Quan era un infant i passava les vacances a la Garriga, solia anar amb els amics al cinema Alhambra, on projectaven dues pel·lícules al preu d’una. La primera era la dolenta, la segona, la bona: així les qualificàvem nosaltres, disposats a suportar, primer, la tortura, per gaudir després del plaer promès, ben proveïts de crispetes de bossa. Llavors no existien ni els dispensadors, ni els sortidors de begudes gasoses. Aquest era l’ordre de projecció i, com a comprador de l’entrada, estaves “obligat” a digerir esguerros, generalment provinents de la inesgotable imaginació de Mariano Ozores i d’un reguitzell de directors i productors d’obres cinematogràfiques que van acabar, la majoria, als armaris de Video Mercury Films, propietat de l’empresari Enrique Cerezo, l’actual president de l’Atlètic de Madrid. Les pel·lícules del fons d’Enrique Cerezo són més de 6.000 i, sí, té els drets de Bienvenido, Mister Marshall, però això és llum dins de la foscor. La majoria de les pel·lícules pertanyen al gènere de l’anomenat cine del destape, producte nascut a Espanya quan aquesta va sortir de les raneres de la dictadura per entrar a les raneres de la Transició. En aquest cinema masclista i caspós, hi havia molt de pit i molta cuixa, però evitava, per por de la censura, convidar a la festa espeleòlegs especialistes en deep throats. Per a goles profundes, ja hi havia l’AP-7 en direcció a Perpinyà.
Un dels actors fetitxe d’aquest gènere va ser Fernando Esteso, mort diumenge a 80 anys. El seu decés no ha sorprès ningú, perquè si en alguna cosa s’assemblaven Ozzy Osbourne i Fernando Esteso era en haver seguit la línia farlopera sense respectar els senyals de cediu el pas o de stop. Osbourne ens va regalar la cançó "Crazy Train" y Esteso, la cançó "La Ramona", prova evident que la reina de les neus no sempre fecunda de la mateixa manera els cervells necessitats d’endorfines. Els últims anys d’Esteso varen ser tristos, melancòlics i plens de nostàlgia per un temps d’un país que està tornant. Perquè Espanya mai no ha deixat de ser una nació de bingueros, de liantes, de Roque III i de soplagaitas, rememorant els títols d’algunes pel·lícules interpretades per Fernando Esteso.
Tot aquell cinema del destape no s’entendria sense la farlopa. I és que el país era molt farlopero, empès per la necessitat de ser modernet i deixar de ser vist a Europa com a tercermundista. Després, quan ja érem europeus de dret, va arribar el policia Torrente, hereu de tota aquesta caspa cinematogràfica. Crec que Esteso, ja en hores baixes, va ser una de les estrelles convidades a una de les pel·lícules de la saga creada per Santiago Segura, un tipus que, de petit, estic segur que gaudia amb el cinema del destape com a símbol de cosmopolitisme ibèric, de fileres en penombra, de mans a la bragueta i, un cop a casa, de pol·lucions nocturnes. La transversalitat d’aquest cinema en què Esteso va ser l'estrella errant és indiscutible. Des del tinent Tejero Molina fins al sindicalista més militant d’UGT varen formar part del públic potencial d’un gènere cinematogràfic que va tenir un èxit tan incommensurable, que una pel·lícula com Los bingueros va superar en recaptació La guerra de les galàxies. Un fet que, a l’Espanya actual, ompliria de joia Santiago Abascal com a demostració de cinema de pota negra.
La parella de fet cinematogràfica d’Esteso va ser Andrés Pajares, actor que es va voler redimir del seu passat de pernil ranci amb pel·lícules com ¡Ay, Carmela!, però que va caure en el forat de la irrellevància, incapaç de superar l’estigma del pit i cuixa i de l’humor xaró. A Pajares el vaig entrevistar quan jo treballava a la revista Fotogramas i em va renyar perquè no li varen agradar les preguntes. Cinc minuts més tard, després que algú li digués de qui era fill aquell a qui havia reprès, va venir a fer-me la pilota d’una manera tan vergonyosa com la meva entrevista. Coses de la vida.
Des del tinent Tejero Molina fins al sindicalista més militant d’UGT varen formar part del públic potencial d’un gènere cinematogràfic que va tenir un èxit incommensurable
Quan recordo els meus viatges amb bitllet de tornada al cinema Alhambra, el primer que em ve al cap és Emeline Lestrange, la protagonista de The blue lagoon, interpretada per Brooke Shields. Per ser sincer, m’enlluernava més Shields que qualsevol protagonista femenina d’una pel·lícula d’Esteso i Pajares. En aquelles pel·lícules, les dones eren pinso per a mascles ibèrics en zel, femelles massa desdibuixades i buidades de contingut per entrar a l’univers dels amors platònics. Shields va ser, per innocent i per ser més fràgil que la Mare de Déu del Cristall de Celanova, el primer amor platònic d’un adolescent que havia d’esperar a veure la pel·lícula dolenta per poder viatjar a les illes Fiji, paradís on es va rodar The blue lagoon. Allà, ni Esteso ni Pajares tenien visat d’entrada.
A l’Espanya actual, el gènere del destape —aquella barreja de laca i semen en comptagotes, aquella estètica entre parvenu i cosmopaleta— la trobem als platós de Telecinco d’Ana Rosa Quintana o de "Sálvame de Lux", i als platós d’Antena3 de Susanna Griso o de Sonsoles Onega, cadenes que han mamat de la cosmètica del cinema del destape, i ha donat una pàtina encara més xarona a un contingut televisiu seborreic i pretesament seriós.
La mort de Fernando Esteso m’ha fet retornar a la meva adolescència, a un temps en què jo desfullava els dies mentre pensava en un ser o no ser, desorientat en la idiosincràsia d’un país fabricant de caspa. Esteso forma part de la nostàlgia d’un país de nostàlgies amb gust de Soberano es cosa de hombres. I malgrat tot, em queia bé aquest aragonès fill d’artistes itinerants, perquè el veia com un màrtir d’una època enfarlopada, precisament, per aquest ser o no ser. Ara que sabem definitivament el que som, el cinema del destape té un futur tan brillant com brillant va ser el seu passat. Cinema de mascles, de murris i d’estafadors, amb una engruna d’erotisme catòlic. Allò que fa dels espanyols ser molt espanyols. Manquen els actors que rellevin a la generació de Pajares i Esteso, però n’hi ha, com Resines, que ho farien de conya.