L’exili de l’amor

Com es pot imaginar qualsevol individu mínimament raonable —excepte si té una educació sentimental catalana— la cabriola de Pedro Sánchez amb la carta d’amor a la seva muller i el posterior enclaustrament de cinc dies no tenen res a veure amb la regeneració democràtica, ni amb el somni d’una Espanya poc crispada i amb menys fake news per metre quadrat; de fet, per no tenir a veure, la performance no té ni la més remota relació amb la denúncia de Manos Limpias ni amb la primera dama espanyola. El moviment del líder del PSOE és doble i té connexions amb la política catalana i el nou ordre mundial. Començant per la cosa microscòpica, aquesta petita epokhé de Sánchez ha permès virar el sentit de la campanya electoral del 12-M. Fins fa pocs dies, el nucli polític de les eleccions era el retorn de Puigdemont; d’ençà de dilluns, el retorn pertany només a Pedro Sánchez.

El líder del PSOE ha volgut ombrejar (l’escassa) força que encara té l’exili presidencial amb un nou tipus de captiveri: l’exili de l’amor. En un món d’infoxicació i d’estrès de notícies bomba, marcat pels new media, Sánchez ha fet un quelcom tan old fashioned –i contracultural– com enviar una carta als ciutadans i tancar-se a resar en companyia de la seva costella. A través d’un acte tan antic com tornar a agafar la ploma i tancar-se a meditar en companyia de qui més diu estimar, Sánchez ha contraprogramat l’exili dels polítics catalans amb un captiveri imposat que l’ha dut a esdevenir el centre emocional del 12-M. En efecte, de fa uns quants dies, ni déu parla de l’exili del 130, ni de l’amnistia i ja no diguem de mandangues com el finançament singular. El tema, ara per ara, és el retorn d’un presidente que s’ha posat al bell mig del forat negre del discurs victimari.

Ja fa molt de temps que vaig advertir als lectors —la majoria, incrèduls— del fet que Espanya acabaria processitzant-se en l’àmbit de la política. El gest de la primera instància espanyola no pot entendre’s sense Catalunya: dilluns passat, Sánchez va convertir els comicis del 12-M en unes eleccions plebiscitàries (sobre la seva persona, no caldria sinó!) i va passar per sobre dels polítics catalans fent ús d’un trending topic que aquests han sobreemprat fins a buidar-lo de contingut: amb un suposat feminisme com a arma de doble tall, el capatàs del PSOE ha desbordat els rius d’ira del processisme. Ho palesa que, després de la seva carta, tot déu s’afanyés a recordar el cinisme de l’esquerra espanyola amb l’acarnissament mediàtic i la politització de la justícia. La diferència és que Sánchez l’ha vehiculat a través d’una imatge més mortífera: la imatge d’una dona injustament vexada.

Sánchez ha entès que el nou ordre del planeta es dirimirà entre l’autocràcia i el sentimentalisme

Això ens du a les categories que ordeixen la trama de la política global. Després de passejar-se per mig món demanant una treva a Gaza i d’estudiar el moll de l’os les institucions europees, Sánchez ha entès que el nou ordre del planeta es dirimirà entre l’autocràcia i el sentimentalisme. El Vell Continent ja fa temps que es trama en híperlideratges molt forts —tots pensem en Hongria, però també cal mirar a Itàlia— i la política, com marquen els Estats Units, ja ha deixat de centrar-se en dades macroeconòmiques i va directa als afers estomacals. Sánchez ha vist clara la tendència i s’ha posat sentimental (mitjançant una carta on, per molt cínicament que es vulgui, centra la teca en la revolució més forta que viu Occident: el feminisme) no pas perquè s’estimi la seva dona ni l’ideal d’un país amb més bullanga; l’únic que cercava era posar-se a si mateix al centre del debat públic.

Evidentment, hi ha algunes ànimes càndides que han demanat més concreció al discurs sanchista; a saber, mesures específiques que adrecin afers com la independència judicial o el límit a les mentides que publiquen alguns mitjans (només reaccionaris, no caldria sinó!). El que no entenen aquests conciutadans és que Sánchez busca exactament la cosa oposada a la concreció i en té prou amb una imatge tan aclaridora com una dona —poderosa i esplèndida com ell— a qui agafen atacs d’angoixa quan els feixistes la imputen mitjançant una causa justa. El principal damnificat de tot aquest alehop, com us podeu imaginar, és el líder processista en cap, Carles Puigdemont, que ha vist com Sánchez se li ha menjat un terç de campanya relegant-lo a un silenci sepulcral. El trencarà Sánchez, evidentment, reivindicant l’amnistia en tant que líder renovat per l’exili amorós.

Comença, en definitiva, el plebiscit de Sánchez contra les restes del puigdemontisme. Jo del president 130 no estaria gaire tranquil: com s’ha palesat, i així em va dir en una ocasió un antic ministre del PSOE, amb en Pedro sempre és millor que no entris a un carreró fosc, perquè qui n’acabarà sortint és ell.