Moltes vegades em demano per la meva "professió". Aquesta que exerceixo aquí, on escric, m'expresso, sento, penso i comparteixo. Aprenc i m'obligo, gràcies a la meva professió, a estudiar. Sobre el que calgui.
Aquesta energia la vaig aprendre des de ben petita, quan vaig estudiar piano. I precisament aquests dies, en retrobar-me amb un dels meus millors amics d'aquella època de Chopin, parlem sobre la capacitat d'esforç i força de voluntat que t'imprimeix estudiar un instrument amb el nivell d'exigència que, tan petits, vam fer.
Va ser després, quan vaig estudiar Dret, que vaig haver de recuperar aquesta sensació que vaig aprendre a tenir davant del piano, per enfrontar-me als codis, a les sentències, a la doctrina. I aprendre a comprendre un altre llenguatge. Fer múscul mental i rebatre. Els millors moments que recordaré sempre dels meus anys a la facultat van ser, sens dubte, els del debat, els dels treballs de recerca doctrinal i aquest gust en refutar una teoria amb el seu propi autor.
Sempre em vaig sentir en el meu element en fòrums de debat, de reflexió, d'escoltar i de ser escoltat. Si hi penso, m'he passat tota la vida fent-ho, sobre diversos temes. A diferents països, contextos, i des de perspectives molt diferents.
Quan em vaig afiliar a una organització política, el primer que em va atreure va ser, precisament, això: les assemblees, les xerrades internes de formació, i les hores de convivència parlant de política. Aprenent. I buscant, jutament amb els joves, els referents que ens agradava escoltar.
Treballar al Parlament Europeu, va ser —en la part a la qual avui em refereixo— tot un plaer. Aprendre molt, i tenir a l'abast accés a persones i informació va ser una experiència que sempre vaig sentir com un regal de la vida. El que també vaig tenir quan em vaig dedicar a la cooperació. El que sento avui quan ensenyo a les criatures el llenguatge de la música.
La meva professió és aprendre i compartir. Explicar com bonament puc el que crec que passa al meu voltant. I, sobretot, convidar a la reflexió.
El meu amic Thomas Harrington m'explicava que als Estats Units s'estila, això dels clubs. Reunions de grups de persones que, de manera gairebé revolucionària en temps de noves tecnologies, opten per trobar-se per sopar, aprendre sobre un tema, amb un convidat que els imparteix una petita xerrada, i comentar tots plegats en una agradable vetllada.
La meva professió és aprendre i compartir. I, sobretot, convidar a la reflexió.
He participat en alguna trobada per l'estil. A l'Ateneo de Madrid. Sopars temàtics que es feien de manera gradual, organitzades per un grup de col·legues, que gaudíem d'un dinar meravellós mentre algú especial ens feia una conferència i obria el debat entre tots. Hi vaig conèixer molta gent interessant, de la qual encara avui aprenc.
I cada vegada més, crec que fa falta impulsar, seriosament, aquesta mena de trobades. Als barris, a les llibreries, a les places.
La meva constatació ha estat aquest matí. Quan he anat a la llibreria del poble a buscar llibres per als meus fills i els seus amics que feien anys. Se m'ha alegrat el cor quan, a les dotze del matí, un reduït grup de gent estava escoltant una xerrada interessantíssima.
La meva professió és ajudar a "fer opinió". Col·laboro en pastar l'aliment de la democràcia, de la convivència i, també, de trossets de felicitat. Gràcies a vós, estimat lector, és com surt el pa.