Ferrovial, una de les principals empreses d’infraestructures d’Espanya, ha aixecat una llebre que ningú no s’esperava: canvia de domicili social per a anar-se’n als Països Baixos. Una empresa que va néixer i créixer amb una històrica bona relació amb els poders polítics, que està molt arrelada a la pàtria i que amb el pas dels anys s’ha convertit en una multinacional (el 82% de la seva activitat es desenvolupa fora d’Espanya) diu “bon vent i barca nova”: se’n va a Amsterdam i es desarrela en el sentit clàssic del terme.

Les justificacions que ha donat l’empresa són del tipus que ja fa la major part d’activitat fora, que millorarà la seva imatge internacional, que tindrà millor accés al capital, que el potencial de creixement és en altres països (el primer, els Estats Units), que busca un entorn jurídic molt més estable, etcètera. El que desmenteix l’empresa és que sigui per a estalviar-se impostos de societats: a Espanya és del 25% i als Països Baixos del 25,8%, per bé que amb una tributació per dividends una mica més favorable que a Espanya, l’empresa obtindrà alguns petits estalvis que en qualsevol cas no justifiquen la decisió del trasllat de seu.

Aquesta operació a l'empresa no li representa res substancial, fiscalment, però a l’Estat espanyol sí, i d’aquí plora la criatura. Les veus de queixa no s’han fet esperar per part de representants de l’Estat, no només perquè la decisió toca la butxaca dels ingressos, sinó perquè també toca el sentiment espanyol (una empresa del capitalisme clientel·lar fidel passa a ser una desagraïda).

Desenganyem-nos: les empreses es deuen al mercat i, com no pot ser d’altra manera en el nostre sistema capitalista, als seus accionistes. El que aquests busquen és rendibilitat, sigui de manera directa a través de dividends, sigui de manera indirecta a través de la revalorització de les seves participacions. Si un canvi de domicili social (amb els costos i amb els beneficis que suposa) ajuda a l’objectiu, endavant.

L’experiència d’aquesta companyia fa recordar la fuga de domicilis socials que es va produir a Catalunya amb motiu de l’1 d’octubre de 2017. En aquell cas, moltes de les empreses que van canviar de seu ho van fer a causa del risc d’inseguretat jurídica que generava la situació política. També n’hi va haver que es van traslladar com a reacció des dels sentiments; empresaris ofesos per l’opció independentista que amb el trasllat es distanciaven del fenomen i en certa manera se’n venjaven. N’hi va haver d’altres que ho van fer per pressions dels seus clients. I també d’altres que ho van fer per un o diversos dels factors anteriors, amb dos més d’afegits que resulten singulars:

  • l’un, el boicot de l’Estat i el seu potencial de “venjança”, que es va concretar en actuacions de tipus financer (retirada de dipòsits d’empreses públiques, a manera d’avís per a navegants), actuacions de pressió política directa (inclosa la que es va fer a escala reial) per a forçar les empreses a traslladar la seu, entre d'altres; i
  • l’altre, la por a la pèrdua de valor de les societats a remolc del boicot del mercat espanyol a empreses amb seu a Catalunya (són conegudes les accions comercials del Santander per captar clients de CaixaBank en aquells moments).

Les principals empreses catalanes que van traslladar la seu a Madrid i al País Valencià i que estan sotmeses a regulacions i controls molt directes de l’Estat (energètiques, finances, assegurances, infraestructures, etcètera) difícilment tornaran. Més aviat miren de dissimular qualsevol indici de catalanitat o catalanisme, com ara Catalana Occidente, que s’ha desempallegat de catalana, o com el BBVA, que al seu dia es va desempallegar de Catalunya Bank (ex-Catalunya Caixa).

Potser Ferrovial perdrà contractes amb l’Estat a conseqüència de la “fuga” que ha fet, potser Hisenda li revisarà en profunditat els comptes dels darrers quatre anys, potser algun jutge hi ficarà cullerada, però l’empresa no depèn més que en un 18% del mercat espanyol, i això és jugar en una altra divisió de mercats, d’activitat i de beneficis futurs. I pel que fa a la seu social, no descarteu que Ferrovial, com tantes empreses catalanes que se’n van anar, consideressin seriosament establir-se a Catalunya si aquest país fos independent, oferís seguretat i estabilitat jurídica i tingués (per exemple) un impost de societats realment atractiu (no com el neerlandès), del 20%, com Estònia, Letònia o Finlàndia, del 15%, com Suïssa, o del 12,5%, com Irlanda.