El creixement actual de l’extrema dreta a les democràcies occidentals no és aliè als comportaments de l’esquerra en les darreres dècades.
En els “trenta anys gloriosos” de la segona postguerra (1945-1975), en els que es van desenvolupar els estats de benestar europeus, s’establí l’anomenat consens social-liberal (R. Dahrendorf): amb independència de quin fos el partit guanyador de les eleccions, tant el centredreta com el centreesquerra implementaven polítiques basades en l’estímul de la demanda (consumidors). Va ser un temps en què la lògica econòmica semblava congruent amb el combat contra la pobresa i les desigualtats. Economia i ètica avançaven juntes. La socialdemocràcia era la perspectiva guanyadora. A l’Europa occidental triomfaven les idees de Keynes en l’àmbit econòmic i les d’Eduard Bernstein en l’àmbit polític.
Amb la crisi dels anys setanta, el panorama canvià. El keynesianisme ja no resultava eficient i l’orientació general a partir dels anys vuitanta passà a ser l’estímul de l’oferta i del mercat. Era la dècada de Reagan i Thatcher, que finalitzà amb l’esfondrament del model socialista (caiguda del mur de Berlín; fi de la guerra freda).
En els primers anys noranta, s’estengué un optimisme generalitzat: creença en l’expansió de la democràcia liberal, creixement sostingut, etc. Eren els temps de la “fi de la història”. L’impuls vers un model de privatitzacions i de globalització neoliberal va ser impulsat per líders com Clinton, Blair i, posteriorment, Schröder i Obama. És a dir, per partits d’esquerres o progressistes. S’imposà de nou un consens ideològic, però ara per implementar polítiques orientades a la privatització i el mercat.
Fins que van arribar les crisis del 2008 i 2012, rematades per l’augment de les migracions internacionals. Després vindrien les victòries electorals de Trump, la pandèmia i les guerres d’Ucraïna i Gaza. En aquesta etapa, en la que encara ens trobem, la socialdemocràcia i altres esquerres han passat del seguidisme de la dreta, de ser una “esquerra d’aigua” que s’adaptava al recipient dels nous temps, a ser una “esquerra d’aire”, etèria, sense un projecte alternatiu.
Alguns partits han buscat refugi programàtic en l’universalisme moral (apel·lar a valors abstractes) i en una ampliació dels drets de caràcter liberal, especialment en l’àmbit de les identitats de caràcter sexual, cultural, del feminisme o de l’ecologia. És l’anomenada esquerra woke (una paraula procedent de les lluites antiracistes dels EUA) que entronca amb algunes reivindicacions emancipadores del maig del 1968.
Aquest gir woke ha erosionat el vincle tradicional entre els partits d’esquerra, les classes populars i unes classes mitjanes creixentment empobrides. Es tracta d’un fenomen paral·lel al retrocés de les democràcies en el segle actual, l’emergència de noves tecnologies i de xarxes socials, així com una creixent desconfiança en les institucions i les elits, abonada per la sensació d’inseguretat, d’abandonament i vulnerabilitat dels sectors més desfavorits i entre els joves.
El trumpisme i les organitzacions populistes d’extrema dreta fan de la perspectiva antiwoke un punt clar del programa d’actuació. A les pors s’hi suma el ressentiment i la manca d’esperances. El marc polític actual propicia, així, que es pugui apel·lar més a recursos emocionals i a falses percepcions que a arguments racionals i ben informats. En l’Eurobaròmetre (2024), es descriu que la relació entre immigració i inseguretat és recolzada per un 24% dels simpatitzants de l’esquerra i un 44% dels treballadors d’ingressos baixos. Xifres que contrasten amb l’absència de relació real entre aquestes dues variables. D’altra banda, l’ecologisme es percep en molts casos com una preocupació de les elits urbanes.
