el 2017 no està gens clar què va votar. És veritat que des de l’Ajuntament de Barcelona es va facilitar la celebració del referèndum, com van fer molts altres alcaldes del país, però llavors per a Colau, “un vot independentista [podia] ser un mecanisme per forçar el federalisme”. En el fons, estava reconeixent que la distribució del seu vot el 9-N hauria hagut de ser afirmatiu per respondre a la pregunta sobre si Catalunya havia de ser un Estat i, en canvi, hauria d’haver sigut negatiu a la pregunta de si volia que aquell Estat fos independent. Però en aquell temps, del 2014 al 2017, l’onada sobiranista arrossegava cap a posicions independentistes a qui, d’entrada, no compartia la solució. El relat dominant, que no vol dir que fos hegemònic, era independentista.

Després de la intervenció de l’autonomia amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, les bases de Barcelona en Comú van decidir trencar el pacte de govern amb els socialistes a l’Ajuntament, en una votació més ajustada del que sembla. Només 323 vots van separar els partidaris de trencar (2.059 vots, 54,18 %) dels que no n’eren partidaris (1.736 vots, 45,68 %). El sentiment antirepressiu, més que no pas les conviccions sobiranistes dels comuns, va fer que guanyessin els partidaris d’expulsar el PSC del govern municipal. Els anys també ens han fet veure que l’entorn mediàtic i intel·lectual dels comuns és monolíticament unionista, en tant que la majoria és rematadament espanyolista. En l’època del PSUC això no passava perquè, a diferència dels partits de l’extrema esquerra antifranquista, començant per Bandera Roja —tan influent entre els teòrics dels comuns—, el partit dels comunistes catalans era un partit nacional català.

Els oportunistes d’abans han canviat de camisa per tornar a l’ordre. Exaltats per l’afany de protagonisme, justifiquen totes les giragonses argumentals d’uns polítics que han desat al calaix els ideals per assegurar-se preservar el poder

En l’entrevista al “Cafè d’idees”, de TVE, l’alcaldessa va declarar això: “Ara tinc molt clar que votaria que no”. L’argument per votar que no en un referèndum d’autodeterminació és de nota, sobretot venint d’algú que va arribar a la política des de l’activisme de carrer per canviar les coses que l’establishment tenia —i té— assegurades per avantatge social. Diu que la independència li sembla “irreal” i que “no és viable a curt termini”. Que ella vol “menys fronteres”, i que “no hi hauria un reconeixement internacional” de la Catalunya independent. El millor de tot és quan Colau s’atreveix a dir que està en contra de la independència “perquè aquests plantejaments maximalistes fan que no s’avanci en altres coses”. L’alcaldessa que posa fronteres als turistes i que va protagonitzar tota mena d’escarnis quan era membre de la PAH, fa raonaments com aquest, que són tan conservadors que haurien de sorprendre els seus votants més lúcids. El que em sorprèn personalment és que algú que en tantes altres coses és extremista s’atreveixi a qualificar l’independentisme d’extremista. No sé per què, però quan vaig sentir les declaracions de Colau vaig pensar en Ramón Tamames i la seva aproximació a Vox per presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez, que suposo que es deu haver covat a la falda de l’eurodiputat Hermann Tertsch, un altre excomunista passat a les files de l’extrema dreta. La història universal és plena de personatges com aquests dos.

L’antiindependentisme provoca la formació d’aliances que carrega el diable, com la que va aconseguir Colau el 2019 quan va aliar-se amb Manuel Valls, un xenòfob, disfressat de liberal, per accedir a l’alcaldia la segona vegada. Cinc anys enrere, quan cabia la possibilitat d’assolir l’objectiu d’independitzar-se de veritat, van ensenyar la poteta molts oportunistes d’ofici, que van apuntar-se a la “festa”. Aplacat l’independentisme a cops de porra, de presó i de multes milionàries, els oportunistes d’abans han canviat de camisa per tornar a l’ordre. A les tertúlies radiofòniques i televisives actuals, molta d’aquesta gent celebra el retorn a la “normalitat”, especialment alguns alts càrrecs del govern Mas i periodistes de l’òrbita antigament convergent que ara alimenta Esquerra. Exaltats per l’afany de protagonisme, justifiquen totes les giragonses argumentals d’uns polítics que han desat al calaix els ideals per assegurar-se preservar el poder. Un poder ridícul que ni tan sols saben utilitzar per garantir la prosperitat de la ciutadania i per gestionar l’autonomia. Ho fa Colau i també ho fa Esquerra. Els dirigents d’ERC han arribat a la mateixa conclusió que Colau sobre les possibilitats de la independència. La diferència entre ella i els republicans és que els de Junqueras encara no s’atreveixen a reconèixer-ho públicament en un congrés de refundació. Temps al temps, tot arribarà. Serà quan els comissaris polítics —molt actius en la defensa d’un Junqueras que rep crítiques a dojo— aconsegueixin doblegar la resistència de l’oposició interna. Si cap partit no hi posa remei, i no n’albiro cap a la vista, ni Junts ni CUP, l’independentisme, com va escriure François Furet el 1995 a Le passé d’une illusion referint-se al comunisme, pot sortir per la porta del darrere de la història. No serà pas per culpa dels votants independentistes, sinó per la covardia dels partits que diuen representar-los.