Tota aquesta indignació amb Fernández Díaz és molt d’estar per casa. A partir dels 18 anys no hauríem de creure en els regals ni en les casualitats, especialment si es donen en política. Quan et fas gran, les teories morals sobre les causes dels fets han de passar a tenir menys importància que no pas les seves conseqüències. És important aprendre a reaccionar seguint l'instint, sense esperar que vingui el Sant Pare a beneir les nostres decisions a cada pas.

Les converses de Fernández Díaz no aporten res que no se sabés i corrés per Barcelona. Si em donessin un euro per cada cop que vaig sentir que Pedralbes volia posar Gordó de candidat per CDC aquest estiu faria un bon viatge. Els diputats i càrrecs independentistes fa temps que porten dos mòbils per mirar de despistar la policia. Tant mirar TorrenteHouse of Cards i a l'hora de la veritat sembla que vulguem oblidar que la realitat supera la ficció per no haver d'afrontar-la. 

Les converses del ministre no necessàriament perjudiquen el PP, com molta gent es pensa. El PP fa temps que ha renunciat a Catalunya i que es fa fort a Madrid i a les dues castelles, entre vaques i carxofes. A curt termini, l'escàndol perjudica a Podemos, que aspira a superar el PSOE gràcies als resultats de Catalunya. Tot i així, si només per quatre vots ERC i CDC piquen l'ham com dos lluços morts de gana, el perjudicat acabarà sent l'independentisme. 

Si el PSOE queda per davant de Podemos el sistema podrà imposar la seva agenda

A Fernández Díaz els unionistes li dedicaran un monument d'aquells que es fan als màrtirs de la pàtria. La filtració de les seves converses ha sigut molt oportuna. Vistes les reaccions, queda clar que han donat una alenada d'aire fresc al processisme just quan començava a asfixiar-se per la pressió que Podemos va posar a l'Estat reivindicant el Referèndum. Si el partit d'Iglesias perd vots a Catalunya, hi ha més possibilitats que el PSOE li passi al davant i que, aleshores, l'estatus quo pugui imposar tranquilament la seva agenda. 

Qualsevol que veiés el debat de TVE recordarà la cara de marginat que feia Iglesias i, amb quin gust el PSOE i Ciutadans, es van esbravar amb ell. En politica tot és possible menys el que és impossible i l'estat sempre tractarà de fer completament impossible la celebració d'un referèndum. Amb la publicació d'aquestes converses, sembla que la mateixa arbitrarietat que va servir per espantar CDC i ERC abans del 9N, ara es vulgui aprofitar per donar peixet electoral a l'independentisme a canvi que el país no torni a posar la banya allà on l'Estat és impotent. 

Jo, si alguna conclusió trec del cas Fernández Díaz, és que intentar muntar estructures d'Estat dins l'Estat espanyol és un suicidi. No preguntaré per què el president Mas va nomenar un espanyolista de cinc jotes director de l'oficina antifrau. Tampoc vaig entendre que el 2010 posés de consellera de Justícia precisament la magistrada que havia perseguit els organitzadors de les consultes d'Arenys. Devien ser estratègies sofisticades, però queda clar que no han funcionat. Un femer s'ha de saltar, no es pot travessar nedant o passejant, perquè pel camí et mors intoxicat pels vapors que allibera la merda. 

Els polítics independentistes han d'aprendre a pensar diferent o acabaran com Mas

En l'article d'ahir vaig mirar d'explicar que l'arbitrarietat i el matonisme intel·lectual que Ignacio Sánchez-Cuenca veu en la premsa espanyola no es pot entendre sense la violència política de base que ha permès articular l'estat. Tota prosa, igual que tota acció política, expresa una manera d'estar al món i, per tant, afavoreix un sistema de poder. De la mateixa manera que els articulistes joves més famosos de Madrid escriuen com si fossin vells per fer-se respectar, no és estrany que, a Barcelona, molts columnistes i polítics granadets hagin viscut el procés com una segona adolescència. 

La dialèctica viciosa entre el cinisme de Madrid i el complexe de superioritat moral de Catalunya és un dels grans cohesionadors d'Espanya. Aquesta dialèctica va perdre el punt d'equilibri gràcies a la consulta d'Arenys, però Podemos se'n va aprofitar quan l'independentisme va abandonar el Referèndum per mantenir la comèdia dels somriures. Tota política de CDC i ERC que ajudi a l'Estat restablir aquest equilibri diabòlic, que només serveix per disfressar la nostra dependència moral i psicològica, és un error. Mentre l'independentisme prefereixi esgarrapar quatre vots a Podemos, que no pas anar de cara a barraca, donarem voltes a la peixera creient que avancem. 

És indiferent que Iglesias vulgui o no de fer un Referèndum. La gràcia és que, mentre Podemos el vagi prometent per assaltar el cel, les institucions catalanes ho tindran molt fàcil per convocar-lo pel seu compte. Els polítics independentistes han d'aprendre a pensar diferent, o acabaran igual que Mas i que alguns columnistes del procés, desprestagiats i enfadats amb el món de tant voler tenir raó. Si la porteria està buida i en comptes de xutar ens emboliquem a l'àrea, encara que sigui per alguna mena de trauma infantil o de col·lapse psicològic, és culpa nostra, no pas de Fernández Díaz. Aviam si ho entenem.

Enric Vila
Opinió La violència intel·lectual Enric Vila