Recordo molt vivament les assemblees estudiantils dels meus anys universitaris. Estaven conformades per una minoria d’alumnes (tots i cadascun d’ells amb expedient notòriament mediocre) que, en mítings endogàmics escassament publicitats, decidien convocar protestes i vagues absurdes que merdejaven els drets i les hores lectives de tots els estudiants. A aquells nanos els interessava ben poc treballar, això era evident: sovint m’hi atansava per veure com s’ennuegaven en discussions metafísiques d’alta volada (“votem si hem de votar”, “l’important no és el full de ruta sinó el calendari d’aplicació”, etcètera). Alguns d’ells, comunistes de formació i gent d’esperit revolucionari, han acabat escalfant cadira dins l’apassionant món de la sociovergència. Evidentment, la seva lluita no ens va regalar una universitat millor; eren gent d’ideals, no de realitats palpables...

D'aleshores ençà em passa que qualsevol cosa que dugui el nom d’assemblea m’acostuma a provocar un tediós desencís i una certa desconfiança. Això de l’Assemblea Nacional Catalana, per exemple, em pensava que —vist l’èxit de l’entitat a l’hora de pressionar els nostres líders cap a la independència— ja ho havien xapat del tot. Sincerament, no entenc com els meus conciutadans de militància independentista encara poden confiar (i sufragar) una entitat dirigida per una funcionària masista —espanyola, vaja— que, fins fa ben poc, tenia la garantia política d’ésser vicepresidida per un noi que fa de pallasso. Es veu que el darrer vodevil implica precisament aquest simpàtic bufó, que ha abandonat la cúpula amb 13 dirigents crítics més. Fent honor a la metafísica assembleària, els entesos en el món xirucaire diuen que la causa de la trencadissa té a veure amb els procediments democràtics interns.

Una de les qüestions que més divisió genera dins l’ANC és el debat sobre si convé o no presentar una llista cívica. Haig de confessar que el debat em sorprèn.

A mi això de queixar-se de democràcia interna en una entitat on, durant moltes eleccions, la persona més votada mai no l’ha acabada dirigint... em sembla un desig, diguem-ne, un pèl irrealitzable. També em sobta que hi hagi gent de bona fe que acusi Dolors Feliu d’haver-se extralimitat en les seves funcions per evitar qualsevol discrepància interna. Però fillets meus, que encara no sabeu que als convergents sempre els ha molestat el debat, el dissens i fins i tot qualsevol cosa que s’assembli a la intel·ligència? Que no coneixeu la gent de l’Estat Major que ha col·locat aquesta senyora al pedestal? De debò us sobta la metòdica dels amos del món associatiu, a hores d’ara? Després de tantes dècades d’intromissió convergent a la vida excursionista, encara us feu els dolguts? No dubto del vostre independentisme, estimats dimissionaris, però deixeu-me posar entre parèntesis el vostre seny.

Segons conten els cronistes, i també ha admès la mateixa Feliu, una de les qüestions que més divisió genera dins l’ANC és el debat sobre si convé o no presentar una llista cívica. De nou, haig de confessar que el debat em sorprèn. Perquè els independentistes amb un mínim senderi haurien d’haver capit (mercès a l’experiència de Junts pel Sí) que qualsevol iniciativa cívica que es presenti a unes eleccions al Parlament acabarà cooptada per la partitocràcia processista. Si teniu temptacions de muntar alguna cosa semblant a una llista cívica, estimats assemblearis, repetiu amb mi els següents noms: Lluís Llach, Eduardo Reyes, Germà Bel, Carme Forcadell, Oriol Amat, Raül Romeva. En teniu prou o us en poso alguns més? Si encara arrufeu el nas, us ho prego, torneu a la frase anterior i repetiu noms i cognoms. La llista cívica és la Masia dels partits polítics.

Qualsevol iniciativa independentista mínimament digna ha d’ésser contrària als partits defensors de l’autonomisme i, per tant, ha d’apostar per l’abstenció en les eleccions municipals, al Parlament i, no cal ni dir-ho, a les d’obediència espanyola. Qui més hauria d’entendre aquest principi tan bàsic són precisament els sofertíssims membres de l’ANC. Entenc la pulsió reformadora de molts dels seus socis, ho dic sincerament. Però creieu-me, l’única manera d’esmenar aquest sistema és abandonar els col·laboracionistes a la seva sort. Jo ho vaig fer fa molts anys, esguardant els futurs ganduls i cínics des de la biblioteca, estudiant com un foll. I és així com avui, per molt que us dolgui, puc compartir amb vosaltres la veritat. Acaba compensant, creieu-me.