Fa pocs dies, el president Puigdemont escrivia a la premsa madrilenya un article titulat L'única sortida que té el socialisme espanyol és la ruptura. Hi demana que el PSOE torni a la seva doctrina anterior al 1978, quan creia en la ruptura democràtica i en el dret a decidir de Galícia, Euskadi i Catalunya.
En aquests moments, el PSOE és l'únic partit estatal amb una posició vacil·lant i potencialment híbrida quant a la qüestió nacional i l'aprofundiment de les llibertats democràtiques i de la forma republicana de govern. Sembla que, a poc a poc, l'electorat del partit ha abandonat parcialment les posicions de Felipe González, Alfonso Guerra o Nicolás Redondo, encara bastant compartides per les organitzacions regionals del PSOE a Andalusia, Múrcia, Castella la Manxa i Extremadura, i sectors cada vegada més importants (malgrat que encara no majoritaris) advoquen per aprofundir en l'autogovern dels països i territoris de l'Estat, i s'allunyen de discursos monàrquics i centralistes.
Perquè el PSOE institucional, des del pacte constitucional del 1978, no va fer més que copiar i redoblar el model d'Estat de la dreta espanyola, fins al molt breu parèntesi de Rodríguez Zapatero, mai ben acollit pels tòtems socialistes de la transició. Això és el que explica la separació de l'antic PSC, que va dimitir de la tradició maragallista i avui governa en minoria en gran part per l'abstenció de gran part de l'independentisme i molts dels que van votar Ciutadans a les eleccions del 155, el desembre del 2017.
Pedro Sánchez va obtenir la secretaria general del PSOE i la presidència del govern de l'Estat (tant en la censura del 2018 com després de les eleccions de finals del 2019 i 2023) enfront dels esmentats tòtems o dinosaures, malgrat que no hagi estat capaç de donar l'impuls definitiu a aquesta agenda plurinacional i liberal-democràtica, en gran part perquè i) està patint en aquests moments el lawfare sofert pels independentistes catalans d'ençà de l'1-O del 2017, només que el sobiranisme català el va patir molt agreujat, ii) ha triat mals companys de viatge en la definició del seu equip, com els seus antics núm. 2 del PSOE Ábalos i Santos Cerdán i iii) no ha aprofitat el seu reconegut lideratge i la seva indubtable resiliència, potser per les mancances de maduresa i de discurs transformador del seu equip de govern.
El dret a decidir de Catalunya, Euskadi i Galícia no sols ha de ser reconegut teòricament, sinó garantit quant al seu exercici pacífic sense por de l'aparell repressor de l'Estat
Per la seva banda, el president Puigdemont encerta en apel·lar a l'única (encara que petita i difícil) possibilitat de transformació de l'Estat: un gir del PSOE cap al reconeixement de la seva plurinacionalitat (i, al cap i a la fi, del dret a decidir de Catalunya, i Euskadi i Galícia), la transició cap als valors i les institucions republicans i el valor de les llibertats democràtiques per a homologar-nos amb la sensibilitat juridicopolítica europea. Així, la derogació de l'anomenada “llei mordassa”, la supressió de la pena de presó permanent revisable i dels delictes d'ultratge a la Corona i als sentiments religiosos, la revisió de la legislació de secrets oficials, la investigació de l'operació Catalunya i dels atemptats de Barcelona del 17-A del 2017 comptarien (juntament amb diversos temes d'interès general més) amb la majoria absoluta al Congrés aliena al PP, Vox i UPN, sempre que no es vulgui incloure en el paquet altres qüestions que no tenen aquest consens, com és expert a fer el PSOE de Pedro Sánchez.
Malgrat el que va poder pensar fa més de trenta anys l'antic president del PNB, Xabier Arzalluz, no és possible la convivència de la plurinacionalitat de l'Estat amb la monarquia borbònica, importadora d'un centralisme francès que va suprimir a matadegolla les llibertats de Catalunya, el País Valencià, les Illes i l'Aragó (1707-1716), de Nafarroa i dels tres territoris històrics que avui integren Euskadi (1840-41 i 1876) i va tancar la tradició d'autogovern limitat de Galícia com a regne de l'edat moderna i començament de l'edat contemporània amb la seva divisió en quatre províncies (1833), de la mateixa manera que van trencar en el seu moment en quatre trossos la túnica de Jesucrist, en oportuna i gràfica expressió del protogaleguista Manuel Murguía.
El dret a decidir de Catalunya, Euskadi i Galícia no sols ha de ser reconegut teòricament, sinó garantit quant al seu exercici pacífic sense por de l'aparell repressor de l'Estat en l'aplicació d'un Dret Penal de l'Enemic que sempre ha negat des del 2017 el PSOE. Però que, ara mateix, comprova que se li aplica, sense que el fet d'haver aprovat (juntament amb el PP) el 155 ni tan sols atenuï aquesta resposta que abans han sofert molts altres, davant la seva passivitat.
Té raó el president. La solució per al PSOE i per als sectors socials que el voten és la ruptura democràtica amb el règim del 1978.