La conga de ciutadans ofesos i de periodistes ultratjats pels àudios de Villarejo en què Antonio García Ferreras diu estar a punt de disparar calúmnies sobre Pablo Iglesias m’ha semblat un bon mirall de la selva de ressentiment i violència que marcarà l’Espanya autonomista dels propers anys. Qui millor ha anticipat aquest futur d’homes llop famèlics de sang és el propi comissari, engegant el ventilador de la merda per tal de desacreditar el sistema polític, judicial i informatiu de l’estat que l’ha alimentat durant lustres amb l’objectiu de surar entre els excrements com un simple catalitzador freelance del clavegueram. Com han demostrat molt bé els polítics processistes, la millor forma de salvar la pròpia misèria és abaixar el llistó de la conversa pública perquè el ciutadà s’avesi a la mediocritat; que Villarejo ens regali carnassa als catalans, precisament ara, no té res de casual.
Dels àudios de Ferreras l’únic que cal comentar és que sorgeixen de converses privades i, com a tals, diàlegs en els quals un periodista pot jugar a plaer amb tot el cinisme i les tombarelles morals que vulgui amb tal de seduir el seu interlocutor i arrencar-li informació. En un reportatge o un off the record, l’únic imperatiu moral d’un periodista és fer buidar tot el pap de qui té al davant; si per aconseguir camelar-se l’animal en qüestió i fer-li abaixar la guàrdia ha d’abjurar dels seus principis, abraçar la filosofia moral hitleriana o renegar de la pròpia mare, doncs santament que farà. El perill i l’eròtica de la tasca periodística (llegiu The Voyeur’s Hotel de Gay Talese i consulteu el corresponent documental a Netflix) es basa justament en aconseguir la informació més veraç possible a través de personatges que estan avesats a sobreviure en la pròpia teranyina de mentides.
Lentament i segura, el comissari està aconseguint que els ciutadans de Catalunya el tinguin com una contrastadíssima font de veritat
Per altra banda, el periodisme és una feina de context. Refent una sentència que Ferreras coneixerà de sobres, el periodisme mai no ens diu “aquests són els fets, vostè farà les conclusions”, sinó “he explicat així els fets perquè vostè acabi tenint unes conclusions molt semblants a les meves”. Doncs bé, el context és justament el més important (i el més inconegut) de la conversa Villarejo-Ferreras. Podria ser que el capatàs de La Sexta hagués aprofitat la pulsió del clavegueram estatal contra Iglesias per acostar-se a l’immens balneari de secrets polítics que guardava Villarejo? Podria ser. Podria ser que Ferreras hagués engreixat els podemites per posar la por al cos del bipartidisme espanyol, i acabar apunyalant en Pablito, per així guanyar-se el favor de les elits madrilenyes? Podria ser. Doncs bé, si Villarejo el va ajudar als seus objectius, sincerament, no hi veig problema.
El que més gràcia em fa de tot plegat és comprovar com una grandíssima part de la casta periodística enemiga i tribal fa veure que s’escandalitza d’unes pràctiques tan ancestrals com el periodisme mateix pel simple fet de no haver-les sabut rendibilitzar tan bé com Ferreras. Quan veig tanta positura d’indignació, tants escarafalls sobre les fake news i tanta polla en vinagre sobre la veritat en el periodisme, sincerament, penso que Villarejo ha fet bé en remoure la merda perquè la quitxalla s’esbatussi i el cinisme de tots plegats emergeixi sense traves. Quan aquesta indignació la imposta el periodisme català, que s’ha passat més de deu anys regurgitant la majoria de nyepes inventades per la classe política del país, m’agafen fins i tot ganes d’asseure’m al sofà per mirar l’horterada aquesta d’Al rojo vivo. Posats a viure en l’esperpent, en això els madrilenys no tenen rival.
Dit això, el canal de notícies de Villarejo tindrà moltíssim futur en aquesta nova Espanya del pistolerisme. Lentament i segura, el comissari està aconseguint que els ciutadans de Catalunya el tinguin com una contrastadíssima font de veritat. En l’art d’exercitar la ironia, certament, sí que som únics al món.