Alberto Núñez Feijóo no té sort. O no té capacitat de lideratge. O en té, però Madrid és un camp de mines. O en realitat no és el líder del seu partit, sinó el becari. O tot alhora. Sigui pel que sigui, el fet és que Feijóo pateix una situació surrealista: és el líder del seu partit en el pitjor moment del seu adversari polític i, tanmateix, sembla més impotent que mai per exercir el lideratge.

Sobre la realitat política no hi ha gaires dubtes: és el somni de qualsevol esforçat spin doctor que vagaregi per Gènova amb l’encàrrec d’inspirar l’aspirant presidencial. Aquest és el quadre: Pedro Sánchez està en minoria parlamentària, amb els aliats a l’aguait i sense possibilitat d’aprovar cap llei rellevant; té la dona i el germà a peu de judici; el seu gloriós vicepresident Santos Cerdán està en presó preventiva, investigat amb l’altre excompany del Peugeot, maese Ábalos, exministre, exsecretari d’organització, i ex de tot; i ara mateix l’Audiència Nacional ha obert investigació als comptes del partit, a la recerca de finançament irregular. Si hi afegim la seva irrellevància en política internacional, i l’animadversió que genera en els principals poder fàctics espanyols, és evident que està en el seu punt màxim de fragilitat. Sánchez està en l’ull d’un huracà del qual no sembla que se’n pugui lliurar, més enllà de guanyar temps. Una situació, doncs, catastròfica que hauria de ser enormement profitosa per al seu rival polític, que lògicament aspira a ocupar el seu lloc.

I, tanmateix, quan pitjor està Sánchez, pitjor està Feijóo, tot seguint un insòlit procés de simetria. D’entrada, ha estat incapaç de resoldre la crisi de Mazón, un any després de la tragèdia de la DANA, i faci el que faci ara, ja fa tard. És evident que Mazón caurà d’una manera o altra, però l'any de desgast no el pagarà el president valencià, que ja està acabat, sinó un Feijóo que no ha sabut i/o no ha pogut tallar-li el cap quan corresponia. No deixa de ser curiós que el mateix Mazón que li va complicar les seves eleccions quan va pactar amb Vox precipitadament i va assumir la presidència, sigui qui li compliqui les següents, per no haver deixat el càrrec. En tot cas, respecte a la tragèdia, Feijóo ha estat un líder que no ha liderat, i la política no acostuma a perdonar la manca d’autoritat.

Està com estava al principi: va guanyar i no va governar; podria fer caure el govern i no pot fer-ho

A banda del cas Mazón, res no li surt dret. No ha estat capaç de crear sinergies amb altres opcions polítiques i, per tant, ara no pot presentar una moció de censura, just quan podria fer-ho, perquè no té ningú amb qui pactar-la. Tant demanar que Junts trenqués amb el PSOE, i de res li serveix la trencadissa. Tampoc no sembla capaç d’articular alguna estratègia paral·lela per fer caure el govern. Està com estava al principi: va guanyar i no va governar; podria fer caure el govern i no pot fer-ho. L’etern guanyador a res.

Alhora, l’ombra allargada de Vox el condiciona fins al punt de radicalitzar les seves posicions, sobretot en matèria territorial, i l’allunya de la centralitat. L’exemple del català a Europa és, en aquest sentit, emblemàtic. És possible que el PP, tot solet, hagués fet el mateix paper d’estrassa que ha fet al respecte, però en totes les seves decisions es percep la pressió d’un Vox que el guanya en la carrera de ser español muy espanyol. És tanta la necessitat de no perdre vots per la banda extrema, que acaba perdent el discurs i la imatge. No és Abascal, però tampoc no és Feijóo, i pel camí de perdre’s entre un i altre, acaba no sent ningú.

I a partir d’aquí, error rere error. El darrer, el show del Senat pensat per a diluir el mal tràngol de l’any de la DANA, i amb un únic objectiu: deixar Sánchez en evidència, arraconat en el córner dels seus escàndols. Però Sánchez va posar-se les ulleres de mirar de prop, va riure’s de tot déu i va sortir indemne. Sánchez era el nominat, però Feijóo va ser l’expulsat, i el resultat rebla la idea que no sap exercir el lideratge. Això no vol dir que Sánchez pugui sortir-se’n, atesa la tempesta perfecta que el rodeja, però tampoc sembla que ho pugui fer Feijóo, més enllà de la crossa de Vox, que és la que realment s’engruixeix. Acabarà sent l’habitant de la Moncloa? Probablement, però a mesura que passa el temps més es consolida la idea que serà una casa compartida. Sense Abascal, Feijóo no arriba enlloc. Aquesta és la seva maledicció: qui el pot salvar és qui l’ofega.