Hi ha moltes coses interessants a dir sobre els resultats de les eleccions gallegues, però la majoria no són pas les que encapçalen els titulars més importants, en el sentit de grossos. És cert que el PP ha guanyat i el PSOE ha perdut, si ens entestem a seguir reduint al binarisme la realitat, la que sigui, també la política. Hi ha hagut més guanys i pèrdues en aquestes eleccions. Formacions que queden força eclipsades per aquest biaix de mirada curta però molt interessada dels mitjans, o de certs mitjans, centrada només en els partits grans i, per descomptat, estatals; més encara si els altres són nacionalistes d’algun tipus que no sigui radicalment espanyol. A mi, personalment, em semblen molt importants els resultats del BNG. Però, certament, malgrat una campanya si no dolenta erràtica, el PP ha mantingut una majoria absoluta que no dic pas que no tingui mèrit, però que, d’altra banda, és la marca de la comunitat gallega i, per tant, tampoc és la fita més difícil.

No sé pas què és un bon discurs de victòria. Suposo que el del guanyador de les eleccions, el del futur president de Galícia, Alfonso Rueda, ja s’ha ocupat del “territori” i, per tant, Feijóo s’ha pogut centrar en Madrid; o el que és el mateix, el Regne d’Espanya. Així i tot, que Feijóo, exultant pels resultats, digui que la seva és una terra amb una “enorme estabilitat i, per descomptat, sense aventures" em sembla que fa més mal que no pas bé als i les gallegues, pel que té d’utilitarista la idea de reduir el resultat de Galícia a la contribució a la nació espanyola. Més encara des del punt de vista de comunitat històrica.

Quan l'estabilitat és sinònim d’immobilisme, de viure en el passat, en el sentit de mantenint privilegis establerts, de la voluntat de no avançar, no anem pas bé

També sé, figuradament, que ho diu en una clara al·lusió a Catalunya i, de passada, al rumb que ha iniciat Sánchez empès pel nacionalisme català. Les i els polítics sempre parlen per al seu públic i potser per als passavolants indecisos i, per tant, des d’aquesta perspectiva, a determinada gent que es considera a ella mateixa “gente de bien” —no sé si ho diuen també en llengua gallega o només en castellà— segur que els sona bé i celebren unes paraules com aquestes. No és el meu cas, però tampoc soc gallega. No m’agradaria gens que lliguessin el meu territori a la manca d’aventures; per molt que la inestabilitat, a priori, no sembla mai una bona cosa. Més encara quan hi ha tants problemes per solucionar, a tot arreu, també a Galícia. Quan l'estabilitat és sinònim d’immobilisme, de viure en el passat, en el sentit de mantenir privilegis establerts, de la voluntat de no avançar, no anem pas bé. Només cal veure dades de pobresa i desigualtats.

Potser també que en un partit tan centrat com està ara el PP en la llibertat, estil Ayuso, i en el bé comú, aquests altres aspectes i molts d’altres no siguin prioritaris. De fet, en el mateix discurs, Feijóo també ha destacat aquesta idea, ara tan subscrita, de la defensa “dels interessos comuns”, que vol dir, en tot cas, espanyols i entesa aquesta espanyolitat només d’una única manera, la que s’ha heretat del Caudillo. Torna a ser aquest no treballar pels interessos comuns un dard enverinat que es fa servir moltes vegades, amb una parella de ball del segle XXI que és la de “NO governar per a tots”; que no és res més que la xocolata del lloro, però que té un gran predicament a Espanya contra el canvi en general, però, en particular, contra el canvi en la definició d’Espanya i la seva unitat. Tot i que hem de recordar que fins fa poc aquest matrimoni també el va abraçar amb força gust tota l’esquerra espanyola, incloses les seves filials a Catalunya, que ara els torna com si fos un bumerang per posar en qüestió la legitimitat de la seva pròpia governança. No hi ha dubte que Feijóo està gaudint del moment!