Després de seguir els discursos —i les imatges— del congrés de JxCat crec que l’última carta guanyadora que queda per jugar als nois de Convergència és Jordi Graupera. No sé si l'invent funcionaria, també ho he de dir. Però em sembla que és l’única carta que poden jugar per intentar arrabassar l’hegemonia a ERC i servir-la al rei d’Espanya abans no surti un altre partit que els faci miques.
Des que Jordi Pujol es va haver de jubilar que Convergència ha funcionat comprant idees i homes de rebaixes. Primer, els nois del pinyol van posar Artur Mas per competir amb la pedanteria business friendly del PP catalanista de Josep Piqué, i la brillantina privatitzadora dels amics d’Aznar. Després van posar Carles Puigdemont per competir amb l’independentisme d’espardenya d’Oriol Junqueras. Per doblar l'aposta en bonhomia fins i tot van investir Quim Torra.
Suposo que el líder d’ERC té la mesura presa als seus rivals perquè deixa que vagin fent amb una gran paciència. La tenacitat amb la qual es va entregar als escarnis i a les humiliacions després del 9-N, i sobretot després de l’1 d’octubre, no deixa de ser sospitosa, vista amb perspectiva. Em temo que el realisme de Junqueras ha sigut sempre una mica anal, com de Miquel Bonet, que diu: "Després de tantes mentides me’n vaig a escriure a El País encara que sigui un diari que odia Catalunya, què passa".
Junqueras ha bastit el seu virregnat sobre el cinisme de CiU. El líder d’ERC ha convertit el seu partit en l’expressió institucional dels catalans que es van sentir enredats pels polítics del procés, inclosos els que no votarien Pere Aragonès ni a punta de pistola. ERC ha aconseguit una cosa que fins ara només havia pogut fer el primer Pujol, que és convertir l’odi en una força cohesionadora. Junqueras s’alimenta tant dels catalans que odien Espanya com dels espanyols que odien Catalunya. Pujol va fer el mateix quan el PSC es va embolicar en el cop d’estat de Tejero.
Espanya necessita un Felipe González català que trenqui amb el marxisme, un independentista que digui: “Nois, amb el material que tenim a mà hem d’aparcar el nostre somni, però no és la fi del món, ans al contrari”
Junqueras té metxa per cremar perquè treu profit d’hipocresies i de contradiccions molt fondes. De vegades penso que va enviar Rufián a Madrid per escarnir la figura de Duran i Lleida o de Xavier Trias —que també va passar pel Congrés, i justament quan el PP aguantava CiU a Catalunya—. El líder d’ERC és immune a l’abstenció perquè en el fons és el dirigent menys mentider, però té un punt feble: manté la memòria del país massa a flor de pell, i això fa que la seva hegemonia sigui inestable, que "no arreli", com ha dit l'Ot Bou.
Amb Junqueras la presa de pèl és massa visible, els catalans són massa conscients que la democràcia espanyola és només per als castellans. Amb Junqueras el sistema autonòmic està en fals, per això ERC es pot permetre mantenir oberta una taula de diàleg per la independència, i fer que els nois de JxCat onegin estelades cada dia. Els amos del corral no podran dormir tranquils fins que la derrota no estigui ben socialitzada i els vençuts no estiguin ben contents, és a dir, fins que la submissió no torni a ser assumida amb llibertat i alegria.
Espanya necessita un Felipe González català que trenqui amb el marxisme, un independentista que digui: “Nois, amb el material que tenim a mà hem d’aparcar el nostre somni, però no és la fi del món, ans al contrari”. Aquesta obvietat dita per independentistes de fora de Convergència podria ser explosiva, l’inici d’una revolució intel·lectual i política. En canvi, dita des de dins dels partits de CiU serà sedant per força, i més si la diu una figura amb la qual els vells votants de Mas es poden sentir justificats.
Per batre ERC, el món de CiU només té un camí, que és perfeccionar la rendició, donar-li carta de derrota alegre i assumida, com la dels republicans del PSOE, que en realitat eren franquistes. Jaume Giró només pot representar la derrota dels catalans més rics, dels Tatxo Benet que van de mecenes del català mentre fan el mec amb serials que presenten una Barcelona absurda, de mamarratxos histriònics que parlen castellà. Els partits de convergència necessiten una figura més subtil i més austera, i sobretot menys madrilenya, que no sembli tan autonomista.
Com diu Salvador Sostres el cinisme de Convergència ha tornat a guanyar, però el partit no té gent prou intel·ligent i forta per treure rendiment de la victòria, ni tan sols, segurament, per admetre que en el fons es van deixar portar per un excés d'oportunisme. Si jo fos Jordi Turull aniria a buscar el Graupera i li faria una oferta que no pogués rebutjar, una oferta que li fes venir ganes de presentar-se per sorpresa al bar Mediterráneo i cantar com Joan Manuel Serrat “hoy puede ser un gran día y mañana también”.
Cridant independència els convergents no guanyaran mai ERC, ni molt menys faran independència. Però si truquen el meu amic Graupera, mai se sap què pot passar. La gent està molt avorrida i trista, i si tot cau amb la crisi, potser també estarà prou espantada.