Una de les derivades més cridaneres del conflicte entre Israel i Palestina és la tendència d’alguns líders polítics a potinejar-lo de la manera més frívola, sempre amb la intenció de fer-lo servir per a les seves misèries interiors. Tot i que el problema fa 75 anys que dura i que és un dels més complexos de la història, n’hi ha que donen consells tot a cent, tenen la solució immediata, saben com, de quina manera i quan es pot resoldre, creant el pervers miratge que, si no s’ha resolt, és perquè algú no vol. I, en tots aquests casos sempre assenyalen Israel, etern culpable de tots els mals. Cosa gens estranya, altrament, perquè si els jueus sempre han estat els culpables universals, també ho ha de ser l’estat jueu.

 

L’exemple més paradigmàtic d’aquest ús frívol del conflicte per interès propi l’ha protagonitzat el president Pedro Sánchez, sempre acompanyat de la demagògia extrema que practica l’esquerra espanyola quan es tracta de la causa palestina. Quedi dit, d’entrada, que és necessari solidaritzar-se amb el drama humà que el conflicte genera —si es projecta en les dues bandes, que no acostuma a ser el cas—, com també és pertinent voler ajudar a trobar una sortida pacífica. Però hi ha una diferència enorme entre la mirada llunyana d’un estadista, que entén la complexitat i ofereix eines per resoldre el conflicte, i la mirada curta d’un oportunista, que ho utilitza de manera frívola per poder treure rèdits interns. És exactament això el que ha fet aquests dies Pedro Sánchez, primer anunciant en el debat d’investidura que Espanya reconeixeria l’estat palestí, dit així, amb tota la fanfàrria i demagògia que el terme representa. I parlo de demagògia perquè, si bé és bo i lloable voler un estat palestí —de fet, no conec ningú que hi estigui en contra—, la qüestió no pot reduir-se a un simple enunciat per fer mèrits de progre esforçat. Ans al contrari, abans cal respondre les grans preguntes que no han aconseguit resposta des de fa 75 anys: com es fa, amb qui, en quins límits, amb quins acords?

Intentar aconseguir rèdits polítics de petita volada aprofitant un conflicte tràgic d’enorme complexitat, és propi d’una frivolitat immoral

De fet, Sánchez no deu saber —la majoria dels que clamen sobre el conflicte pateixen d’una ignorància patètica en la matèria— que hi ha hagut cinc possibilitats de crear un estat palestí, i totes han estat avortades pels dirigents àrabs i/o palestins. Aquesta n’és la crònica. Primer pla, el de 1938, quan la comissió Peel va plantejar l’opció dels dos estats, amb els àrabs quedant-se el 80% del territori en disputa. Els jueus van acceptar i els àrabs ho van rebutjar, sota el principi de l’oposició absoluta de l’existència d’un estat jueu. La segona opció, el pla de partició de Nacions Unides de 1947, on novament els àrabs es varen negar. La resposta va ser la declaració de guerra de cinc estats, Líban, Síria, Transjordània, l'Iraq i Egipte, contra Israel, que sorprenentment va guanyar. Jerusalem Est (que en el pla passava a mans àrabs), Cisjordània i Gaza varen quedar sota domini d’Egipte i Jordània, però durant vint anys no van plantejar mai, ni van tenir cap interès a crear un estat palestí. El 1967 Israel va patir la guerra dels Sis Dies, liderada per Egipte, va guanyar i va aconseguir els territoris sota domini àrab. Aleshores, va oferir diferents opcions: retornar els territoris a Egipte i Jordània, o cedir-los als àrabs que hi havia al territori. Els països àrabs, reunits a Sudan, varen respondre amb els tres famosos NO: no a la pau amb Israel; no al reconeixement d’Israel; i no a les negociacions amb Israel. Novament, la possibilitat d’un estat palestí va ser rebutjada. L’any 2000 varen arribar les negociacions de Camp David amb Yasser Arafat i Ehud Barak. Barak va proposar un pla de dos estats que implicava el 73% de Cisjordània, el 100% de Gaza i Jerusalem Est com a capital de Palestina, i Arafat ho va rebutjar. La frase de Clinton és històrica: “Arafat ha estat aquí 14 dies i ha dit que no a tot”. El 2008, de la mà d’Ehud Olmert, hi va haver un quart intent que va anar més enllà: fins i tot va acceptar renunciar al Mont del Temple de Jerusalem, que seria regit per cinc estats: Aràbia Saudita, Jordània, Palestina, Estats Units i Israel. Mahmud Abbas va dir que no. Entremig, més guerres, intifades, arribada de Hamàs a Gaza, actes permanents de terrorisme, llançament periòdic i massiu de míssils i una negativa absoluta a plantejar cap taula de negociació. Amb un afegit d’enorme transcendència: totes les organitzacions gihadistes que actuen a Gaza rebutgen de pla cap opció de pau i mai no han tingut com a objectiu un estat palestí.

Així doncs, com ho vol fer Sánchez? A qui reconeixerà, amb qui, quin territori, amb quins aliats, quins representats, Hamàs, ANP, Gihad Islàmica? Altrament, què opinarà d’això l'Iran, que és el principal actor de la guerra, com reaccionarà Rússia, forta aliada de l’Iran, què en dirà Hezbollah, etcètera. Ha pensat en tot això Pedro Sánchez quan ha reduït aquesta situació tan greu i explosiva a una simple proclama populista per guanyar mèrits interns? Deu pensar que ha quedat com un senyor, un pacifista, un estadista, però en realitat només ha quedat com un oportunista d’escassa transcendència i nul recorregut.

A partir d’aquí, la resta de gestos que ha perpetrat, com ara anar a Israel a fer cara de pomes agres o vendre un pacifisme sense altre recorregut que el retòric, ni mostrar cap empatia per la massacre del 7 d’octubre, sumen en la mateixa direcció diletant i inútil. I detestable, perquè intentar aconseguir rèdits polítics de petita volada aprofitant un conflicte tràgic d’enorme complexitat, és propi d’una frivolitat immoral. Així només aconsegueix alimentar la demagògia, però no té cap altre resultat. O potser sí: ha aconseguit un gran conflicte diplomàtic i que Israel no vingui a seva “conferència de pau” de Barcelona, tan creïble i seriosa com la famosa taula de diàleg?  És l’èxit de la frivolitat i l’oportunisme: no resol conflictes, però et deixa guapo a la foto.