Em temo que Frau Merkel aviat explicarà quantes lliures esterlines li queden a la tauleta de nit. La senyora Merkel i mitja "Europa" desolada pel Brèxit. Quan remeti el pànic generalitzat de les borses, que remetrà, qui més que menys anirà a canviar euros per lliures esterlines i el problema serà de Lacoste quan els aparadors dels grans magatzems s'inundin des de Lisboa als Urals de polos Fred Perry, aquesta peça pija que els fills de la classe obrera britànica, l'orgullosa working class, van conquerir en els seixanta i els setanta a còpia d'hores extres.

Tranquils: Londres continuarà sent la meca del turisme continental de cap de setmana i de l'Europa hipòcrita que escolta la seva crida, la London calling de The Clash, per realitzar-hi tots els ritus de llibertat que es continua negant la consciència continental. D'entrada, poques lliçons de democràcia als anglesos, pràcticament l'únic país d'Europa que no ha conegut dictadura en els últims 300 anys. I menys d'europeisme pràctic. El que la senyora Merkel i la premsa ximpleta merkeldependent anomena "Europa", no existiria sense el desembarcament de Normandia, és a dir, sense els anglesos i els seus cosins americans; sense un tal Alan Turing, per posar un exemple, que contra la imbecil·litat de l'alt comandament i l'acadèmia anglesa va ser capaç de desxifrar el codi del sistema de transmissions de l'exèrcit nazi en la Segona Guerra Mundial. Sense Alan Turing i la seva majestat britànica i els grangers d'Oklahoma que van sacrificar els seus fills als fronts del vell continent Europa seria una caserna amb discoteca i vacances pagades per als beneficiaris de l'Estat de benestar racial nazi o bé un gulag soviètic, l'RFA d'Adenauer i la DDR de Merkel incloses. Per no parlar de la vergonyosa França de Vichy.

Segur que el bye, bye britànic a la UE no té res a veure amb l'Europa de dues velocitats, els bancs de la qual -alemanys- primer van arrasar Grècia, bressol de la civilització europea, després la van condemnar a l'ostracisme i posteriorment la van amenaçar de fer-la fora del club per continuar cobrant-li interessos? A més de posar el crit al cel davant dels populismes de tota mena que germinen al solar europeu, podríem començar a identificar i posar noms i cognoms a les causes i els responsables per acció o omissió del fenomen, certament amb terribles antecedents en la història d'Europa. I si plantegem una reconstrucció efectiva de la democràcia a Europa davant les dictadures tolerades, internes i externes, que l'assetgen? Caldrà començar per aquí si de veritat es pretén que el Brèxit, com tota crisi, esdevingui a més d'un desafiament una oportunitat per a Europa com ho va ser el dia D.

Quant tardarà la senyora Merkel, que va començar fent fora els grecs amb els homes de negre i ara perd els britànics amb el vot a la mà, a fer el "pas al costat" de Cameron?

Quant tardarà la senyora Merkel, que va començar fent fora els grecs amb els homes de negre i ara perd els britànics amb el vot a la mà, a fer el "pas al costat" de Cameron? No només Cameron ha perdut el referèndum que va convocar -sens dubte que els carrega el diable però Déu mai no va ser demòcrata-; també l'ha perdut la dama de ferro germànica, la troica i l'Europa calvinista. Aquesta Europa que prefereix injectar 3.000 milions d'euros a l'islamofeixisme turc perquè retingui els refugiats sirians, mentre continua massacrant els kurds i cobrint la rereguarda a l'ISIS, abans que, com denuncia Slavoj Žižek a La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror, assumir les seves responsabilitats polítiques i econòmiques en el desastre postcolonial dels últims 60 anys. O sigui, i això també va pels anglesos, el sinistre revers del miracle europeu de la postguerra i la postmodernitat que ha convertit de nou Europa en una fortalesa les muralles de la qual proven d'escalar centenars de milers de desesperats.

També l'ha perdut l'esquerra, el referèndum britànic. Aquesta esquerra socialdemòcrata o pretesament "revolucionària" que, inflada de superioritat moral, continua creient que pobre equival a bo i que ser bo obliga a votar-la. Aquesta esquerra reduccionista que s'entesta a llegir el resultat del referèndum amb els binocles del líder de la UKIP, el protofeixista Farage, i que descobreix amb pànic que als pubs de Doncaster, un dels més sòlids bastions electorals del laborisme anglès, el sí al Brèxit ha batut rècords. Sense les teòriques clienteles electorals d'aquesta esquerra, les classes mitjanes liberals els somnis de les quals va arruïnar l'austericidi merkelià, i les classes treballadores que vesteixen polo Fred Perry de fa tres temporades a la cua de l'atur, la "pèrfida Albió" continuaria avui on era: ni molt lluny ni molt a prop de Berlín.

