En Xavi Noriguis diu que el país és un cau de puces. Perquè és petit i perquè, sovint, sigui quin sigui el teu sector, la sensació és que som quatre gats. És una metàfora que queda entre el nacionalcunyadisme i la realitat, com tot el que diu en Noriguis. A la pràctica, només és fidel als fets per als qui ens dediquem a alguna activitat “exposada”, si se’m permet la vaguetat. Sobretot al sector cultural —en sentit ampli—, la impressió és que a tot arreu t’hi trobes els mateixos. L’opinió pública catalana, per exemple, és la caixa de ressonància dels quatre tarats de sempre, bramant. M’hi incloc sense gaires escrúpols. Aquesta centrifugació, que s’inicia en l’egocentrisme de saber-se escoltat, afavoreix el miratge de país petit i de talent limitat. 

Al cap de segons qui, el país són deu noms. Vint, a tot estirar. Lluny d’explicar la realitat i de servir per apamar quina mena de gent som i què fem, reduir-nos als que tenen uns espais controlats i una capacitat concreta per fer escoltar la seva veu, provoca l’efecte contrari: és una distorsió que es retroalimenta. L’altre dia, un amic del gremi m’explicava que festeja amb una noia completament aliena a tot això i que, lluny de fer-li sentir que entre els dos hi ha un esvoranc de referents i d’interessos, la seva alienació els permet conèixer-se sense passar per les lleis del país petit, amb molta més pau.

Una de les conseqüències de reduir el recinte del pensament a qui n’ocupa l’aparador és que de seguida ho tens tot après. No deixa de ser absorbent, però tot es fa previsible

M’empiparia que aquesta exposició de fets es llegís com una victimització, perquè n’és el contrari. En el fons, si la gent del món de la cultura —de la lletra, la filosofia, la política o els mitjans, tot fent pinça— mou la roda inconscientment o conscient des de l’egocentrisme, la manera de sortir-ne i de guanyar perspectiva de les dimensions del país és una cura d’humilitat: estar en contacte amb gent de molt més talent i molt menys altaveu. Aprendre a relativitzar, perquè el perill de la distorsió és que allunya de la realitat i fa semblar boig. El país, gràcies a Déu, és molt més gran que els que es dediquen a pensar-lo.

Aquesta aproximació no neix d’una posició antiintel·lectual. A l’inrevés. Hi penso perquè em sembla que la intel·lectualitat del país té molt més gruix que el volum despullat de gent que accepta l’etiqueta. O que, sense pretensions intel·lectuals, aprofita el seu lloc per jugar amb idees i posar-les en circulació. Una de les conseqüències de reduir el recinte del pensament a qui n’ocupa l’aparador és que de seguida ho tens tot après. No deixa de ser absorbent, però tot es fa previsible. A més a més, és fàcil rendir-se a la frustració d’acabar pensant que si tot depèn d’aquella o d’aquell altre, amb qui sens dubte hi tens alguna cosa personal, no anirem enlloc. La gràcia que algú de fora d’aquesta bombolla et passi la mà per la cara és que, a banda de donar-te una lliçó, t’amplia la perspectiva i et posa en condicions de tornar a tenir esperança en alguna cosa. 

El problema no és que Catalunya sigui tan petita que tot passa a ser personal, el problema és que, sempre que alguna cosa pot ser personal, triem fer-la personal

El problema no és que Catalunya sigui tan petita que tot passa a ser personal, el problema és que, sempre que alguna cosa pot ser personal, triem fer-la personal. El país no és un cau de puces, però els qui tenim un espai per parlar-ne ens el mirem com si ho fos —de vegades sense adonar-nos-en. D’entre tot aquest tapís de gent, el perfil de qui sap mantenir una certa equidistància en el joc sense sortir-ne, de qui sap fer-lo servir a favor seu sense perdre la perspectiva, és el perfil que admiro amb més fervor. És l’arquetip de la noia misteriosa que s’ha fet viral a TikTok i de qui, en realitat, allò que tothom n’admira és la manca de necessitat de validació col·lectiva. En qui treballa discretament i sense descans hi ha la seguretat de qui està prou convençut del que fa malgrat l’entorn. Les inèrcies de portes endins no li alteren la direcció. Em sembla que aquesta és l’actitud de qui aconsegueix asserenar-nos la mirada autocentrada i obrir-nos nous horitzons.