"Viu en el present, llança't en cada onada, troba l'eternitat en cada moment".
Henry David Thoreau

 

Sé el que estan fent. Sé, fins i tot, què és el que estic fent jo ara que em llegeixen. Crec que en el fons tots som conscients del que ens portem entre mans, entre platges, entre avions o entre canyes. Tots, en una mesura o una altra, estem jugant al mateix joc.

Per això els aeroports han estat al punt de col·lapse i hi ha files per coronar el K2 o per entrar cantant als carrers de Compostel·la o buscant atracar als molls de Barcelona. Miri al seu voltant. Està sol? Ho dubto. Tot el planeta sembla haver-se llançat a condensar en un sol estiu els feliços anys vint que no van ser i mai no seran. Rècords de turistes. Els taxistes bojos amb tanta feina. Els bancs alertant que demanar crèdits per al consum, ara que ens cau al damunt la mundial, pot portar després el cruixir de dents. Bàsicament a vostè li és igual. Com al del costat que li hagin pujat una burrada la cerveseta que s'està prenent, com si no hi hagués un demà. Hi ha una unànime pressa occidental per sacsejar-se el glop de la pandèmia abans que arribi el de l'escassetat, el fred i qualsevol altra cosa pitjor que ens reservi el futur.

Tothom camina en el mateix. Per primera vegada en una dècada fins i tot els polítics han decidit deixar-nos tranquils i se n'han anat de vacances deixant per torns algú de guàrdia que entretingui el pati. Feia molt temps que l'estiu no ens portava una sequera de temes als periodistes. Que l'estiu de 2016 veníem d'unes de generals i al setembre hi havia basques i gallegues; que el 2017 van tenir lloc els sagnants atemptats de Barcelona; que el 2018 veníem de la moció de censura i vam tenir la sentència del Cas Noos i Llarena va declarar en rebel·lia als expatriats i Corinna va començar a cantar; i el 2019 vam tenir el fracàs de la investidura de Sánchez i l'obertura de judici oral a Quim Torra i l'embolic de l'Open Arms i no els explico el 2020, el primer estiu després del confinament sense vacunes encara o l'any passat amb la crisi de l'Afganistan.

Hi ha una unànime pressa occidental per sacsejar-se el glop de la pandèmia abans que arribi el de l'escassetat, el fred i qualsevol altra cosa pitjor que ens reservi el futur

Veuen com aquest és el primer estiu en molt temps en què podem preocupar-nos de coses com l'escassetat de glaçons o unes punxades sense conseqüències conegudes en el lleure nocturn? Vostès i jo sabem que això no és degut al final dels nostres problemes o a l'arribada feliç dels bojos anys vint que tots esperàvem. Molt al contrari som massa conscients que potser el pitjor és encara per venir i, precisament per això, el món sembla haver-se aturat durant aquest anormalment càlid Ferragosto. Vostès i jo podem mirar-nos en aquest moment ben endins i després mirar cap enfora, al nostre voltant, i adonar-nos que tots estem assumint un escenari fals, un miratge, que tots hem convingut respectar fins que arribi setembre. Fem com que no. Fem com que no hi ha una guerra al nostre continent, com que no hi ha una amenaça de racionament energètic, com que no hi ha un increment de la inflació amb conseqüències per a la nostra forma de vida, com que no estem patint una calor que només pot pronosticar que ens hem carregat la paradeta, com que no passa res, quan sabem que tot sembla apuntalat de mala manera i amenaça de caure a la mínima empenta.

Estem fent pura literatura. Escrivim la nostra modesta ficció per unes setmanes, amb el suport tàcit dels nostres governants que, al seu torn, també fan com si no i lluny de quedar-se al peu del canó, com altres anys, han tocat el dos a viure el seu estiu com si sabessin que necessiten prendre aire abans d'entrar en la pròxima onada de la pròxima tempesta.

Així que tots, els que han hagut de demanar un crèdit i els que tenien estalvis dels temps cecs de la pandèmia i, fins i tot, els que no tenen res o ho tenen tot, estem jugant el mateix joc sota un sol abrasador o en un fiord o al costat d'una glacera que es podria desplomar sobre nosaltres. Tots juguem a fer que no passa res, a viure el present per trobar-nos amb l'eternitat. Després vindrà tot. Enrere queda el que no somiàvem viure mai. En el futur és possible que topem amb escenaris que no voldríem ni imaginar. Però ara és l'últim estiu i cap el volem desaprofitar.

Ni tan sols crec que fem malament. No hi ha mal que cent anys duri, diu el refrany i afegeix, ni cos que el resisteixi. En aquestes caminem, a donar-li descans al cos, encara que no puguem donar-li alegria, per assegurar-nos un respir abans de continuar vivint en aquest segle que definitivament ha decidit despertar. És tan necessari i tan benèfic que ni els polítics no se senten amb forces per pertorbar-nos aquest parèntesi, gairebé podríem dir que ni els desastres no s'atreveixen, perquè més enllà dels incendis també semblen haver entrat en una afortunada paràlisi estiuenca. Això i que tampoc no estem per prestar-li orelles a les alarmes sobre la sequera, sobre la inflació, sobre el negre hivern que ens cau al damunt.

És tan humà i tan intel·ligent prendre alè que això mateix estic fent jo mentre em llegeixen. Aquesta és la columna que els deixo a la fresquera mentre em fonc amb el seu afany de viure aquest estiu com si fos el més feliç de la nostra vida. Probablement ho recordarem amb afecte, com l'alleujament que ens vam donar de forma col·lectiva.

Carpe diem. És el que estem fent tots i fem bé.