I aquí? Quins efectes tindrà a les urnes del 26-J el cop britànic a l'Europa de les falses estabilitats merkelianes? El Brèxit s'ha encadenat amb l'escàndol del fernandezgate per fer miques el guió de la campanya electoral de les eleccions de repetició, just en la recta final. D'entrada, als pablistas i els colauistes els ha ficat la por al cos. Diu l'alcaldessa de Barcelona que el Brèxit dóna ales a la gran coalició PP-PSOE i aquest no és en absolut un escenari descartable. En efecte, pot ser que Rajoy i Sánchez -o qui Susana Díaz decideixi- acabin donant les gràcies a la injuriada ocurrència de Cameron -posar les urnes al carrer- a més glòria de la troica, de la qual depenen fins a les celles des d'aquella infame modificació exprés de la Constitució quan tot s'ensorrava. I pot ser que el sorpasso d'Iglesias, en definitiva, acabi sent un sorpasset. Veurem.

Les cintes del fernandezgate han revelat que Fernández i De Alfonso, el seu sequaç antifrau català, van fer gairebé tant com la CUP per enfonsar Mas i Convergència

L'altra cara d'aquest escenari és el possible reforçament de les expectatives d'ERC i de CDC. El fernandezgate, metàfora de l'Estat espanyol policial-fernandista, els ha glaçat la sang als aprenents de bruixot de l'independentisme i a alguns cupaires que ja tenien a punt el vot per a Podemos tapant-se els ulls davant de l'evidència que la campanya ha fet virar al rosa xiclet la famosa línia vermella d'Iglesias, el referèndum. Les cintes del fernandezgate han revelat que Fernández i De Alfonso, el seu sequaç antifrau català, amb la plena cobertura del president Rajoy i d'un aparell judicial atent als designis de l'amo, van fer gairebé tant com la CUP per enfonsar Mas i Convergència. Això, a més d'investigar ERC i altres sospitosos habituals del procés, l'ANC i l'AMI, per descomptat. Ho imaginàvem. Però ara està clar com l'aigua clara, per molt que la veritat cogui. Així que, més enllà de cinismes de via estreta, "indepes" inclosos, poca broma amb què va suposar el "simulacre" de la consulta participativa del 9 N.

En el fernandezgate també han ressorgit massa segles de totalitarisme, no només hispànics, per desgràcia també europeus que crèiem feliçment superats -o potser no ha succeït això en l'espai "nacional" d'un respectable soci del club merkelià?-. L'escut europeu, la democràcia consorciada, també plora per aquest flanc. Però si s'hi afegeix que el Brèxit ha trencat el principal argument de Margallo i companyia contra la independència, els riscos apocalíptics de sortir d'aquesta Europa a la qual s'agafen més que mai -entre el dolent i el pitjor- els independentistes catalans, escocesos i nord-irlandesos, pot ser que els que ja no pensaven fer-ho tinguin avui més arguments per donar suport a les urnes al Govern de Puigdemont i Junqueras mitjançant les llistes que encapçalen Homs i Rufián. Vet aquí l'equació: fernandezgate + Brèxit = Catèxit. Pura escola analítica britànica. 

Paradoxalment, el mateix artefacte democràtic, el referèndum, que avui ha debilitat l'Europa merkeliana podria reforçar la idea d'una nova Europa més atenta a la democràcia i als pobles que als mercats sense control i l'aparell burrocràtic de Brussel·les, a través de les legítimes aspiracions dels catalans, escocesos i nord-irlandesos. L'Europa de l'eix Berlín-París necessita urgentment una passada -democràtica- per les perifèries del nord i del sud si vol reinventar-se i reforçar-se.

L'Europa de l'eix Berlín-París necessita urgentment una passada -democràtica- per les perifèries del nord i del sud, Escòcia, Irlanda del Nord i Catalunya, si vol reinventar-se i reforçar-se

No queda més sortida, a part de la britànica, que la (auto)crítica fins als fonaments de l'edifici merkelià si Europa vol de veritat salvar els mobles. Fet l'exercici, sense pors ni tabús, pot ser que llavors sigui possible veure el Brèxit com el "mal" necessari en aquesta hora per refundar la idea d'Europa com a espai de llibertats i possibilitats. Aquesta és, sens dubte, la millor herència, la de construir-se, pensar-se i avaluar-se democràticament, que podem llegar els europeus al món per dolorós que pugui ser posar-la en pràctica amb totes les conseqüències.

Si haguéssim llegit alguna cosa més de Hume i una mica menys de Heidegger i Sartre (inclosa la intel·lectualitat seixantavuitista i postmoderna fascinada per la metafísica fosca) potser hauríem previst que de la mateixa manera que el sol no té per què sortir demà in saecula saeculorum, el Regne Unit podia divorciar-se d'Europa com els cànons de la civilitat manen abans que suportar un mal matrimoni. Ho ha dit l'eurocomissària Viviane Reding, sens dubte poc sospitosa de res. Caldrà començar per aquí, per desessencialitzar, desmerkelitzar i desmercantilitzar la idea d'Europa si de veritat es pretén que el Brèxit, com tota crisi, esdevingui un nou començament.