Dels darrers anys (convulsos) podem endur-nos un gran aprenentatge com a moviment independentista: l'Estat espanyol mai falla.
Malauradament, aquesta és una certesa inqüestionable que queda palesa, dia rere dia, en tota acció política i jurídica que executa el Regne d’Espanya i tots els aparells fàctics que el conformen i en garanteixen la pervivència; per exemple, si duus a terme un referèndum d’autodeterminació, com el 2017, on 2.300.000 persones van exercir el dret legítim a decidir quin havia de ser el seu futur, la seva resposta serà la dels mastegots, la persecució política i, finalment, l’intent d’aniquilació de la voluntat popular mitjançant les vies més fosques de la repressió, presó inclosa.
Si el Parlament de Catalunya i la seva majoria parlamentària legisla per millorar la vida de la gent d’aquest país, el Tribunal Constitucional no trigarà a suspendre i anul·lar qualsevol mínima expressió de l’autonomia catalana, com va passar amb les 39 lleis suspeses i les 12 anul·lades abans i tot de l’aplicació de l’article 155.
Si el model d’escola catalana, que aplega un gran consens social i un suport majoritari de la població, es demostra imprescindible per garantir que l’escola segueixi sent un pilar per a la convivència, per a la cohesió, un punt de trobada cultural i un garant d’oportunitats per a tothom, l’Estat, a través dels jutges, no dubtarà a atacar-la en un clar intent de fragmentar-nos i dividir-nos com a societat, imposant percentatges per sobre dels criteris pedagògics malgrat que sigui un fet totalment impropi de qualsevol societat democràtica.
Perquè si posem en un braç de la balança la legitimitat democràtica d’allò anhelat per un moviment massiu, democràtic i transversal i en l’altre, la sacrosanta unitat territorial de l’Estat espanyol, veurem, com sense titubejar ni un instant, la justícia espanyola torçarà cap a una banda, aixafant sense vacil·lar els drets fonamentals de la ciutadania per anorrear qualsevol sospitós de voler construir un país més lliure i just.
Fem-ho diferent i comencem per nosaltres mateixos: combatem la paràlisi, amb perspectiva històrica i generositat, deixant de banda les pugnes i rivalitats partidistes i construint un moviment capaç de superar els límits i les imposicions d’un Estat que es nega a resoldre democràticament un conflicte polític
Si hem constatat que l’Estat espanyol mai falla, cal que siguem nosaltres qui ho fem diferent. El moviment independentista s’ha d’activar perquè tot aquest aprenentatge acumulat en els últims anys sigui una palanca que ens permeti sortir de la paràlisi i l’estancament on estem immersos.
I no ho aconseguirem si ens deixem endur pel desassossec. Contra la seva repressió, la dignitat, la fermesa i la convicció dels més de 4.200 represaliats que lluiten per defensar els nostres drets democràtics. Si ens tomben, anul·len i suspenen la sobirania i ens prohibeixen el debat, desbordem els carrers i defensem aquelles lleis justes que eixamplen els drets de la majoria. Si ataquen l’escola per dividir la societat, traiem la llengua tossudament i compartim el català arreu.
Fem-ho diferent i comencem per nosaltres mateixos: combatem la paràlisi, amb perspectiva històrica i generositat, deixant de banda les pugnes i rivalitats partidistes i construint un moviment capaç de superar els límits i les imposicions d’un Estat que es nega a resoldre democràticament un conflicte polític. Canviem les formes i renovem les veus per trobar una estratègia que ens ajudi a avançar cap a un futur millor. Iniciem un nou cicle polític que torni a generar il·lusió col·lectiva.
Tinc la gran sort de poder recórrer el país de primera mà. I és quan vaig amunt i avall que m'adono de la quantitat d’iniciatives potents que afloren arreu del territori, impulsades per persones diverses i que són capaces, a través del seu compromís, d’aportar noves formes de fer i pensar. Aquestes veus i la veu de la gent jove, dels agents socials, del teixit empresarial i de la societat civil, són necessàries i han de ser partícips del futur d’aquest petit país. Perquè precisament aquestes són les veus que no han deixat mai de construir allò que un dia volem ser.
Joaquim Forn, membre de la junta nacional d’Òmnium Cultural