Ja hi tornem a ser. El rei Felip de Borbó aprofita el seu monòleg nadalenc per llegir la cartilla als polítics de la seva cort i el PSOE i els jutges de la seva corda claudiquen i accepten els candidats al Tribunal Constitucional que imposa la dreta. Els Borbons sempre han borbonejat.

A la Sala Beckett es representa aquests dies l’obra de Santiago Fondevila La gran farsa, subtitulada Els jutges no porten botons vermells a la toga. El plantejament de l’obra aporta, amb actors de primer nivell, ingredients del teatre de l’absurd, però, potser perquè l’autor també és periodista, La gran farsa esdevé una crònica del que està passant. Del que va passar anys i mesos enrere i el que ha passat aquestes setmanes. El rei mana i el Govern, el Parlament i els jutges exerceixen agraïts el poder per delegació i els partits dinàstics es limiten a disputar-se la quota de delegació. I el sistema funciona com una cadena de submissions.

Seguint els recents debats al Congrés i al Senat es confirma que, malauradament, el sistema polític espanyol establert per la Constitució de 1978 ha derivat progressivament fins a convertir-se en un negoci entre particulars que es disputen els beneficis que emanen de la Cort. Diversos especialistes de la ciència política ja han assenyalat com una amenaça a la democràcia el que denominen la privatització de la política, que és el que passa quan els partits, desconnectats de la societat, s’ocupen només dels interessos propis.

Pedro Sánchez canta ara victòria perquè la nova majoria al Constitucional no serà hostil a les lleis del seu mandat, però immediatament ha donat allargues a la reforma més necessària, la que acabaria amb el poder de veto de les dretes

En el cas espanyol el problema és més acusat, perquè s’han apropiat del negoci de l’Estat molt poques persones. La Transició va consistir en una reforma del sistema oligàrquic franquista, però la legalització dels partits polítics es va fer assegurant que el funcionament de l’Estat continuaria l’esquema oligàrquic, és a dir, que un molt reduït nombre de persones, sempre al servei de sa majestat, es reserven el poder de decisió sobre la resta.

Tot comença amb la llei electoral. Les eleccions que en diem democràtiques s’organitzen en candidatures tancades i bloquejades. A les llistes figuren els noms de persones la immensa majoria desconegudes per a la gent que els ha de votar, perquè la importància no se situa ni en l’elector ni en l’elegit, sinó en el partit. De manera que el diputat electe no depèn de com representa els electors de la seva circumscripció sinó del grau d’obediència al seu líder. Si és molt obedient, pujarà en l’escalafó a llocs més ben pagats, amb diners i amb influència. I si desobeeix o actua amb criteri propi, no repetirà com a candidat. Això té un efecte perniciós. Quan el mèrit més ben valorat d’un diputat és la seva submissió al líder en comptes de la seva vàlua, el seu servei o el seu treball, la mediocritat determina la selecció de personal en la política.

Tanmateix, no tot s’acaba en l’elecció de diputats i senadors. Dues persones, els líders dels dos principals partits, òbviament assistits pels directoris que els acompanyen, decideixen qui serà diputat o senador, però molt més que això. Entre tots dos decideixen la composició de tots els òrgans de direcció de l’Estat, els més importants i també els que menys, sempre amb persones abans obedients que valuoses: el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i, de retruc, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i tots els tribunals importants i/o superiors d’àmbit territorial. I, és clar, el Tribunal de Comptes. Per descomptat, el Consell d’Estat. Res no s’escapa a la determinació de l’oligarquia política. Les empreses públiques, des de Renfe a Correus, des d’Aena a Televisió Espanyola, des de Red Eléctrica als Ports de l'Estat, des dels Paradores Nacionales a les Loteries de l'Estat... i a continuació tooooots els càrrecs que se’n diuen de confiança generosament retribuïts. PSOE i PP són sens dubte les dues principals agències de col·locació del país.

Un cop descartades les majories absolutes dels temps passats, Sánchez i les esquerres només podran governar amb la fórmula de govern Frankenstein, tal com el va anomenar l’ínclit Rubalcaba, i hauran de trobar la seva pròpia via més enllà de la impotència o la dretanització que els ha caracteritzat fins ara

Durant molt de temps, el repartiment de tots aquests poders entre PP i PSOE ha funcionat amb una certa normalitat, acceptant-se mútuament gairebé com a accionistes de la mateixa empresa que s’alternaven en el consell d’administració i acceptant algun soci perifèric i gairebé simbòlic de PNB o CiU perquè no fos dit. El problema ha sorgit quan la corrupció s’ha pràcticament generalitzat a totes les institucions i ha fet trontollar el sistema. En primer lloc, perquè el control de poder judicial és imprescindible per protegir el sistema encara que sigui corrupte, i en segon, perquè la societat ha reaccionat a la corrupció optant per opcions alienes a aquest sistema. L’establishment politicoinstitucional, que va més enllà de la dreta —només cal observar l’oposició interna que té Pedro Sánchez al PSOE— i se sent propietari de l’Estat, no està disposat a acceptar que s’incorporin al repartiment del poder nous partits amb vocació de canvi o fins i tot de règim.

Val a dir que Pedro Sánchez va formar part d’aquesta reacció popular. Quan el PSOE de Rubalcaba i l’establishment feien aigües pertot arreu, Sánchez es va negar a donar suport a la investidura de Mariano Rajoy com li exigia la vella guàrdia felipista en defensa del règim. I les bases militants del PSOE van preferir un boig desconegut abans que el mateix de sempre. Evidentment, Sánchez hauria preferit un pacte estable amb Ciutadans, que no incomodava els poders fàctics, però Albert Rivera va ensorrar Ciutadans, partit substituït a continuació per Vox, aliat impossible per al PSOE. Així que un cop descartades les majories absolutes de temps passats, Sánchez i les esquerres només podran governar amb la fórmula de govern Frankenstein, tal com el va anomenar l’ínclit Rubalcaba, que al cel sia.

El govern de Pedro Sánchez canta ara victòria perquè a priori i en teoria la nova majoria al Constitucional no serà hostil a les lleis del seu mandat, però immediatament Sánchez ha donat allargues a la reforma més necessària, la que havia de permetre renovar el CGPJ per majoria absoluta, que és el que acabaria amb el poder de veto de les dretes i el que podria donar entrada a la institució a partits que no són del sistema com Unidas Podemos, Esquerra Republicana, Junts, Bildu, Compromís, el Bloc Nacionalista Gallec, Teruel Existe i d’altres que sorgiran.

PSOE i PP al Congrés sumen 208 diputats. Hi ha 142 diputats tan legítims com els anteriors per determinar el rumb de l’Estat. Si s’obre el meló de les institucions per aquests últims, tot podria ser diferent i un desafiament i una responsabilitat per a les esquerres que, com deia un històric intel·lectual del PSOE, Ignacio Sotelo, hauran de trobar la seva pròpia via més enllà de la impotència o la dretanització que els ha caracteritzat fins ara.

Que tingueu un bon any.