El gir woke de les esquerres ha erosionat el vincle tradicional entre els partits d’esquerra, les classes populars i unes classes mitjanes creixentment empobrides
Resulta fàcilment constatable la pèrdua de nord de les esquerres europees en un context en què més del 50% de la població ha vist reduïdes les seves expectatives. Conclusió: el banquet electoral de les extremes dretes està servit.
Els “progressistes” sembla que encaren la realitat i el futur sense una teoria clara del progrés. En temps confusos, refugiar-se en el moralisme no et fa arribar gaire lluny. Actualment, però, alguns partits socialdemòcrates estan revisant els seus dèficits, el seu programa i identitat. Per exemple, a Dinamarca i Suècia, fa pocs anys considerats un model d’èxit. Federiksen, primera ministra danesa, torna a apel·lar a valors com la seguretat, el nacionalisme d’estat, el control de l’emigració amb restricció de serveis socials pels nouvinguts, i a resistir davant de la globalització neoliberal. I retornar a l’orgull nacional. Diverses veus de la socialdemocràcia sueca, avui a l’oposició, critiquen la desconnexió del partit amb les classes populars, la consolidació de guetos urbans d’uns immigrants gens integrats en la societat, així com la segregació escolar, la fugida del sector públic de part de les classes mitjanes (educació, sistema de salut) o la manca de fonaments socials i nacionals compartits. Si els estats de benestar es dirigeixen fonamentalment als més necessitats, es diu, el model de cohesió socialdemòcrata s’enfonsa. Perspectives similars es constaten al Regne Unit o a la socialdemocràcia alemanya. S’alcen veus crítiques que insisteixen en el control de fronteres: menys immigrants i més integrats. Davant l’auge de l’extrema dreta, s’apel·la a reconstruir un nacionalisme d’estat d’esquerres.
Alguns punts importants d’aquesta voluntat de revisió: immigració (no defugir els problemes que planteja), mercat de treball, habitatge, polítiques educatives i urbanes, cohesió lingüística, prioritat dels drets davant de les identitats religioses, rebuig a les polítiques d’austeritat i descentralització de decisions col·lectives. Si no es pot dirigir el procés, semblen dir-se, procurem adaptar-nos-hi de la manera menys lesiva per a les classes mitjanes i populars autòctones. Però resistir no és guanyar.
A parer meu, hi ha un parell de riscos per a les organitzacions d’esquerres en el camí de connectar de nou amb la seva base electoral tradicional (classes mitjanes i populars). En primer lloc, oblidar que, en bona part, el fracàs actual de les esquerres no és només un tema socioeconòmic, sinó de reconeixement i de tractar els ciutadans amb respecte i dignitat. L’americà Michael Sandel insisteix encertadament en aquest punt. El fet que avui les classes riques donin suport al partit demòcrata i les més desfavorides a Trump, té a veure amb l’elitisme de l’establishment demòcrata i la manera despectiva de considerar els sectors rurals i els oficis que no requereixen un títol universitari (Hillary Clinton va tractar els votants de Trump com un "cistell de deplorables"). El menysteniment crea ressentiment i el ressentiment incentiva reaccions radicals, encara que siguin irracionals en relació amb els interessos dels que es radicalitzen.
En segon lloc, crec que seria un error que les noves respostes abandonessin o menystinguessin la perspectiva emancipadora i antiautoritària del gir woke dels últims anys. Cal fugir, efectivament, del mer moralisme (meres apel·lacions al racisme, a un igualitarisme abstracte, a la "justícia", etc.). Tanmateix, els drets de les dones, dels moviments d’alliberació sexual (LGBTIQ+), els drets nacionals i culturals, així com la perspectiva ecologista són conquestes a protegir i desenvolupar. Com deia, es tracta de dimensions emancipadores que amplien els drets liberals i que entronquen amb moviments d’alliberament de la segona postguerra.
Les llibertats han estat històricament una bandera de l’esquerra liberal i socialdemòcrata que actualment les diverses dretes tracten d’arrabassar-los. El futur depèn d’aquesta confrontació.