Llegeixo al nostre estimat diari que el comediant madrileny Roberto Enríquez Higueras, més conegut pel nom artístic de Bob Pop, voldria ser alcalde de la capital representant Barcelona en Comú, tot plegat amb l’objectiu de continuar el llegat polític d’Ada Colau. Cal celebrar aquesta notícia, que posaria la nostra estimada Rosa de Foc a l’avantguarda planetària de les causes justes; guaiteu l’exemple de Volodímir Zelenski, un contador d’acudits que —per obra i gràcia de la geopolítica— ha acabat esdevenint heroi del resistencialisme ucraïnès. En aquest sentit, la història somriuria al nostre candidat, perquè en una ciutat tan castellanitzada com Barcelona, seria la mar d’oportú que hi regnés algú que s’hi passà lustres sense dir ni "bon dia" i que només va forçar-se a aprendre la llengua catalana quan els cranis privilegiats de TV3 li pagaren un curs de català sufragat amb els nostres impostos.
Seguint el camí que ens marca la televisió pública, seria igualment oportú que Junts o Esquerra canviessin els seus avorridíssims candidats a l’alcaldia per Gerard Romero, un individu la mar de simpàtic, a qui algú va tenir la brillant idea de regalar un espai televisiu on una família destrossava la seva llar amb el nobilíssim objectiu de trobar-hi deu mil pepinos amagats. Aquesta revolució en la política també seria una bona oportunitat per a l’espanyolisme, vist que això de presentar líders com en Dani Sirera o en Gonzalo de Oro-Pulido només serveix per apuntalar el socialisme barceloní, jo proposaria marcar-se un canvi de frame mental i apostar directament per Belén Esteban o Mariló Montero. Collboni ja pot tremolar, car a la seva condició homosexual (que el batlle només explota el dia de Sant Jordi), en Pop hi sumarà l’al·licient d’ésser el primer gran capatàs de la ciutat que pateix esclerosi múltiple.
En una ciutat tan castellanitzada com Barcelona, seria la mar d’oportú que hi regnés algú que s’hi passà lustres sense dir ni "bon dia"
Això no és un tema menor. Com el lector sap perfectament, els catalans —i els habitants de la capital tampoc se’n salven— experimenten un frenesí igualable amb els seus malalts nacionals. En aquest sentit, a l’excel·lentíssim senyor Pop no li caldrà fer gaire exhibicionisme, en tindrà prou amb passejar per Ciutat Vella i anar abraçant nadons i explicant ocurrències a les padrines. Caldria, això sí, treballar una mica l’impacte d’aquesta candidatura dins l’electorat de l’esquerra radical; penseu que —com va confessar al programa Entre quatre parets, de la Núria Moliner— en Pop viu en un pisàs del Born pel qual paga dos mil eurets cada mesada (a mi em sembla la mar de bé, però ja sabeu que als colauistes això dels luxes els fot molt nerviosos). També caldria advertir les feministes del partit, perquè l’alcaldable s’inicià en l’art de la poligàmia quan el seu cuidador personal passà de cures a carícies...
Però tot això són objeccions de perepunyetes, perquè l’important a recalcar és que els barcelonins estem a punt d’engegar un canvi de paradigma (ecs) estratosfèric. Com tota transformació sideral, la cosa comportarà dolors. El mateix Pop, mentre parlava de la seva candidatura, ha posat de manifest la dificultat de dedicar-se a la política bo i abandonant els espais que té als mitjans de comunicació. Aquest és un fet transcendental, perquè no hi ha res millor per fer madurar un prepolític que vol presentar-se com l’alcaldable dels serveis socials i dels dissortats que fer-li entendre d’antuvi que una campanya necessita manta pasta! Aquest serà el primer de molts aprenentatges que li esperen, però un home sofert com ell —que torejà els pronoms febles— no crec que tingui gaires problemes per aprendre’s de memòria els Goigs de Santa Eulàlia. Si algú encarna la superació, aquest és l’alcaldable Pop.
Excel·lentíssim senyor Pop. Després de l’alcaldessa de la flotilla i de l’actual pacificador socialista, què més podríem esperar?